dimecres, 29 de juliol de 2009

Llarg camí farcit d’agraïments per recuperar mites musicals



“El camino va a ser largo, así que os aconsejo que os abrocheis bien el cinturón”. D’aquesta manera quedaven advertits els gairebé 9.000 espectadors de les dues hores de concert que els quedaven per endavant. Miguel Bosé va saltar a l’escenari, enmig d’una forta i multigeneracional ovació, amb ‘Bandido’, saciant des del primer instant al públic que, en tot moment, es va entregar en cos i ànima al cantant nascut ara fa 53 anys a Panamà. El va telonejar la seva neboda Bimba Bosé, que amb el seu grup The Cabriolets van aportar el seu pop electrònic.

L’Espai l’Arquera, ja lluny del Cruïlla, va quedar petit amb el caliu que creixia tema rere tema. Bosé va encabir l’actuació de Santes dins la gira Papitour 09 en la que fa un repàs exhaustiu i complaent dels èxits que ha anat acumulant durant 3 dècades. Autèntics mites musicals com ‘Bambú’, ‘Sevilla’ o ‘Super Superman’ van embogir un públic majoritàriament – com era d’esperar – femení, i van sonar inclús per doble, en el cas de ‘Nena’.

Tot pensat fins al mínim detall. Cada moviment, cada passa, cada recorregut amunt i avall de l’escenografia, una plataforma amb escales a cada extrem que ocupava tot l’escenari. Una posada en escena extravagant, atrevida i sorprenent que va reafirmar que els anys no passen ni per Bosé ni per la seva música. -LAURA CERA/O.CASTILLÓN.

dijous, 23 de juliol de 2009

Daylight: el Maresme també pot ser Califòrnia



Dues guitarres, baix, bateria i veus arrodonides amb cors són l’enèrgica combinació dels Maresme punkrockers Daylight. Amb influències de grups com Green Day o No way out, des de 2004 han gravat una demo anomenada Political Disorder i un EP que porta Daylight com a títol. Ara presenten el seu primer LP, Party Assault, en una ajustada gira que els durà a 15 ciutats del país. A Diaridelamusica.com hem parlat amb els Daylight una banda que reflecteix força bé la música que fan molts joves d’avui en dia. -MARTA CABOT/ELOI AYMERICH/KIKO MONTORO.

diumenge, 19 de juliol de 2009

Clausura a ritme de rumba i ventilador



L’última nit del Cruïlla va convertir-se, de principi a fi, en una gran festa rumbera, plena d’aquest ritme tant nostre i que a la vegada ens apropa com cap altra música al sud d’Espanya. El cartell no podia ser més exigent: Ai Ai Ai, un dels grups ja clàssics de la rumba catalana; Los Delinqüentes, un dels conjunts amb més projecció en l’actual món de la música mestissa; i Los Chichos; que tots sols han escrit una pàgina de la historia musical d’aquest país.

Ai Ai Ai van ser els encarregats d’obrir la nit. Els catalans van explotar la fórmula de la rumba popularitzada per grans mestres com Peret o El Gato Pérez, oferint melodies a ritme de ventilador i escalfant el públic que entrava al recinte amb un so que de clàssic rumbero passava, en certs moments, a pseudodisco, gràcies a les bases que duien gravades.

Los Chichos van sortir en segona posició, i des de la primera peça es van coronar com els autèntics reis de la nit. Un públic heterogeni, format a parts iguals per aquells que recordaven el grup com un dels clàssics de la seva infància i els que l’havien descobert més entrada l’adolescència, va corejar sense parar els temes, tots ells més que coneguts, que oferia la banda “gitana de rumba flamenca” de referència.

Amb ells, la rumba va perdre la dolçor inicial, per convertir-se en un ritme dur, molt més proper al rock and roll, que defineix el so d’extraradi característic de la banda, i que acompanya a la perfecció les lletres crues que vesteixen els seus temes. Malgrat l’oblit imperdonable de no cantar Quiero ser libre, el concert va estar ple d’himnes de diverses generacions com Mujer cruel, Ilusiones o la Historia de Juan Castillo. A més, aprofitant que compartien escenari, Los Delinqüentes van sortir per cantar junts Ni más ni menos, tal i com fan a l’últim treball publicat de Los Chichos, Hasta aquí hemos llegado, on repassen els seus grans èxits acompanyats d’alguns dels artistes amb més nom de l’actualitat.

