dilluns, 30 de juny del 2008

El Monumental esclata amb la festa dels Antònia Font





Havia de ser un concert i va acabar sent una festa. Així es podria sintetitzar l’actuació dels illencs Antònia Font aquest diumenge al Teatre Monumental, un espai que acollia la tercera vetllada del Cruïlla de Cultures en 72 hores. Durant gairebé dues hores i acompanyats de l’Orquestra de Girona en el marc de la gira del Coser i cantar, aquesta curiosa i sorprenent banda va demostrar amb escreix perquè s’ha guanyat un lloc propi en la història de la música d’aquest país i perquè ha estat capaç de traspassar fronteres obtenint una bona rebuda a la resta de l’estat malgrat cantar en català: la proposta del grup funciona, és enginyosa i enganxa l’audiència.

El repertori es va obrir cedint el protagonisme a l’orquestra simfònica, dirigida per Miquel Àngel Aguiló, que va donar nova coloració, gust i textura a unes cançons conegudíssimes per la pràctica totalitat del públic, de manera que sent molt familiars sonaven pràcticament noves. En els primers temes els assistents –entre els quals el cantant Jaume Sisa- es reprimien i no gosaven aixecar-se de les butaques, però de seguida la passió es va desfermar amb Alegria. La platea i l’amfiteatre sencers en corejaven la lletra demostrant que els inconnexos textos del polifacètic Joan Miquel Oliver –ànima de la banda- connecten amb el públic precisament perquè no van al cap sinó al cor i això ara mateix suposa una novetat en el panorama musical. Dalt l’escenari Oliver s’ho mirava tot de forma impertèrrita, sense immutar-se, demostrant això sí un gran talent a l’hora de treure so de mil maneres diferents de la seva guitarra elèctrica.

El concert va tenir també alguns moments calmats, però a mesura que va anar avançant, el personal –que ja venia motivadíssim- es va anar aixecant de les cadires i així es va quedar durant tota la part final de la nit, de manera que el Monumental va lluir durant una bona estona més la imatge de sala de concerts que no pas d’un teatre. Després d’un breu interludi a càrrec de l’Orquestra de Girona, els Antònia Font van reaparèixer a l’escenari per fer mitja dotzena de bisos davant les peticions dels congregats, rematant la feina amb Alegria i Wa Yeah!, els dos temes més aplaudits.

Així, mentre bona part de la resta de Mataró es convertia en una festa per la victòria de la selecció espanyola sobre Alemanya a l’Eurocopa, l’interior del Monumental semblava una olla a punt d’esclatar de l’emoció i vivia la seva particular celebració: la de diumenge va ser una d’aquella nits que queden gravades a la retina durant molt temps. Èxtasi pur, doncs, en el que de moment haurà estat el concert estrella del Cruïlla de Cultures de 2008. J. SALICRÚ



Foto: Pere Masramon

diumenge, 29 de juny del 2008

Khalid i el Cruïlla com a pont de cultures

Foto: Pere Masramon

Amb un "Bona nit!" Khalid Izri es va presentar al Teatre Monumental el passat dissabte en la quarta cita del Festival Cruïlla de Cultures. El recital era esperat per veure en directe un dels referents de la nova música amazic, aquesta comunitat nacional sense estat ubicada a diferents zones del Magrib.

Izri va filar el concert amb la seva veu i una guitarra acústica i tot un acompanyament instrumental. El músic marroquí afincat a Bèlgica es va fer acompanyar d'un quintet de músics de primera línia, amb una flautista travessera, un acordionista que a voltes tocava el llaüt, un violí, contrabaix i percussionista amb pandero, carbassa girada, plats, cajón i charlies. La grandiloqüència dels músics es va poder veure en cançons com la llarguíssima tribal i ètnica Tassrit.

Khalid Izri ha sabut construir una proposta de la música popular amazig posada al dia, on mescla lletres en amazic i ritmes tradicionals amb sonoritats del folk i el pop europeu. La balada Amazigh -trabadíssima i aplaudidíssima- o Granada -una peça instrumental amb aires arabescos i mitjos temps- van ser exemples d'aquesta proposta mestissa, que va agradar a les gairebé dues-centes persones de públic que omplien mitja platea del teatre. Un públic format tant per immigrants magribins nouvinguts a Catalunya com autòctons mataronins i catalans.

