dilluns, 21 de juliol de 2008

El Cruïlla 2008 s'acomiada arran del mar amb fusió llatina





Una festa de cumbia, flamenc i patxanga llatina al costat del mar va posar punt i final a l'edició del Cruïlla de Cultures 2008. ReigBord i La Família Rústika van protagonitzar la Sardinada Flamenca, la ja tradicional cirereta del pastís del Festival i última de les 18 nits de concerts de músiques del món d'aquest certàmen que va arrencar el passat 23 de juny també al costat del Mediterrani.

Davant un miler llarg de persones els arenyencs ReigBord van ensenyar les seves melodies barrejades de fusió llatina. Des de la cumbia de La dansa del camaleó fins a la marxosa i ballada Va com va, una rumba accelerada. ReigBord està format per una nombrosa comparsa de músics que no van parar de moure's dalt l'escenari. De la bateria i percussió en sobresurten els apunts percutius d'Àlex Guitart, i els teclats, el baix i la guitarra elèctrica hi posen la melodia instrumental. La veu de Fèlix Cucurull se sumava als coros d'acompanyament gairebé constants, el que recorda a una sonoritat inspirada en uns Dusminguet primerencs. I van continuar recordant la banda de La Garriga amb els aires afrocubans i de rumba desinhibida de Robes descarnades. Els d'Arenys de Mar porten molts anys d'escenari i es nota. El seu reggae obert, lliure, amb lletres còmiques, els ha dotat de personalitat. Un gran exemple n'és el surrealisme histriònic que irradia la meravellosa M'agrada o els aires arabescos mesclats amb sonoritats turques de l'instrument de corda del baglama. Un flamenc dels ReigBord que es va dispersar de multitud de ritmes i estils.

La Família Rústika va tancar la nit encara davant un passeig amb centenars de persones disposades a ballar. Els de L'Hospitalet va oferir un concert de rumba gamberra cantada en castellà amb accent sureny. Dani El Charnego va ser el cantant responsable d'animar el personal amb una patxanga poc propera al flamenc. Dels tocs funky del seu clàssic La ranita encantada van passar al son cubà de La mitad de nada o a les congues i cajón rumberos de Flor de plata.

El més mediterrani de les vetllades del Cruïlla de Cultures va ser una clausura relaxada i ballada amb placidesa fins passada de llarg la mitjanit. I amb els darrers compasos dels hospitalencs el festival es va esfumar com el fum de les graelles de les sardines a la planxa. Això sí, sempre queda l'agradable regust de les coses bones. Qui en vulgui més, el 30 d'agost té una cita al Recinte Fòrum amb el Cruïlla BCN. E. AYMERICH

dissabte, 19 de juliol de 2008

Jimmy Cliff posa el festival a ritme de reggae



El músic jamaicà Jimmy Cliff va ser el protagonista indiscutible d'una nit del Cruïlla de Cultures dedicada als ritmes caribenys. Més de 1300 persones es van reunir a l'antic Parc Central de Mataró per viure una vetllada telonejada per Green Valley i en la que també van brillar els gironins The Pepper Pots.

El recital començava a les nou del vespre, encara amb la llum del sol. Els Green Valley van arrencar pràcticament sols, davant un centenar llarg d'espectadors. Els vitorians, amb el cantant Ander Valverde al capdavant, van oferir el seu reggae de manual d'estil que es presenta amb un conjunt clàssic de dues guitarres elèctriques, baix, bateria i corista. La banda basca manté massa la compostura, i només en alguns moments es va desmelenar per saltar al ragga i a una cantarella que recorda a la veu rasposa de Fidel Nadal.

La vesprada va passar a nit amb els The Pepper Pots, que van pujar nivell. La banda catalana va encendre la pista que es va omplir gradualment fins pràcticament acollir tot el públic. Amb un roots ska d'aires edulcorats els gironins van convertir el Parc en una pista de ball iluminada amb temes com I want to stay near you. Sens dubte és en el seu darrer disc Shake it! -que també presentaven al Festival- on es poden trobar algunes de les millors cançons del grup d'ska. El seu single, Lucky girl va fer sumar molts punts als The Pepper Pots: un ska de talla impecable, amb un asincopat de teclat enganxadís, baix clavat, guitarra elèctrica a ritme de riff jamaicà i endolcit per la meravellosa veu de Mercè Munné, una de les tres cantants que donen personalitat al grup.