Per tancar la ronda d’actuacions en directe, Los Delinqüentes van sortir a demostrar com és que segueixen donant molta guerra i mantenint-se com una de les bandes de rumba fusió més importants de la península. Repassant els temes més coneguts de la seva discografia, i posant-se el públic a la butxaca amb una gràcia que agafava protagonisme entre cançó i cançó, els andalusos van mostrar la cara més mestissa de la rumba, allà on aquesta es fusiona sense conflictes amb altres ritmes fins a convertir-se, gairebé sense adonar-se’n en reggae o rock.

La nit va tancar-se amb la selecció musical de 2 Mini Dj, que van fer ballar els que encara resistien fins altes hores de la matinada a base de temes coneguts per tothom. Una tendència que, de fet, ja havien començat els artistes, que van iniciar els tributs amb diversos homenatges a Camarón, Mano Negra i fins i tot Michael Jackson. RITA VILLÀ / G.ZUAZOLA, K. MONTORO, E. SERAS, J. GONZALEZ, S. GUIRADO, E. AYMERICH, O. CASTILLÓN

dissabte, 18 de juliol de 2009

El folk es renova al Cruïlla



Els núvols que havien estat tota la tarda amenaçant pluja van escampar-se moments abans de començar la música de l’espai Arquera. El temps, doncs, va donar el seu permís per gaudir plenament d’una de les darreres vetllades del Cruïlla, dedicada a la cançó folk en català, que de la mà de Manel i Joan Miquel Oliver, els assistents van poder viure com un concert doble amb molts més elements comuns que la llengua.

Els de divendres van ser uns recitals de ritmes nets, melodies senzilles que s’aprenen ràpidament i lletres plenes de poesia urbana. So de guitarres i bateria, bases gravades per guanyar en intensitat i un ingredient personal que doni identitat pròpia. Aquesta sembla ser la recepta de l’èxit de la darrera fornada del pop en català, una recepta que a Mataró es va tornar a presentar com un plat amb el que sempre es queda bé.

Si a aquestes alçades encara hi ha algú que dubta que aquest és l’estiu de Manel és que no va assistir divendres al concert. Tenir 2000 persones corejant de principi a fi totes i cadascuna de les cançons és un luxe que no tothom es pot permetre. Els barcelonins van engegar explicant la historia de la Maria i en Marcel a Nit freda per ser abril i a partir d’aquí van anar desgranant, un a un, tots els temes de l’únic disc que tenen publicat: Els guapos són els raros, Ceràmiques Guzman, A Roma, Al mar o Ai Dolors són només alguns exemples de les cançons més aplaudides pel públic.

Manel va presentar-se sense els reforços de metall que sonen al disc, però no per això van quedar buits. A la formació de bateria, baix, guitarra i el ja clàssic ukelele que dóna identitat al grup, van afegir-hi en diversos moments el so de l’harmònica, el clarinet i fins i tot de bases enllaunades. Per acabar-ho de lligar, quan va ser necessari van recórrer directament al públic, que va encarregar-se encantat de fer sonar les melodies dels vents a En la que el Bernat se’t troba.

Malgrat no tenir suficient repertori com per descartar peces, dalt l’escenari els membres de Manel van decidir cedir protagonisme a les històries que podrien amagar-se darrera cadascun dels temes, i escurçar sovint la part musical. A més, per acompanyar les melodies del seu disc, Els millors professors europeus, van cantar també les versions de Common people de Pulp, No t’anyoro dels Pets i La Tortura de Shakira, que va tancar definitivament el concert. Abans però, i com ja és habitual als seus recitals, havien pujat a l’escenari tots aquells que van voler afegir una estrofa a les Corrandes de la parella estable deixant en algunes ocasions perles de gran categoria poetico-festiva.