El millor Khalid Izri va arribar a la recta final, amb temes com Sahara o Mac Gha Neg, en el que Izri es despulla de folklore i amb gravetat posa èmfasi en la seva veu trèmula i clara per arrencar des de l'escenari i traslladar a l'espectador fins a Tetouan, Chouen o Al-Hoceimas. Va ser precisament amb aquesta cançó que es va produir el zenit de la nit. Les palmes multiplicaven el ritme de Khalid i el Cruïlla de nou va connectar amb la seva vessant més noble: la de servir de pont entre pobles. I Khalid amb la bandera amazig penjada al coll somreia i la platea amb banderes rifenyes blaves, verdes i grogues onejant. Un nen va pujar a l'escenari amb una bandera penjada a l'esquena i va fer el símbol amazic aixecant tres dits en l'aire. Aplaudiments, crits i la pell de gallina. Sens dubte, una lliçó de Khalid Izri, que va demostrar com la música pot connectar cultures, generar diàleg sense necessitat de parlar la mateixa llengua. E. AYMERICH

Albert Pla commou el Monumental amb el seu aire anàrquic i transgressor




En solitari, Albert Pla es va presentar en un Teatre Monumental que es va omplir fins al galliner. El cantant sabadallenc va aparcar el seu espectacle Toykexoumo, que està realitzant aquest estiu amb banda completa, i va estrenar en primícia al Cruïlla de Cultures el seu nou espectacle La Diferencia.

Amb un joc escènic íntim, amb jocs de leds de colors que convertien l'escenari en mons blaus, liles o taronges, el propi cantant disparava des d'un radiocassete en escena música gravada, i va basar la seva recepta musical en riffs només apuntats en la seva guitarra elèctrica, melodies senzilles cantades per la seva veu fràgil però capaç d'espolsar amb humor a platea les vergonyes, les pors i les misèries de la societat, com els maltractaments o els immigrants ilegals.

L'aire anàrquic i transgressor és incontestable, i converteix el cantautor en una icona inclassificable però còsmica i necessària. Va treure a passeig el seu surrealisme amb noies de més de 25 ulls, deserts plens de bolets, burilles terroristes als Estats Units i terroristes feministes contra un policia corrupte. Sens dubte, amb Pla arriben ressons de Pau Riba o Jaume Sisa, però en contrasta amb la seva música de tall més ibèrica. De la balada o el rock de mig compàs passa al poema rimat, i a moments s'apunta fins i tot a la rumba-pop.

Per enllestir el recital que va durar poc més d'una hora i mitja, Pla va regalar una última dosi de bellesa inversemblant. Primer amb la preciosa balada intimista El bar de la esquina, de l'antic àlbum No sólo de rumba vive el hombre. Però encara va sorprendre més amb la entranyable i somiadora Somiatruites d'un dels seus darrers discs, Anem al llit, basat en nones i cançons de bressol. Davant de tanta personalitat, el públic, entregat, va marxar del Monumental amb un somriure als llavis. - E. AYMERICH


Foto: Pere Masramon

divendres, 27 de juny del 2008

El Cruïlla explora els camins del dub francès




La coincidència amb un important matx futbolístic de la selecció espanyola va fer que la sala Clap es convertís, aquest dijous 26 per unes hores, en un enclavament francès enmig de Catalunya. Dos centenars de membres de la colònia gal•la residents a Barcelona i rodalies van assistir al segon concert del Cruïlla d'enguany, protagonitzat per dues formacions d'indubtable reputació al país veí que condueixen la seva música pels camins del dub: High Tone i Zenzile.

Amb una sonorització impecable des del primer moment, els sis membres de Zenzile –en alguns temes acompanyats de la veu de Jamika Ajalon- van oferir una execució magistral del seu repertori, una música densa i fascinadora sobretot pels pocs a la sala que feien la seva primera incursió en els desconeguts terrenys del dub, per bé que amarats encara d’alguns deixos rockers. Una sonoritat que en alguns passatges situava el públic enmig de truculentes escenes d'acció de factura nordamericana.

Una primera part de concert que es va acabar de forma apoteòsica després d'alguns bisos que van encendre el públic. I això que tot plegat érem encara a l'equador. A tres quarts de dotze van prendre el relleu els cinc High Tone, una banda més purament dub, que acompanyada amb projeccions d’imaginari còsmic des de l'inici de l'actuació va dur a terme la segona part d'un viatge que cap grup ni català ni espanyol ofereix a hores d'ara a casa nostra. Una versió, però, relativament suau del que pot arribar a ser aquest estil gràcies al treball de les taules electròniques. Així, traslladats en un escena de rave postmoderna, de castells encantats i ninots diabòlics va prosseguir una actuació plena d'intensitat que va satisfer amb escreix el públic congregat. J. SALICRÚ


Foto: Pere Masramon

dimarts, 24 de juny del 2008

Sant Joan amb regust de música mestissa en l'arrencada del Festival Cruïlla de Cultures



Davant la platja del Varador i un públic que en alguns moments de la nit va superar les deu mil persones, la primera cita del Festival es va apuntar un aprovat alt, amb tres bandes que des de diferents prismes s'apropen a la rumba i els seus derivats com la ragga o el flamenc amb aires de pop.