The Pepper Pots tenen un dels punts forts en el quartet de vent format per trombó, trompeta, saxo tenor i saxo baríton, que imprimeix potència en les cançons i matisos preciosistes com en el soul de Same old song. Una actuació de primera que va donar pista als catalans, que van enllestir la seva actuació amb un pupurri de versions mesclades dels mítics Skatalites.

Jimmy Cliff va trigar cinc minuts a coronar-se rei de la nit. El músic, història viva de la música jamaicana, va aparèixer vestit íntegrament de vermell -gorra amb visera inclosa- movent sense parar malucs i braços i interpelant al públic. Tant autèntic que no sembla que porti gairebé mig segle damunt l'escenari, Cliff va demostar que el reggae pot ser reggae tot i passar pel filtre del pop convencional i comercial. De seguida va treure grans èxits de la butxaca, com Wonderful World, Beautiful People, cançó del disc del mateix nom que el 1970 va projectar Cliff fora dels límits de Jamaica. La llarga trajectòria del cantant es va demostrar en un repertori que va airejar sonoritats més contemporànies amb de més vuitanteres, com la discotequera Ooh La, La, La on també s'hi sumava el hip-hop i el rap.

Cliff es va recolzar descaradament a una plantilla de nou músics jamaicans de primera que van edificar un marc musical de qualitat indiscutible, amb peces mestres com la balada Wild World amb un públic entregat. El músic jamaicà va prendre el rol d'artista compromès -ho ha estat tota la seva vida- per clamar contra la guerra de l'Iraq amb el boogie Vietnam o demanar la unitat de la gent amb People let's get together. Amb una festiva i ballable Reggae night Cliff va passar a la penúltima parada del recital i va posar-se el barret ètnic de la cultura rasta i amb diferents elements de percussió bingi va emocionar un públic que en volia més. Els demanats bisos van treure el millor reggae i ragga made in jamaica, com els brillants Rub-A-Dub Partner o Treat the youths right. I Cliff, com a rei de la nit, va acabar sol, cantant amb un micro davant del Parc Central acotxat per la gent, entregada. "Obre els ulls i adona't-en. Obre la teva ment" cantava amb la veu esquerdada. I el ritme del reggae, imperant, anestesiant, va prendre el Cruïlla de Cultures. E. AYMERICH

Elliot Murphy: un gentelman del rock

Foto: Joan Salicrú

No era ni la primera ni amb tota probabilitat la última vegada que el cantant nordamericà Elliot Murphy actuava a la mataronina sala Privat. El concert d'aquest divendres, l'únic del Cruïlla de Cultures que es feia en aquest espai, coincidia curiosament en el mateix dia que un personatge de la seva quinta, Jimmy Clif, oferia una altra actuació en el marc del mateix festival de músiques del món al Parc Central. I tot plegat, per acabar-ho d'adobar, el dia abans de la primera de les dues actuacions que el Boss Bruce Springsteen -amic personal d'Elliot Murphy i amb qui té una manera molt semblant d'entendre la música- havia d'oferir a Barcelona. Moltes coincidències per a un concert que va funcionar des del primer moment, oferint un repertori absolutament clàssic amarat de pop, rythm'n'blues i sobretot rock'n'roll, que és el que el nordamericà sap fer de meravella, amb classe. I és que Elliot Murphy es va demostrar com un autèntic senyor, un gentelman dels que ja no en queden. I que un músic i cantant, si té una trajectòria sòlida, és capaç de mantenir (i fins i tot incrementar) el seu públic malgrat aquestes circumstàncies.