La nit havia començat poc després de les 9, quan Joan Miquel Oliver va entrar al gran escenari amb els dos músics que l’acompanyaven i va anunciar que començava a cantar. El compositor i escriptor Mallorquí, pare també del món Antònia Font, va oferir repertori dels seus dos treballs en solitari Surfistes en càmera lenta i el més recent Bombon mallorquín. Així, vam poder sentir peces com l’ aplaudida Hansel i Gretel, Emerson Fitipaldi, Pallasso o Lego, on, juntament amb la resta de temes, Oliver ens mostra la seva particular visió del món. Envoltada de marcians i referències als anys 80, i narrada amb la poesia d’aquest artista que vesteix les seves lletres de melodies aparentment senzilles que juguen, sense sortir del pop, a disfressar-se de country, rock i fins i tot techno.RITA VILLÀ / O. CASTILLÓN, G. ZUAZOLA, K. MONTORO, E. SERAS

divendres, 17 de juliol de 2009

Els Ai,Ai,Ai posen la rumba maresmenca al Cruïlla

Els Ai, Ai, Ai, rumbers per excel·lència del Maresme, tornen als escenaris amb energies renovades. El retrobament de Pep Lladó, Rafalito Salazar, David Torras i Jordi Gas es tradueix en el seu disc publicat fa pocs mesos, Lo més gran del món! El proper dissabte 18 de juliol els ventiladors amb més ritme de la comarca sonaran a l’Espai l’Arquera amb Los Chichos i Los Delinqüentes dins el Mataró, Cruïlla de Cultures. A Diaridelamusica.com hem parlat amb els Ai, Ai, Ai per saber com viuen el procés d’aquest esperat retorn. - MARTA CABOT/E.AYMERICH/K.MONTORO.

dilluns, 13 de juliol de 2009

Isaac Delgado i José Alberto El Canario acosten les dues riberes de l'Atlàntic



El dominicà José Alberto El Canario i el cubà Isaac Delgado van posar la veu a la nit més afrocubana del Cruïlla de Cultures de Mataró, un regal pels sentits i una autèntica lliçó de ritmes i possibilitats de diàleg musical entre artistes de les dues bandes de l'Atlàntic. Acompanyats per l'impressionant geni d'Horacio El Negro a la bateria i Giovanni Hidalgo a la percussió -congues i altres-, l'espina dorsal de l'espectacle van ser els 18 músics de l'Original Jazz Orquestra del Taller de Músics de Barcelona, formada per alumnes i exalumnes de l'escola superior catalana. Els músics de l'orquestra barcelonina van aparèixer reforçats per músics de luxe com Javier Colina al contrabaix, Perico Sambeat al saxo, Carlitos Martín al trombó i Diego Urcola a la trompeta.

L'espectacle tenia nom -Isaac Delgado y José Alberto 'El Canario' featuring Giovanni Hidalgo y Horacio 'El Negro' con La Latina Original Jazz Orquestra Taller de Músics- però també s'hauria pogut batejr com Benvinguts al món de la Salsa. Mai en la història del festival s'havia fet un viatge tant extens als ritmes afrocubans i a tots els seus pals estilístics -merengue, salsa, rumba o son. Va ser un concert plàcid, amb uns músics molt còmodes sota la batuta del director de l'espectacle Vicenç Solsona, professor del Taller de Músics i especialitzat en música llatina.

De fet, la combinació de músics caribenys i ibèrics era un espectacle d'estrena, una producció que es presentava en societat en aquest concert. Emulant la famosa Banda Gigante del cubà Benny Moré, el format de Big Band va ajudar a crear un espectacle amb tots els ingredients. El públic es va posar dempeus només sentir els primers compassos i rimes de Miguel Matamoros de Lágrimas negras, amb un dúo dels dos cantants.

El concert, que va omplir de cadires per primera vegada l'Espai l'Arquera, va acollir més de 1000 persones que van convertir l'escenari mataroní en una festa social de la comunitat caribenya resident a Catalunya. Persones de Puerto Rico, República Dominicana, Cuba o Venezuela van acudir al Cruïlla per ballar boleros i merengues. D'entre un repertori de cançons llarguíssimes i amb munts de solos cal destacar el Cha cha cha amb un solo de trompeta inoblidable de Diego Urcola Como fué o la rumba com una casa de pagès de No vale la pena interpretat amb excel·lencia per Isaac Delgado. El bis va ser una autèntica lliçó percutiva amb la cançó d'El Canario A la hora que me llamen. Apoteòsica, amb un nivell de so i llums de luxe.

