El glamour de Rojas passarà per Mataró

Raul Rojas és una de les apostes de la discogràfica Warner Music per aquest 2009, i de fet està sortint com a aposta guanyadora. Artista revelació de l'any, el seu disc La historia del hombre mudo. Amb una barreja popular de rock i pop d'autor, el músic de Santa Coloma de Gramenet ha voltat per tot l'estat amb cançons preciosistes com Los escaparates de la luna. Una altra de les bandes que pot presumir que en temps de crisis no deixa d'actuar arreu de Catalunya són Los Pasantes, una de les millors bandes de versions de la música de la dècada dels vuitanta.
Rojas, juntament amb Los Pasantes actuaran aquest proper dissabte a Mataró, un autèntic luxe. El recital començarà a dos quarts de dotze de la nit, serà gratuït i es portarà a terme a un escenari habilitat a la cèntrica Plaça de Santa Anna. El concert s'inclou dins els actes del centari de l'Aliança Mataronina. Caixa Laietana col·labora en els actes commemoratius amb l'aportació d'aquestes dues bandes.- ELOI AYMERICH.

Els nens i el folk protagonitzen les Musiquetes

La quitxalla i una relectura en clau moderna de les músiques tradicionals catalanes van ser els ingredients de la presentació en societat aquest passat diumenge de Fem sonar les musiquetes, l'adaptació a directe musical del disc Musiquetes per a la Bressola, editat l’any 2008 per difondre i donar suport a les bressoles, escoles laiques que treballen a la Catalunya Nord per conservar viu la llengua catalana. Un públic de més de dues-centes persones van omplir la platea del Teatre Monumental de Mataró en la cita més infantil del Festival Cruïlla de Cultures.

Fem sonar les musiquetes és un projecte de música tradicional amb direcció escènica d'Iban Beltran, que intenta recollir cançons de la cultura popular i tradicional dels Països Catalans i les lliga amb intèrprets de diferents zones catalanes. Amb la cançó El capellà i la gallina es va demostrar l'estil d'arrel folk claríssim i un so proper al sarau de plaça que ja encomanaria tot el concert. I es que al darrera de Fem sonar les musiquetes hi ha tres productors musicals de les noves músiques catalanes, com són Marc Serrats i Marc Grau del conjunt Xerramecu Tiquis Miquis i Núria Lozano del grup de nou folk La Carrau -aquesta darrera present en la banda del directe amb la seva acordió.

El concert, pensat com una successió de col·laboracions en la veu principal, va ajuntar a Mataró músics de llocs com Barcelona, La Garriga, o Castelló. Aquesta marató de vocalistes va iniciar-se amb la valenciana Clara Andrés. La jove cantant va posar accent sureny amb una versió endolcida de La Pastoreta. I del país valencià també va aparèixer una de les icones folk dels Països Catalans, Miquel Gil, que va deixar anar una sentida Mare, Mareta. També va aparèixer Artur Gaya, membre del Quico, Cèlio i El Mut de les Ferreries, provinent de les Terres de l'Ebre.

Hi va haver moments entranyables, com ara una aplaudida La lluna la pruna en clau rumbera o Les Pometes, cantada pel públic a cor-que-vols. Joan Garriga, cantant de La Troba Kung-Fú, va interpretar Muntanyes del Canigó arranjat com un reggae mestís. Àgata Casas, del grup de rumba catalana Dijous Paella, va ser la darrera convidada a prendre el micròfon. I ho va fer per interpretar una havanera clàssica com La calma de la mar en clau aflamencada.

Després d'un bis potent amb La Cançó de les Mentides el concert es va acabar i els nens i nenes van desfilar ràpidament en un recital entranyable i musicalment correcte. L'anècdota del concert va aparèixer cap al final de l'espectacle, quan a causa d'una sobtada tempesta estival el subministrament elèctric del teatre va fallar durant uns minuts. Durant aquesta estona els músics van improvitzar cantades a les fosques amb el públic entregat picant de mans. -ELOI AYMERICH.

Manu Chao brinda una nit per a la història del Cruïlla

Ni els més veterans recordaven una nit tan intensa ni extraordinària en el Cruïlla de Cultures. Manu Chao i els seus músics de Radio Bemba van aixecar el festival el passat dissabte al recinte l'Arquera de Mataró fins a límits desconeguts de potència, dimensió i experiència. Un concert emblemàtic, un mite de la música mestissa mundial i deu mil persones van pintar un requadre que ha quedat marcat per sempre en la retina i les orelles de tots els que ho van viure. La nit -amb entrades exhaurides i que era l'únic concert que aquest estiu oferia Chao a l'estat espanyol- va anar acompanyada d'altres artistes, Safaa 3Arepeyes, D'Callaos i Lamatumbá, que van telonejar i cloure la nit.