Acompanyat de la formació rockera clàssica -baix, bateria i guitarra- Elliot Murphy va mostrar la seva envejable bona forma malgrat els quilòmetres musicals que porta fets. Amb gairebé seixanta anys a l'esquena, barret característic i cabellera blanca, el nordamericà afincat a la capital francesa va emocionar les tres-centes persones congregades amb la seva veu profunda i sincera, sense artificis ni genialitats. A estones melancòlic, a voltes guerrer, també en alguns moments somiadors, Elliot Murphy va anar presentant els temes del seu darrer disc, Notes from the underground i el novaiorquès va demostrar una gran capacitat de comunicació amb el públic, que sabia perfectament què anava a veure i que va gaudir d'una nit agradable endinsant-se pels eterns camins del rock. I també per la convincent personalitat d'un músic que a mesura que es fa gran, en comptes d'envellir, és capaç de donar més sentit i consistència als arpegis que surten de la seva guitarra. J. SALICRÚ

divendres, 18 de juliol de 2008

Explosió balcànica per obrir l'últim cap de setmana del Cruïlla



El darrer concert en dijous del Cruïlla de Cultures de 2008 semblava programat per a cobrir una demanda generada l'any passat pel propi festival després de l'exitós pas de la Fanfare Ciocarlia: la de la música balcànica tamisada per una manera moderna d’entendre la música, un plat combinat que a Mataró s’ha demostrat una i altra vegada que estira moltíssim públic.

La formació madrilenya El Sombrero De Mi Abuelo va ser l'encarregada d'inaugurar la festa en què es convertiria la sala Clap al llarg de la nit. Una banda que va imprimir, a mesura que va avançar el repertori, un ritme demoníac a una primera part de concert molt curta –menys d’una hora- però d’una intensitat descomunal. Musicalment El Sombrero De Mi Abuelo va mostrar-se com una estrident barreja d'instruments clàssics com flauta travessera o violí amb una ensordidora percussió discotequera de fons. Tot plegat un còctel inicial tan potent que segurament es va revelar indigest, ja que va deixar el públic descol•locat. Però que va tenir la virtut de demostrar que els teloners no tenen perquè ser un simple aperitiu. A tot això hi va contribuir especialment l’actitud del carismàtic cantant de la banda, coronat amb un divertit barret, que rascava la guitarra com si s'hagués d'acabar el món.

Passats vint minuts de les onze, el teló del Clap va aixecar-se de nou amb unes melangioses notes que van transportar l'audiència immediatament en l'univers balcànic i de l'est europeu. No en va el títol del darrer disc de Shantal, el que presentava a Mataró, era Disko partizani, homenatjant els resistents antifeixistes de la Segona Guerra Mundial. Però el to trist d'aquests primers segons va donar pas en un tres i no res a l’inici d’una espectacular festa que ja no s’acabaria fins al final de l’actuació, una hora i mitja més tard, i que va fer embogir diverses vegades l’auditori format per unes quatre-centes persones. Un públic que va remoure l’esquelet de forma excepcional, atret per les enganxoses melodies interpretades per instruments de vent i metall com la trompeta, la tuba o el saxo alt. I és que la formació que acompanyava l’alemany Shantel, The Bucovina Club Orkestar, va semblar interpretar perfectament el desig de festa que regnava ja a la ciutat a poques hores de l'inici de la Festa Major de Les Santes, i va aconseguir posar-se el públic a la butxaca en el moment en què va repartir gots i vodka sense mesura.

Però una cosa no treu l’altre perquè Shantel i la banda van oferir un concert d'altíssim nivell, interpretat amb brillantor i passió balcànica, coronat per una veu (i coreografía) femenina i sobretot per la potència musical i artística de l’alemany. Un personatge que, darrera el seu angelical i blanc vestuari, es va descobrir -guitarra elèctrica en mà- com una autèntica bèstia dalt dels escenaris. Tanta energia -només calia sentir els udols del públic en acabar cada tema- que mitja hora després de l'inici el violinista havia desfilagarsat part del filat del seu arquet. Un concert, a més, no exempt d'evocadors moments de gran bellesa que permetien connectar amb la riquesa musical dels Balcans, una zona on tot sembla profund i greu.