Un espectacle amb músics de primera que es mereix ser exportat a d'altres festivals, sens dubte. Un bon viatge als millors ritmes afrocubans. I sobretot: una nova destinació musical amb el segell marcat al passaport del Cruïlla. -ELOI AYMERICH/O. CASTILLÓN/S.GUIRADO/G.ZUAZOLA.

dissabte, 11 de juliol de 2009

The Wailers lideren la nit reggae del Cruïlla



Llarga nit de reggae i estils relacionats al Cruïlla de Cultures. Aquest passat divendres unes 3000 persones van acudir a l'Espai l'Arquera per gaudir d'una marató musical capitanejada pels jamaicans The Wailers i seguida per bandes estatals amb molta projecció: Black Gandhi, Flowklóricos i The Emeterians.

Els protagonistes de la nit van ser els jamaicans, que van treure damunt l'escenari un ampli repertori de clàssics de Bob Marley com Stirit Up, Rastaman Vibes o No Woman, No Cry. The Wailers es troben immersos en una gira mundial per celebrar la sortida el 1977 d'Exodus, un dels grans discs de Bob Marley i la banda antillenca. Després d'un inici lent i relaxat, en el que es va poder veure l'equip titular de la banda -trompeta, trombó, baix, guitarra elèctrica, baix, cantant i dues coristes- el clàssic Lively Up va començar a fer moure les cames als espectadors. El so vintatge i amb molt de sintetitzador de Rastaman Vibes va transportar a finals dels setanta, i amb Sheriff el concert va posar la cinquena marxa.

El Cruïlla va veure com sonaven clàssics de la memòria col·lectiva, com Kinky Reggae, One love o No Woman, No Cry, que va ser el moment culminant de la nit reagge del festival. Sense cap mena de dubte els The Wailers van executar una excel·lent intepretració musical però es va trobar a faltar una certa interactivitat amb el públic, tot i que ho van intentar. Els The Wailers van picar l'ullet a Michael Jackson, amb unes estrofes de We are the world i van repetir fins a la sacietat el Visca Catalunya i l'Are you ready?, però els hi va mancar el punt explosiu d'altres artistes que ja han passat pel festival.

Punt a part es mereixen les altres bandes que van actuar. Black Gandhi van ser els primers en pujar a l'escenari passats dos quarts de deu de la nit. Els barcelonins van mostrar el seu estil poc ortodox i molt ballable que mescla reggae amb funky, rock o dub. Els Flowklóricos van saber animar un públic que esperava els Wailers amb un rap mesclat d'apunts jazz. La rima ametrallant de Rafael Lechowski va sorprendre tant com l'estil de la banda, que proposava un hip-hop que viatja de l'scratch a la melodia d'un saxo en viu.

The Emeterians, arribats des del centre de la península ibèrica, van cloure la marató de concerts amb el seu reggae roots. Amb una intepretació notable, la banda va demostrar com retornar als orígens més setanteros dels sons jamaicans. The Emeterians està format per una nutrida banda d'onze músics, comptant dos sintetitzadors i una secció de vents de tres instruments, el que els hi dóna una potència instrumental que va agradar als centenars de persones que es van quedar fins passades les quatre de la matinada.

L'apunt local de la nit el va posar el mataroní DJ Tute, vinculat a la Casa de la Música Popular de Mataró i col·laborador habitual a espais com Lasal. El dj va ser l'encarregat d'emanitzar les esperes entre actuació i actuació. -ELOI AYMERICH/Video: O.CASTILLÓN,J.GONZÁLEZ i S.GUIRADO

divendres, 10 de juliol de 2009

Jazz d’arreu del món com a metàfora de la fusió



Nit de trompetes a la sala clap per celebrar la vetllada més jazzística de tot el Cruïlla. Una nit, que si bé és possible que quedi com de les més minoritàries del festival d’enguany, també és probable que els que la van viure la recordin com una de les més interessants d’aquesta edició. L’històric músic sudafricà Hugh Masekela va encantar amb el seu jazz ple de referències a la música africana, mentre que Raynald Colom va exercir de taloner de luxe escalfant l’ambient amb un estil més europeu.