Els Safaa 3Arepeyes van mostrar el seu sound system de rap palestí. Les dues noies, provinents d'aquesta nació sense estat, van haver de picar pedra per aixecar l'ànim en un recinte semibuit que s'anava omplint paulatinament. En el tram final va sorgir la primera sorpresa de la nit, Fermín Muguruza. L'exlíder de Negu Gorriak els va aportar una cançó pròpia, Djala Ramalah, al temps que cridava contra "la brutalitat policial a Euskal Herria, Palestina i catalunya".

D'Callaos van sortir a escenari amb un recinte ple de milers de persones i es van guanyar ràpidament al públic amb temes d'arrel rumbera com Tierra de nadie o uns excel·lents bisos com Hasta que salga el sol i Son las cosas. El grup terrassenc de nu-flamenc van demostrar perquè tenen una agenda de concerts frenètica, perquè Maribel Martín La canija ja és una de les veus a tenir en compte a l'escena catalana o perquè la banda catalana ja va camí del tercer disc: esforç, solvència i una qualitat exquisida són tres de les qualitats que sumen aquesta jove banda. I amb l'audiència escalfada i el cel ben fosc, va arrencar la història.

Manu Chao sorgia a escena amb guitarra elèctrica i acompanyat de Radio Bemba, una legió de sis músics fidels en el ritme i en les maneres: percussió, bateria, sintetitzadors, trompeta, guitarra clàssica i baix. L'Espai l'Arquera va esclatar en el seu debut com a recinte de concert en l'instant en que sonaven les primeres notes de El Hoyo. I al sonar Primavera un mar de persones es van unir en una sola onada de suor i música.

Va arribar Bienvenido a Tijuana, una parada a la bogeria musical que hi havia hagut des de l'inici del concert. Mai 10.000 persones havien cantat juntes al Cruïlla. I l'emoció es va desbordar col·lectivament amb El Viento, que Chao va dedicar "als immigrants de l'estret i les seves famílies". Manu Chao va tornar a demostrar perquè és un músic tant estimat. Perquè després de més de dues dècades de trajectòria continua permanentment reivindicant, protestant i fent visibles tantes lluites i tantes causes. No podia faltar Clandestino, un autèntic clàssic del músic afincat a Barcelona. I per damunt, sempre, el ritme endiablat. De fet el baix és l'element essencial de la música de Chao. Al seu timó hi ha Gambeat, músic històric de la banda del músic d'orígen francès. Amb el seu ritme revolucionat i de tonades reggae es van recòrrer a conjugacions de ranxera mexicana -Perdido-, o de reggae i cumbia -Rumba de Barcelona.

El concert de Manu Chao va ser una única gran cançó, un Sound System permanent. Va haver espai també per recuperar el so hardcore proper al punk enganxat per sempre als primers escenaris de Chao. centres okupats, places públiques o naus industrials. I evidentment com no podia ser, va sorgir l'herència de Mano Negra, amb cançons com Mala vida . I per acabar d'encendre la nit va aparèixer novament Fermín Muguruza, qui va compartir dues autèntiques perles del seu passat: Dub Manifest i Sarri Sarri. Els 10.000 espectadors embogits. Una festa multitudinària, banderes argentines, peruanes, catalanes, mexicanes o marroquines.

A quarts de tres de la matinada després de dues hores i vint minuts de concert Manu Chao va cridar "Hasta la próxima Mataró". I el concert més important de la història d'aquest festival es va acabar. En l'aire, la sensació d'haver assistit a una cosa memorable, a una demostració de força musical brutal, a una lliçó d'actitud i entrega per part de músics i públic. Manu Chao va brindar al Cruïlla la seva guitarra, i el festival, rendit als peus del rei del mestissatge, li va entregar la nit més bonica de la seva vida. -ELOI AYMERICH.

Coetus i la Tribukada mostren tots els universos de la percussió

Coetus i La Tribukada van mostrar aquest passat divendres al Teatre Monumental de Mataró totes les possibilitats i universos que pot donar la percussió. El concert va demostrar com la música pot servir per viatjar de la tradició ancestral a l'experimentació postmoderna o de l'etnomusicologia a la integració social. El recital era la ració de percussió del festival Cruïlla de Cultures, una nit pensada en clau de ritme i timbals.

La nit va començar amb l'arribada de La Tribukada des de darrera el pati de butaques en processó de batucada. Aquest conjunt mataroní d'una vintena de percussionistes es caracteritza perquè en part està conformat per persones amb discapacitat intelectual i és a través de la música que s'integren amb la resta de persones. Una lliçó de com els djembés i panderetes poden cohesionar i donar igualtat d'oportunitats, i més si es té en compte el ritme i la solvència que va demostrar La Tribukada durant els 10 minuts escassos que va durar la seva actuació.