En definitiva, el de dijous al vespre va ser el concert més animat, viscut i suat dels quatre que s'han viscut en dijous aquest Cruïlla de Cultures 2008 a la sala Clap. El projecte liderat per l'alemany Shantel, que pretén justament actualitzar les músiques d'arrel tal com pretén el festival, va entrar directament en les nits daurades del Cruïlla. I en una de les més explosives, sinó la que més, de les quatre edicions celebrades fins ara. J.SALICRÚ

Foto: Pere Masramon

dilluns, 14 de juliol de 2008

Barbatuques dóna una lliçó de senzillesa musical





Va semblar una fantasia sorgida del no-res, plena de sons i màgia musical feta sense artificis. Els carioques Barbatuques van donar tota una lliçó de senzillesa musical el passat diumenge al Teatre Monumental en el darrer concert que el Cruïlla de Cultures 2008 fa en el teatre mataroní.

Els onze membres del conjunt de la ciutat brasilera de São Paulo van entrar a l'escenari sense expressar cap paraula. Només sons i percussió corpòria. Una originalíssima proposta que barrejada amb humor i onomatopèies vocals, de seguida va enganxar a les 400 persones que omplien la platea. Dels sons es va passar a la melodia musical: va aparèixer la flauta travessera en el popular tema Baião destemperado i a les palmes i ritmes de peus es van afegir les primeres melodies vocals de la nit, amb polifonies a cinc i sis veus. Amb regust melòdic de samba, els músics feien una mescla en la que també es van atrevir a imitar sons d'objectes com martells, instruments com caixes xines o animals com galls. Un autèntic festival de les possibilitats del cos humà.

Els Barbatuques són una aposta mestissa, de barreja, talment com el seu Brasil originari. Hi va haver temps per les influències afroamericanes. Temes com Djengo semblava tret dels cants, els ritmes i les danses d'un acte tribal africà. Després de la flauta travessera van començar a aparèixer instruments que puntualment i amb mesura van acabar per enlairar l'espectacle. En la marxosa cumbia A Emma Gemeu va sonar la melòdica i de seguida la guitarra clàssica. I per rematar-ho es van atrevir a mesclar l'arpa de boca amb el hip-hop cantat en brasiler. En alguns moments el cant polifònic dels Barbatuques recorda vagament als Ocumé o Cap pela -per posar dos exemples-, però amb una abrumadora capacitat de sumar-hi un acompanyament percutiu corpori incomparable.

Els brasilers són música però també tenen un alt component coreogràfic. Barbatuques giraven sobre ells mateixos, dansaven un rera l'altra o feien rotllanes assentats. El grup carioca no deixava oportunitat per interactuar amb el públic. Intercanvis de ritmes, sons i melodies cantades que la pràctica totalitat de públic repetia dels Barbatuques. Inaudita la imatge d'un pati de butaques ple de gom a gom convertit en una immensa caixa de ritmes. Per acabar el concert els músics van fer pujar a escena els alumnes del taller de percussió corpòria realitzat el dia abans a la ciutat. Amb una quarantena d'espontanis damunt l'escenari sumats als Barbatuques, l'espetec final del recital va ser viscut amb intensitat tant a dalt com a baix l'entarimat. Una festa de músics i públic amb una gran lliçó: amb les teves pròpies mans es pot fer música meravellosa. E. AYMERICH.


Foto: Pere Masramon

dissabte, 12 de juliol de 2008

La música carioca endolceix el Cruïlla



El Festival complementa una nit de música amb l'altra. Si Névoa el passat diumenge va aportar la poesia del fados portuguès, aquest divendres va arribar l'hora d'ensenyar l'altra cara de la moneda: el ritme i la festa brasilera. Un autèntic bany de sons i melodies que van endolcir una Sala Clap que acollia la nit carioca del Cruïlla de Cultures.

La vetllada es va començar a construir amb la barreja tant autèntica de Wagner Pà. Davant una escassa cinquantena de persones el músic carioca resident a Barcelona va ensenyar la seva particular barreja de portuguès i català, tradició d'arrel americana i sonoritat postmoderna. Allunyat del seu entorn habitual de plats i sintetitzadors, Pà va presentar-se amb dos únics músics de tall acústica, Cesc Pascual a la guitarra sense caixa i Sandro Lustosa a la percussió de bongos i pandeiro. Amb un ritme que va anar de menys a més, Wagner Pà va atrevir-se de la bossa al pop mestís i va cantar, ballar i fins i tot interpretar algunes melodies amb flauta travessera. Molt convincent un Wagner Pà que lluny dels beats amb els que habitualment barreja la seva música d'arrel -acabava de tornar de punxar com a dj al danès Roskilde Festival- sap edificar amb solvència una alternativa desendollada.