La Pegatina va encendre la metxa de la nit amb un gran nombre de públic que esperava impacient la seva actuació. Aquesta banda de Montcada i Reixach, que sona arreu del territori gràcies a la seva festiva rumba catalana de reminiscències gitanes va fer una demostració de com arrencar i posar en marxa una llarga nit de música.

El pop i el flamenc es van trobar amb els extremenys El Desván del Duende, que van aterrar per primera vegada a Catalunya presentant el seu darrer treball, Eres buena gente. Una sessió intensa de la millor música espanyola que arrenca del flamenc i es planta a la rumbeta, la seguidilla o el reggae festiu sense contemplacions. Segurament, el moment àlgid de la nit.

Però encara quedaven marge per tirar més petards, i una autèntica traca és el que portaven sota el braç els Zulú 9:30. Segurament és aquesta banda una de les millors executores del mestissatge ben entès. Amb estètica underground i ritme festiu el Sant Joan a la platja del Varador es va convertir en un castell de focs on guitarres, palmes, percussions, bateria, algun vent i coros a " dojo" van fer ballar a milers de persones damunt la sorra. La nit més curta va ser la nit més agitada. E. AYMERICH

dissabte, 14 de juny del 2008

John Ward versiona la nit de Privat


El cantant i guitarrista John Ward va ser el protagonista d'una nit càlida i tranquila a la Sala Privat, el passat divendres. En un concert de tall acústic, el músic anglosaxó resident a Barcelona va oferir un reguitzell de versions que van recorrer gairebé tota la història del pop contemporani.

Armat amb la seva versàtil veu i la guitarra acústica de sis cordes com a únic acompanyament, Ward es va fer acompanyar puntualment per la segona guitarra acústica i la segona veu d'Eduard Roura, amb qui va interpretar "Loosing my religion" de REM. Ward va realitzar un recital de versions, principalment de noms i bandes anglosaxones, com David Bowie o U2. Va ser una bona ocasió per fer un repàs des del pop d'Oasis -amb una corejada "Wonderwall", fins al rock de "The Joker" d'Steve Miller, o el folk setantero de Simon and Garfunkel, amb un clavadíssim "Boxer", o el tema final de la nit, versionat dels Crossby, Still, Nash & Young.

John Ward va demostrar davant la cinquantena de persones de públic com la música pot ser aclamada amb molt pocs elements: bona sonorització, una bona veu i una guitarra ben arpada. - Eloi Aymerich

diumenge, 8 de juny del 2008

Delicada sessió de cambra amb el tenor Jorge Armando Jasso i el pianista Jesús Ruiz


Sorpresa el passat dissabte al Foment Mataroní per l'afinada i delicada sessió de cambra del tenor mexicà Jorge Armando Jasso i el pianista Jesús Ruiz Segarra. Jasso és solista com a tenor a la prestigiosa Missa de Les Santes de Mataró de Mossèn Blanch, i va fer valer-se amb una actuació correctíssima i molt aplaudida.

Una cinquantena d'espectadors van assistir al recital, que es va plantejar com una selecció selecta d'estils clàssics i més populars, des de l'òpera passant per la "canzone" amb temes com "Vorrei morire" de Paolo Tosti, fins a la majestuosa sarsuela de grans compositors com Pablo Sorozábal o Martínez Valls, del qual el jove duet de veu i piano va interpretar la immortal "Evocació al Pirineu". També va haver-hi repertori per la Cançó amb melodies de Falla o l'entranyable nona "Cançó de bressol per a una princesa negra".

El concert estava inclòs en el III Cicle de Cambra per a Joves Intèrprets del Foment Mataroní, un cicle que porta a escena alguns dels valors emergents de la música lírica tant de la nostra ciutat i el nostre país. L'excel·lent interpretació de Jorge Armando Jasso, gràcies a la delicada projecció i a un matís bastíssim, van permetre gaudir d'un recital de poc més d'una hora de durada que va deixar el prestigi del Cicle ben amunt. - Eloi Aymerich