dilluns, 12 de setembre de 2011

Josele Santiago entusiasma un públic fidel en la seva cita a la Salamandra de l’Hospitalet



És un corredor de fons, un veterà de l’escena, que sap que mai tindrà assistències massives als seus concerts però que els que hi van ho fan atrets per les seva veu greu, a vegades ronca, per les lletres ben travades i pel seu sentit de l’humor, proper i amb un punt irònic. Josele Santiago va ser el líder del grup madrileny Los Enemigos, i ara ja té quatre discos en solitari, en què ha anat combinant estils sense deixar de ser el que és, un roquer. D’aquesta combinació d’estils n’han tingut bona mostra els espectadors d’aquest dissabte 10 de setembre a la sala Salamandra de l’Hospitalet de Llobregat, tot i que el fet d’anar acompanyat només d’un guitarrista, el virtuós Pablo Novoa, ha portat a que Santiago es decantés sobretot per les balades i els mitjos temps, potser en excés, ja que, com ha quedat demostrat a la part final del concert, quan de debò han xalat els espectadors ha estat amb temes més moguts com Olé papá.

Una hora i mitja abans que sonessin les notes d’aquesta cançó, Santiago i Novoa, que han mostrat una entesa absoluta dalt l’escenari i un treball molt acurat, havien arrancat amb Pensando no se llega a na i De papel, per enfilar cançons del darrer disc del cantant, titulat Lecciones de vértigo. “Ja es troba disponible a tots els seus ordinadors”, ha fet broma Josele Santiago, essent el primer de molts comentaris amb el públic. El lobo i Canción de próstata han estat les primeres en sonar. Ja als bisos hi ha hagut espai per a una versió en anglès de Randy Newman, culminant un bon concert del que n’han sortit satisfets els seus seguidors, un espectacle despullat de qualsevol escenografia i en què els únics protagonistes han estat la veu de Santiago i les guitarres de Pablo Novoa i del mateix cantant. Un bon duet. XAVIER AMAT/MARC ARISA