Unes 120 persones omplien mitja Sala Clap quan va arrencar l'Orquestra Imperial per presentar el seu disc Carnaval só ano que vem. Amb divuit músics en escena, la majoria d'ells joves artistes emergents de la música brasilera, el conjunt va arrencar amb una sorprenent versió sambejada de Starway to heaven de Led Zeppelin. La nostàlgia de les gafieiras, antigues sales de ball dels barris humils de Rio de Janeiro als anys cinquanta i seixanta, va anar prenent els assistents. Moreno Veloso feia de vocalista principal i Thalma de Freisas i Nina Becker acompanyaven com a coristes guarnides amb vestits de brillantina. La màgia gafieira es va fer emocionant amb temes com Obsessão, amb els tres vocalistes caramelitzant cada estrofa.

Orquestra Imperial sona brasilera però s'atreveix amb tots els ritmes de ball dels cinquanta. Amb Nasci para bailar el quintet de vent -dos trombons, flauta travessera, trompeta i flugel- va arrencar sense contemplacions amb cinquena i va fer tremolar la pista al ritme d'un cha-cha-cha. Un ingeniós Kassin encapçalava el baix elèctric mantenint les formes per conservar el classicisme imprescindible. La sonoritat "cinquanta" era tant autèntica que gairebé es viatjava al túnel del temps en cançons com Samba é meu dom, trenada per la veu rovellada de l'històric i veterà bateria carioca Wilson Das Neves. Encara havien d'arribar autèntiques joies, com el fox embestat de pop-rock de Supermercado de Amor o la música de pista de ball amb bateria, pailes, sintetitzadors i guitarres elèctriques fent de samplers a Dr. sabe tudo, on el teclista Robinho Jacobino es va afegir com a quart cantant.

Feia temps que unes melodies no transportaven tant a unes imatges concretes. Amb l'estival Devagar com a Louça es dibuixaven aires de telesèrie vacacional. Una Orquestra Imperial molt completa, que va fer ballar un públic format tant per immigrants carioques a Catalunya com per catalans de socarrel. Una proposta musical particular, amb una mescla de múltiples sonoritats orgàniques amb les elèctriques de riffs i sintetitzadors. Una nit dolça de melodia carioca. E. AYMERICH.


Foto: Pere Masramon.

divendres, 11 de juliol de 2008

Doble ració de hip hop elevat a la màxima potència



El hip hop ben entès va demostrar la seva capacitat de convocatòria aquest dijous a la sala Clap en una sessió plantejada i executada amb rigor que va congregar unes quatre-centes persones. A diferència d'altres cites, en aquesta ocasió la formació que obria la vetllada va oferir una primera part del concert en la qual es van desempallegar fàcilment de l'etiqueta de teloners que, en el sentit estricte, eren de la gran estrella de la nit, Keny Arkana. Superant el típic i tòpic hip hop tan caricaturitzat que fa difícil que se'l prengui seriosament, els At Versaris van demostrar que és possible fer hip hop en català i amb un discurs sincer i representatiu d'una certa forma de mirar el món. Una retòrica anticapitasta, proPaïsos Catalans i extremadament agressiva amb la qual s'estarà d'acord o no però que sens dubte connecta amb un sector de públic jove al qual la vida no somriu con tots voldríem. Un estil, en definitiva, que connecta perfectament amb la manera de fer de Keny Arkana, que amb un minut d'actuació dalt l'escenari va fer entendre perquè va ser de les primeres propostes que van vendre entrades de l'actuació al Cruïlla tan bon punt se'n va anunciar la presència al festival.