Amb l'arribada de Coetus es va obrir l'atles musical d'aquest conjunt. 12 percussionistes disposats en semicercle de cara al públic i dos autèntics fenomens: el músic Eliseo Parra i la cantant Sílvia Pérez. I va començar el viatge, primer una sondarriba asturiana tocada amb canyes. I d'allà a les Illes Balears amb El Cant de la Sibil·la, una suggerent recreació de l'apocalipsis.

Coetus és un vaixell liderat per l'experiència d'Eliseo Parra, que en tot moment va portar la batuta de l'espectacle. Aquest músic castellà ha treballat tota la seva vida per recuperar els sons tradicionals de les cultures populars ibèriques. Ho va tornar a demostrar important de Salamanca una rural Don Gato executant-la amb pandero tocat amb mà i porra. Menció a part es va merèixer Sílvia Pérez Cruz, aquest jove palafrugellenca que va aclarir i refrescar cadascuna de les cançons en que va posar-hi la veu. Membre de Las Migas, un dels grups de nou flamenc més interessants del panorama català, la cantant és una cirereta perfecta a la compacta i variada forma d'expressió percutiva dels Coetus.

El grup de percussió va continuar sorprenent amb autèntiques perles de la percussió ibèrica. Va apostar per seguidilles valencianes amb cants polifònics i simples palmes, sorollosos romanços cantats amb panderas i simbomba o correleras amb càntirs i cascabells. La diversitat d'instruments i aparells percutius era inesgotable: de cajón a olles, passant per instruments de llaurar o morters. Tot s'hi valia per fer més música. El vaixell de Coetus va volar fins a Zamora, Cuenca i fins a Portugal i Galícia amb una cançó d'orígen de pandareteiras recomprimida a batucada i samba brasilera.

Després d'un bis extraordinari -Gallo Rojo- amb una Sílvia Pérez esplèndida i sentimental, els Coetus encara en volien més i ja acabat el concert dal l'escenari van estar improvitzant i cantant a ritme de palmes cançons acompanyades pel públic dempeus. Un nou concert que demostra que el Cruïlla de Cultures té ànima d'anar més enllà del simple fet musical. Una excel·lent ració de percussió en tots els sentits. Un viatge a les millors cultures ibèriques i la seva herència musical. -ELOI AYMERICH.

Una Àfrica sorprenent per obrir el cinquè Cruïlla‏

Després de la populosa revetlla de Sant Joan que va congregar la xifra rècord de vint mil persones a la platja del Varador, a quarts de 10 del vespre d'aquest dijous dia 2 s'obria de facto la primera nit del Cruïlla de Cultures d’enguany, a la sala Clap, amb una nova festa que en aquesta ocasió fixava els ulls en el continent africà. Els encarregats d’escalfar motors per l'excepcional actuació dels Konono No1 van ser els vuit membres de la conjuntadíssima banda Alma Afrobeat Ensemble: fussionant el latin i el funk i passant-ho tot pel tamís de la potència africana, la banda va esdevenir un magnífic preludi a la nit de la mà del guitarrista Aaron Feder i el ghanès Kwame Adzraku.

El plat fort de la nit, Konono no1, va adreçar-se al públic quan quedaven deu minuts per les onze de la nit i s’havia anat creant ambient i expectació a la sala: xiulets de festa, mil•limetrada percussió i els famosos likembé, instruments de factura casolana que a primera vista semblaven joysticks d'ordinador i que amb un característic so de joguina electrònica ràpidament s'endinsaven en el cervell. Els rudimentaris i escardallencs altaveus propis de l'època colonial ajudaven a situar els espectadors en una escena africana de, per exemple, Kinshasa, a la República Democràtica del Congo, on radica la formació. A ritme de batucada, amb la marxa que dóna un quart de segle en actiu, els Konono no1 van enganxar el públic des de la primera de les llarguíssimes cançons, loops màntrics d'un so inesperat i sorprenent. Amb el veterà Mawangu Mingiedi exercint de mestre de cerimònies, el Clap es va convertir en un d'aquests camps de futbol africans plens de gom a gom, amb la multitud corejant càlides i enganxoses tornades; un públic que no era del tot aliè a la proposta gracies a una anterior visita dels africans al Sonar de Barcelona. El to artesanal, saturat, distorsionat d'aquesta música que fuig del tòpic africà va fer moure amb entusiasme el centenar llarg d'assistents entre els quals, estranyament, no hi havia a penes membres de la comunitat subsahariana de la capital del Maresme.

