divendres, 4 de juliol de 2008

Fussió holandesa per obrir la segona setmana de Cruïlla



Malgrat no haver-hi partit de l’Eurocopa com la setmana passada, la sala Clap oferia aquest dijous a l'inici del concert de la banda catalana Asstrio i l'holandesa Kraak&Smaak un aspecte més aviat gèlid. De fet, tan sols una seixantena de persones van treure el cap durant l'actuació dels locals i per tant aquesta primera part de la cita va funcionar com un mena de pròleg, una estona d'ambientació musical amb el jazz com a base però amb incursions en altres terrenys rockers i electrònics. Una banda, per cert, on brillava amb nom propi la feina a la bateria de Santi Serratosa.

Les coses van canviar amb l'arribada dalt l'escenari dels holandesos Kraak&Smaak, que amb aquesta actuació s’estrenaven a l’Estat Espanyol. Van iniciar la seva actuació passat un quart de dotze de la nit, quan el creixent número d'assistents donava un aspecte molt més lluït a la sala, i la veritat és que des d'un primer moment van demostrar les seves ganes davant els congregats. Un públic bàsicament local però adornat estratègicament amb les cabelleres rosses d’uns quants holandesos que van aprofitar per veure lluny de casa un dels millors productes que la seva terra pot exportar a hores d’ara.

Des d'un primer tema amb aires dance i amb un so clavadíssim, els holandesos van fer bo el lema del cartell de l’actuació que prometia una llarga estona de felicitat als que haguessin gaudit de valent l'any anterior amb l'actuació de Brooklyn Funk Essentials, un dels concerts revelació de l'anterior edició del Cruïlla. La banda de Mark Kneppers, Wim Plug i Oscar deJong, presentava els temes del seu segon i darrer disc, Plastic people (Jalapeño, 2008), editat aquesta mateixa primavera. Un disc on afinen la idea d’oferir “música de ball per escoltar” –un concepte paradoxal- i tintat a parts iguals de jazz, hip hop, funk, new wave, soul o breakbeat.

De seguida la veu de la cantant va demostrar ser un més dels poderosos i contundents instruments de la banda. La resta: un discjòquei amb funcions també de percussió, amplificats teclats, eficient bateria i un baix que va marcar el ritme amb contundència durant tota l’actuació. Al quintet se li va unir ben aviat un nou corista, cosa que va incrementar l'energia que flotava sobre l'escenari i s'anava transmetent al públic. Només sis persones -enfront de l'estol de músics que acompanyaven l'any passat els Brooklyn- però igual o més festa.

Musicalment el funk va ser tan sols un punt d’arrencada i a mesura que les notes s’anaven succeint va anar guanyant pes dalt l'escenari les percussions i l’electrònica. Un grup va demostrar la seva tècnica, sobretot en els moments en què els dos cantants deixaven sols els músics. La vetllada es va tancar, com no podia ser d’altra manera, amb alguns bisos, entre els quals Squeeeze me, el single del seu segon treball. Tot plegat engalanat amb un so molt polit que va agradar tant al públic local com el vingut de Nord enllà. J. S.




Foto: Pere Masramon