dissabte, 12 de juliol de 2008

La música carioca endolceix el Cruïlla



El Festival complementa una nit de música amb l'altra. Si Névoa el passat diumenge va aportar la poesia del fados portuguès, aquest divendres va arribar l'hora d'ensenyar l'altra cara de la moneda: el ritme i la festa brasilera. Un autèntic bany de sons i melodies que van endolcir una Sala Clap que acollia la nit carioca del Cruïlla de Cultures.

La vetllada es va començar a construir amb la barreja tant autèntica de Wagner Pà. Davant una escassa cinquantena de persones el músic carioca resident a Barcelona va ensenyar la seva particular barreja de portuguès i català, tradició d'arrel americana i sonoritat postmoderna. Allunyat del seu entorn habitual de plats i sintetitzadors, Pà va presentar-se amb dos únics músics de tall acústica, Cesc Pascual a la guitarra sense caixa i Sandro Lustosa a la percussió de bongos i pandeiro. Amb un ritme que va anar de menys a més, Wagner Pà va atrevir-se de la bossa al pop mestís i va cantar, ballar i fins i tot interpretar algunes melodies amb flauta travessera. Molt convincent un Wagner Pà que lluny dels beats amb els que habitualment barreja la seva música d'arrel -acabava de tornar de punxar com a dj al danès Roskilde Festival- sap edificar amb solvència una alternativa desendollada.

Unes 120 persones omplien mitja Sala Clap quan va arrencar l'Orquestra Imperial per presentar el seu disc Carnaval só ano que vem. Amb divuit músics en escena, la majoria d'ells joves artistes emergents de la música brasilera, el conjunt va arrencar amb una sorprenent versió sambejada de Starway to heaven de Led Zeppelin. La nostàlgia de les gafieiras, antigues sales de ball dels barris humils de Rio de Janeiro als anys cinquanta i seixanta, va anar prenent els assistents. Moreno Veloso feia de vocalista principal i Thalma de Freisas i Nina Becker acompanyaven com a coristes guarnides amb vestits de brillantina. La màgia gafieira es va fer emocionant amb temes com Obsessão, amb els tres vocalistes caramelitzant cada estrofa.

Orquestra Imperial sona brasilera però s'atreveix amb tots els ritmes de ball dels cinquanta. Amb Nasci para bailar el quintet de vent -dos trombons, flauta travessera, trompeta i flugel- va arrencar sense contemplacions amb cinquena i va fer tremolar la pista al ritme d'un cha-cha-cha. Un ingeniós Kassin encapçalava el baix elèctric mantenint les formes per conservar el classicisme imprescindible. La sonoritat "cinquanta" era tant autèntica que gairebé es viatjava al túnel del temps en cançons com Samba é meu dom, trenada per la veu rovellada de l'històric i veterà bateria carioca Wilson Das Neves. Encara havien d'arribar autèntiques joies, com el fox embestat de pop-rock de Supermercado de Amor o la música de pista de ball amb bateria, pailes, sintetitzadors i guitarres elèctriques fent de samplers a Dr. sabe tudo, on el teclista Robinho Jacobino es va afegir com a quart cantant.

Feia temps que unes melodies no transportaven tant a unes imatges concretes. Amb l'estival Devagar com a Louça es dibuixaven aires de telesèrie vacacional. Una Orquestra Imperial molt completa, que va fer ballar un públic format tant per immigrants carioques a Catalunya com per catalans de socarrel. Una proposta musical particular, amb una mescla de múltiples sonoritats orgàniques amb les elèctriques de riffs i sintetitzadors. Una nit dolça de melodia carioca. E. AYMERICH.


Foto: Pere Masramon.