Inici majestuós, doncs, d'un cap de setmana que tindrà dissabte el seu epicentre en un concert apoteòsic de Manu Chao pel qual ja s'han venut nou mil entrades. I també, per tant, una nova sessió didàctica d'aquesta enciclopèdia musical que es diu Cruïlla de Cultures i que ens descobreix cada any el que esta donant de si arreu les anomenades músiques del mon. Sortosament això no ha fet més que començar. JOAN SALICRÚ

El Cruïlla torna a omplir la Platja del Varador en la primera nit de festival

Sant Joan a la platja i tret de sortida del Cruïlla de Cultures. Un any més, el festival de músiques del món ha fet la seva carta de presentació durant la revetlla a la Platja del Varador, que s’ha convertit en l’epicentre de la celebració del solstici d’estiu. Milers de persones es van reunir per retre culte a un concert quàdruple que va crear forts vincles amb el públic a mida que avançava la nit.

Tres formacions clau en el mestissatge musical català. La primera d’elles Rauxa, amb un segon disc sota el braç, Teràpia de grup, va saber anar a joc amb l’ambient festiu, estiuenc i mediterrani que es respirava a la vora del mar i va aconseguir que aquells que havien escollit la platja com a seu pel sopar de Sant Joan gaudissin d’una actuació en família centrada en la rumba mediterrània del conjunt sabadellenc. Sota el predomini de la guitarra, els 7 components van afegir tocs de música llatina a l’actuació.

Més públic però més incertesa van acompanyar el projecte La GigoElectro Brass, un experiment més aviat orquestral que va enganxar els milers d’assistents gràcies a les versions de temes d’artistes tan variats com Frank Sinatra o Manzanita. La potent presència d’instruments de vent metall va donar un aire especial a peces que es desplaçaven des del rock fins al funk passant per l’electro.

Però qui realment va saber connectar amb el multitudinari públic va ser Che Sudaka, clar exponent de la música de mestissatge, l’essència del festival. Sis components, quatre discos a les esquenes i un escenari. Són els ingredients idonis per fer ballar i saltar a partir de les 2 de la matinada. Això sí, amb la intermitent imposició de l’himne del conjunt. Era el concert més esperat de la nit, per la capacitat del conjunt de combinar la rumba amb el reggae i el punk. Tot un còctel explosiu d’estils musicals.

Dj Gaya, resident a la Sala Clap, va posar el punt i final amb temes de pur mestissatge que recorrien trajectòries com les de Dusminguet o D’Callaos.

Un inici de festa que va estar amenitzat en tot moment per una sola pluja: la de petards. En definitiva, un bon tastet del que serà aquest Festival Cruïlla de Cultures 2009. LAURA CERA

Arrenca el Cruïlla de Cultures

El festival Mataró, Cruïlla de Cultures presenta la seva cinquena edició. Omplirà de música les nits mataronines del mes de juliol amb noms mítics i internacionals com Manu Chao o The Wailers i d’altres que marquen les pautes de la nova escena catalana com Manel o Roger Mas. A més a més, el Mataró, Cruïlla de Cultures estrena l’Espai l’Arquera on s’hi celebraran cinc concerts de gran format. A Diaridelemusica.com hem parlat amb Jordi Herreruela, director d’un festival de música de paratges diversos i cultures disperses que troben la seva cruïlla a la capital maresmenca.-MARTA CABOT/K.MONTORO/E.AYMERICH.

Arriba la nova generació del blues

Scott McKeon va fer divendres la seva única parada en terres catalanes al Revel’s Bar de Calella. Una cita que va estar plena de melodies que bevien a la vegada de les bases del blues més clàssic i també de la sonoritat del rock més estrident.

No és sense motiu que McKeon és considerat l’última promesa britànica del blues, que ofereix amb un domini exemplar de la guitarra i amb unes composicions que destil•len el caràcter particular del músic. L’estil de McKeon s’inscriu dins la modalitat de blues-rock, on la roda d’acords típica de la música negra es vesteix amb el so contundent de les guitarres elèctriques i on els solos dels instruments recorden més les grans bandes de rock que la musicalitat dels bluesman tradicionals.

El concert, una iniciativa de l’associació cultural “Rock on the rocks”, va omplir el Revel’s d’amants de la música, bo i formant una curiosa mescla d’aficionats locals i turistes anglesos com només pot donar-se a aquest poble de la costa.

Després d’haver passat per Bilbao i per Madrid, a Calella Scott McKeon presentava el seu primer treball discogràfic, anomenat “Can’t Take no More”, publicat el 2006 i amb el que va entusiasmar la crítica britànica. A més, el concert de divendres també va servir per rodar algunes de les peces que traurà properament al mercat amb el seu nou treball. Un CD que, a jutjar pel que es va sentir en directe, no decebrà als seus seguidors. Hi ha McKeon per estona. RITA VILLÀ / M.G / E.S.