Masekela, conegut per la seva aportació a la lluita contra l’apartheid i per col•laboracions amb músics com Paul Simon, és una de les figures claus en la introducció del jazz al continent africà. Com a tal, ofereix un estil propi que sense defraudar els més puristes del gènere, incorpora als amants de la fusió mesclant en les seves composicions les melodies i sonoritats de la seva infància. A Mataró, va anar alternant el so del fiscorn amb el de la seva veu, convertint-se, a mesura que avançava la nit, més en cantant que en trompetista.

Juntament amb cinc músics que l’acompanyaven a la guitarra, baix, bateria, percussions i teclats; Masekela va transportar els presents a una Àfrica mestissa, que barreja sense fissures les seves veus tradicionals amb un funk tranquil i un jazz ballable. Tot això, sense oblidar un discurs crític amb les desigualtats actuals – va dedicar una peça a tots els refugiats – o les injustícies d’un passat no tant llunyà, quan ser negre a Sudàfrica implicava no tenir drets. Masekela va explicar anècdotes i estratègies de la seva infància, i com a ressopó va alabar tot el públic present, fet que va acabar d’escalfar – si és que feia falta – l’ambient de la sala.

Amb actitud més sòbria, però el mateix sentiment, Raynald Colom va ser l’encarregat d’obrir la vetllada. El músic català, conscient que en aquesta ocasió li tocava jugar el paper de secundari, va oferir un concert relativament curt, però de factura impecable. El trompetista és un dels membres destacats d’una nova fornada de músics que estan situant Barcelona en l’escena jazzística mundial, a base d’oferir música amb una altíssima qualitat tècnica i un estil musical, que si bé segueix les tendències actuals, incorpora també elements propis de les cultures musicals de cada intèrpret.

Colom va presentar-se amb format quartet, acompanyant-se als teclats – o Fender Rhodes, per ser més exactes - per José Reinoso, al contrabaix per Tom Warburton i amb la bateria de Marc Ayza, músics, tots ells, que mereixerien un punt i a part específic. Amb un clar protagonisme de la trompeta, però cedint en nombrosos moments la primera fila als altres membres del grup, Raynald Colom va tocar temes com “Horacio” o una preciosa versió de “Zyryab” de Paco de Lucía. Un ventall d’estils que va completar-se amb les col•laboracions a la veu d’un rapejador. Una mostra més del que és capaç d’absorbir el jazz sense perdre la seva pròpia identitat. RITA VILLÀ / O.C. / J.G.

dimecres, 8 de juliol de 2009

El glamour de Rojas passarà per Mataró

Raul Rojas és una de les apostes de la discogràfica Warner Music per aquest 2009, i de fet està sortint com a aposta guanyadora. Artista revelació de l'any, el seu disc La historia del hombre mudo. Amb una barreja popular de rock i pop d'autor, el músic de Santa Coloma de Gramenet ha voltat per tot l'estat amb cançons preciosistes com Los escaparates de la luna. Una altra de les bandes que pot presumir que en temps de crisis no deixa d'actuar arreu de Catalunya són Los Pasantes, una de les millors bandes de versions de la música de la dècada dels vuitanta.
Rojas, juntament amb Los Pasantes actuaran aquest proper dissabte a Mataró, un autèntic luxe. El recital començarà a dos quarts de dotze de la nit, serà gratuït i es portarà a terme a un escenari habilitat a la cèntrica Plaça de Santa Anna. El concert s'inclou dins els actes del centari de l'Aliança Mataronina. Caixa Laietana col·labora en els actes commemoratius amb l'aportació d'aquestes dues bandes.- ELOI AYMERICH.

dilluns, 6 de juliol de 2009

Els nens i el folk protagonitzen les Musiquetes



La quitxalla i una relectura en clau moderna de les músiques tradicionals catalanes van ser els ingredients de la presentació en societat aquest passat diumenge de Fem sonar les musiquetes, l'adaptació a directe musical del disc Musiquetes per a la Bressola, editat l’any 2008 per difondre i donar suport a les bressoles, escoles laiques que treballen a la Catalunya Nord per conservar viu la llengua catalana. Un públic de més de dues-centes persones van omplir la platea del Teatre Monumental de Mataró en la cita més infantil del Festival Cruïlla de Cultures.

Fem sonar les musiquetes és un projecte de música tradicional amb direcció escènica d'Iban Beltran, que intenta recollir cançons de la cultura popular i tradicional dels Països Catalans i les lliga amb intèrprets de diferents zones catalanes. Amb la cançó El capellà i la gallina es va demostrar l'estil d'arrel folk claríssim i un so proper al sarau de plaça que ja encomanaria tot el concert. I es que al darrera de Fem sonar les musiquetes hi ha tres productors musicals de les noves músiques catalanes, com són Marc Serrats i Marc Grau del conjunt Xerramecu Tiquis Miquis i Núria Lozano del grup de nou folk La Carrau -aquesta darrera present en la banda del directe amb la seva acordió.

El concert, pensat com una successió de col·laboracions en la veu principal, va ajuntar a Mataró músics de llocs com Barcelona, La Garriga, o Castelló. Aquesta marató de vocalistes va iniciar-se amb la valenciana Clara Andrés. La jove cantant va posar accent sureny amb una versió endolcida de La Pastoreta. I del país valencià també va aparèixer una de les icones folk dels Països Catalans, Miquel Gil, que va deixar anar una sentida Mare, Mareta. També va aparèixer Artur Gaya, membre del Quico, Cèlio i El Mut de les Ferreries, provinent de les Terres de l'Ebre.

Hi va haver moments entranyables, com ara una aplaudida La lluna la pruna en clau rumbera o Les Pometes, cantada pel públic a cor-que-vols. Joan Garriga, cantant de La Troba Kung-Fú, va interpretar Muntanyes del Canigó arranjat com un reggae mestís. Àgata Casas, del grup de rumba catalana Dijous Paella, va ser la darrera convidada a prendre el micròfon. I ho va fer per interpretar una havanera clàssica com La calma de la mar en clau aflamencada.

Després d'un bis potent amb La Cançó de les Mentides el concert es va acabar i els nens i nenes van desfilar ràpidament en un recital entranyable i musicalment correcte. L'anècdota del concert va aparèixer cap al final de l'espectacle, quan a causa d'una sobtada tempesta estival el subministrament elèctric del teatre va fallar durant uns minuts. Durant aquesta estona els músics van improvitzar cantades a les fosques amb el públic entregat picant de mans. -ELOI AYMERICH.

diumenge, 5 de juliol de 2009

Manu Chao brinda una nit per a la història del Cruïlla



Ni els més veterans recordaven una nit tan intensa ni extraordinària en el Cruïlla de Cultures. Manu Chao i els seus músics de Radio Bemba van aixecar el festival el passat dissabte al recinte l'Arquera de Mataró fins a límits desconeguts de potència, dimensió i experiència. Un concert emblemàtic, un mite de la música mestissa mundial i deu mil persones van pintar un requadre que ha quedat marcat per sempre en la retina i les orelles de tots els que ho van viure. La nit -amb entrades exhaurides i que era l'únic concert que aquest estiu oferia Chao a l'estat espanyol- va anar acompanyada d'altres artistes, Safaa 3Arepeyes, D'Callaos i Lamatumbá, que van telonejar i cloure la nit.

Els Safaa 3Arepeyes van mostrar el seu sound system de rap palestí. Les dues noies, provinents d'aquesta nació sense estat, van haver de picar pedra per aixecar l'ànim en un recinte semibuit que s'anava omplint paulatinament. En el tram final va sorgir la primera sorpresa de la nit, Fermín Muguruza. L'exlíder de Negu Gorriak els va aportar una cançó pròpia, Djala Ramalah, al temps que cridava contra "la brutalitat policial a Euskal Herria, Palestina i catalunya".

D'Callaos van sortir a escenari amb un recinte ple de milers de persones i es van guanyar ràpidament al públic amb temes d'arrel rumbera com Tierra de nadie o uns excel·lents bisos com Hasta que salga el sol i Son las cosas. El grup terrassenc de nu-flamenc van demostrar perquè tenen una agenda de concerts frenètica, perquè Maribel Martín La canija ja és una de les veus a tenir en compte a l'escena catalana o perquè la banda catalana ja va camí del tercer disc: esforç, solvència i una qualitat exquisida són tres de les qualitats que sumen aquesta jove banda. I amb l'audiència escalfada i el cel ben fosc, va arrencar la història.

Manu Chao sorgia a escena amb guitarra elèctrica i acompanyat de Radio Bemba, una legió de sis músics fidels en el ritme i en les maneres: percussió, bateria, sintetitzadors, trompeta, guitarra clàssica i baix. L'Espai l'Arquera va esclatar en el seu debut com a recinte de concert en l'instant en que sonaven les primeres notes de El Hoyo. I al sonar Primavera un mar de persones es van unir en una sola onada de suor i música.

Va arribar Bienvenido a Tijuana, una parada a la bogeria musical que hi havia hagut des de l'inici del concert. Mai 10.000 persones havien cantat juntes al Cruïlla. I l'emoció es va desbordar col·lectivament amb El Viento, que Chao va dedicar "als immigrants de l'estret i les seves famílies". Manu Chao va tornar a demostrar perquè és un músic tant estimat. Perquè després de més de dues dècades de trajectòria continua permanentment reivindicant, protestant i fent visibles tantes lluites i tantes causes. No podia faltar Clandestino, un autèntic clàssic del músic afincat a Barcelona. I per damunt, sempre, el ritme endiablat. De fet el baix és l'element essencial de la música de Chao. Al seu timó hi ha Gambeat, músic històric de la banda del músic d'orígen francès. Amb el seu ritme revolucionat i de tonades reggae es van recòrrer a conjugacions de ranxera mexicana -Perdido-, o de reggae i cumbia -Rumba de Barcelona.

El concert de Manu Chao va ser una única gran cançó, un Sound System permanent. Va haver espai també per recuperar el so hardcore proper al punk enganxat per sempre als primers escenaris de Chao. centres okupats, places públiques o naus industrials. I evidentment com no podia ser, va sorgir l'herència de Mano Negra, amb cançons com Mala vida . I per acabar d'encendre la nit va aparèixer novament Fermín Muguruza, qui va compartir dues autèntiques perles del seu passat: Dub Manifest i Sarri Sarri. Els 10.000 espectadors embogits. Una festa multitudinària, banderes argentines, peruanes, catalanes, mexicanes o marroquines.

A quarts de tres de la matinada després de dues hores i vint minuts de concert Manu Chao va cridar "Hasta la próxima Mataró". I el concert més important de la història d'aquest festival es va acabar. En l'aire, la sensació d'haver assistit a una cosa memorable, a una demostració de força musical brutal, a una lliçó d'actitud i entrega per part de músics i públic. Manu Chao va brindar al Cruïlla la seva guitarra, i el festival, rendit als peus del rei del mestissatge, li va entregar la nit més bonica de la seva vida. -ELOI AYMERICH.

dissabte, 4 de juliol de 2009

Coetus i la Tribukada mostren tots els universos de la percussió



Coetus i La Tribukada van mostrar aquest passat divendres al Teatre Monumental de Mataró totes les possibilitats i universos que pot donar la percussió. El concert va demostrar com la música pot servir per viatjar de la tradició ancestral a l'experimentació postmoderna o de l'etnomusicologia a la integració social. El recital era la ració de percussió del festival Cruïlla de Cultures, una nit pensada en clau de ritme i timbals.

La nit va començar amb l'arribada de La Tribukada des de darrera el pati de butaques en processó de batucada. Aquest conjunt mataroní d'una vintena de percussionistes es caracteritza perquè en part està conformat per persones amb discapacitat intelectual i és a través de la música que s'integren amb la resta de persones. Una lliçó de com els djembés i panderetes poden cohesionar i donar igualtat d'oportunitats, i més si es té en compte el ritme i la solvència que va demostrar La Tribukada durant els 10 minuts escassos que va durar la seva actuació.

Amb l'arribada de Coetus es va obrir l'atles musical d'aquest conjunt. 12 percussionistes disposats en semicercle de cara al públic i dos autèntics fenomens: el músic Eliseo Parra i la cantant Sílvia Pérez. I va començar el viatge, primer una sondarriba asturiana tocada amb canyes. I d'allà a les Illes Balears amb El Cant de la Sibil·la, una suggerent recreació de l'apocalipsis.

Coetus és un vaixell liderat per l'experiència d'Eliseo Parra, que en tot moment va portar la batuta de l'espectacle. Aquest músic castellà ha treballat tota la seva vida per recuperar els sons tradicionals de les cultures populars ibèriques. Ho va tornar a demostrar important de Salamanca una rural Don Gato executant-la amb pandero tocat amb mà i porra. Menció a part es va merèixer Sílvia Pérez Cruz, aquest jove palafrugellenca que va aclarir i refrescar cadascuna de les cançons en que va posar-hi la veu. Membre de Las Migas, un dels grups de nou flamenc més interessants del panorama català, la cantant és una cirereta perfecta a la compacta i variada forma d'expressió percutiva dels Coetus.

El grup de percussió va continuar sorprenent amb autèntiques perles de la percussió ibèrica. Va apostar per seguidilles valencianes amb cants polifònics i simples palmes, sorollosos romanços cantats amb panderas i simbomba o correleras amb càntirs i cascabells. La diversitat d'instruments i aparells percutius era inesgotable: de cajón a olles, passant per instruments de llaurar o morters. Tot s'hi valia per fer més música. El vaixell de Coetus va volar fins a Zamora, Cuenca i fins a Portugal i Galícia amb una cançó d'orígen de pandareteiras recomprimida a batucada i samba brasilera.

Després d'un bis extraordinari -Gallo Rojo- amb una Sílvia Pérez esplèndida i sentimental, els Coetus encara en volien més i ja acabat el concert dal l'escenari van estar improvitzant i cantant a ritme de palmes cançons acompanyades pel públic dempeus. Un nou concert que demostra que el Cruïlla de Cultures té ànima d'anar més enllà del simple fet musical. Una excel·lent ració de percussió en tots els sentits. Un viatge a les millors cultures ibèriques i la seva herència musical. -ELOI AYMERICH.

divendres, 3 de juliol de 2009

Una Àfrica sorprenent per obrir el cinquè Cruïlla‏



Després de la populosa revetlla de Sant Joan que va congregar la xifra rècord de vint mil persones a la platja del Varador, a quarts de 10 del vespre d'aquest dijous dia 2 s'obria de facto la primera nit del Cruïlla de Cultures d’enguany, a la sala Clap, amb una nova festa que en aquesta ocasió fixava els ulls en el continent africà. Els encarregats d’escalfar motors per l'excepcional actuació dels Konono No1 van ser els vuit membres de la conjuntadíssima banda Alma Afrobeat Ensemble: fussionant el latin i el funk i passant-ho tot pel tamís de la potència africana, la banda va esdevenir un magnífic preludi a la nit de la mà del guitarrista Aaron Feder i el ghanès Kwame Adzraku.

El plat fort de la nit, Konono no1, va adreçar-se al públic quan quedaven deu minuts per les onze de la nit i s’havia anat creant ambient i expectació a la sala: xiulets de festa, mil•limetrada percussió i els famosos likembé, instruments de factura casolana que a primera vista semblaven joysticks d'ordinador i que amb un característic so de joguina electrònica ràpidament s'endinsaven en el cervell. Els rudimentaris i escardallencs altaveus propis de l'època colonial ajudaven a situar els espectadors en una escena africana de, per exemple, Kinshasa, a la República Democràtica del Congo, on radica la formació. A ritme de batucada, amb la marxa que dóna un quart de segle en actiu, els Konono no1 van enganxar el públic des de la primera de les llarguíssimes cançons, loops màntrics d'un so inesperat i sorprenent. Amb el veterà Mawangu Mingiedi exercint de mestre de cerimònies, el Clap es va convertir en un d'aquests camps de futbol africans plens de gom a gom, amb la multitud corejant càlides i enganxoses tornades; un públic que no era del tot aliè a la proposta gracies a una anterior visita dels africans al Sonar de Barcelona. El to artesanal, saturat, distorsionat d'aquesta música que fuig del tòpic africà va fer moure amb entusiasme el centenar llarg d'assistents entre els quals, estranyament, no hi havia a penes membres de la comunitat subsahariana de la capital del Maresme.

Inici majestuós, doncs, d'un cap de setmana que tindrà dissabte el seu epicentre en un concert apoteòsic de Manu Chao pel qual ja s'han venut nou mil entrades. I també, per tant, una nova sessió didàctica d'aquesta enciclopèdia musical que es diu Cruïlla de Cultures i que ens descobreix cada any el que esta donant de si arreu les anomenades músiques del mon. Sortosament això no ha fet més que començar. JOAN SALICRÚ