Entre el públic joves autòctons fascinats per l'estètica de la rapera marsellesa però també immigrants que segurament han patit històries tan dures com el món que relata Keny Arkana. La fórmula va resultar des del primer moment, adornada amb proclames antiSarkozy i a favor de la dignitat simbolitzada per la mestissa Marsella. Es tractava d'un espectacle amb una base musical relativament senzilla -guitarres, bases electròniques- al servei d'una causa molt concreta: la d'aquella França representada per les banlieues que no ha estat escoltada fins que els seus fills s'han aixecat a cop de pedrada o de cotxe cremat. "Resistència!", cridaven Keny Arkana i el seu alter ego masculí. Una consigna que els assistents autòctons van traduir a l'actualitat catalana cridant a favor de la llibertat de Francesc "Franki" Argemí, el terrassenc empresonat per ultratge a la bandera espanyola i resistència a l'autoritat. Nit doncs de gran comunió entre el públic i els dos grups que van omplir de força la primera nit de la tercera setmana del Cruïlla. J. S.

Foto:Pere Masramon

dilluns, 7 de juliol de 2008

Névoa sedueix amb el seu fados màgic



"El fado és el meu coixí" cantava Névoa a l'inici del recital. Un presagi del que seria la nit: un somni perfumat de la màgia melangiosa del fados. La cantant catalana, alter ego de Núria Piferrer, presentava al Teatre Monumental el seu treball Entre les pedres i els peixos, estrenat a principis d'aquest any i que mescla la melodia i la sonoritat del fados amb lletres en llengua catalana.

Unes tres-centes persones van assistir al recital. Un concert seductor, íntim i bellíssim. Va arrencar amb un sentit Ofèlia, en el que ja va sobresortir l'excel·lent trident instrumental que acompanyava Névoa: Mario Mas a la guitarra clàssica, Oriol Martí marcant amb el contrabaix i Publio Delgado acolorint a la guitarra portuguesa.

Névoa sedueix gràcies a la seva moldejada veu, amb una gran projecció i delicadesa al mateix temps. En temes com Roses és quan va treure màxim partit de les seves capacitats vocals, amb registres gairebé impossibles. En l'aire es dibuixaven gavines, ports, llençols estesos i molta nostàlgia.

Va ser el torn de destapar les sorpreses de mesclar la poesia de poetes com Enric Casasses o Pablo Neruda amb sonoritats fadístiques. Va sonar l'alegre fado bailado de Vinyes Verdes, la retitulat versió de Casasses Tinc una pena o el fado dos sentidos Dijous d'Oriol Molas. Un dels moments culminants va ser la interpretació de No lloro porque te espero, de la lisboeta escriptora de fados Maria de Lourdes Domingos de Carvalho. Una cançó sòrdida d'amor i desamor que va enamorar el teatre.

La fragilitat de Piferrer va reaparèixer en la interpretació de temes com Si per tot deixa senyals del poeta Feliu Formosa i es va contraposar amb el potent fado triplicado de L'Ombra. Entre aplaudiments, Névoa va posar la cirereta del pastís del recital amb uns bisos d'arrel portuguesa amb fados tradicionals. Segurament el concert més delicat i seductor d'aquesta edició del Cruïlla de Cultures.


Text: Eloi Aymerich | Foto: Pere Masramon

diumenge, 6 de juliol de 2008

Una nit d'estiu oferta al flamenc


La nit flamenca va ocupar el segon concert a l'aire lliure del Festival Cruïlla de Cultures. En un marc tant d'estiu com el Pati de Can Marchal de Mataró, fins a 700 persones van acudir a la cita per gaudir d'algunes de les propostes més fresques i amb salero del panorama del nou flamenc.

Son de nadie va arrencar amb el seu so més de reggae que de flamenc, amb una sonoritat de Festa Major, amb una particular secció de 3 vents (trombó, saxo, trompeta), percussió de congues, bateria, teclats, baix, guitarra elèctrica i cantant. La banda granadina va allargar més d'una hora el seu concert, on va mesclar rock amb els aires surenys i el regust arabesc de buleries puntuals. Son de nadie a moments sona a Mano Negra o recull l'herència dels desapareguts andalusos -i també granadins- Tatamka, que ja barrejaven dins la coctelera la tradició flamenca amb el pop-rock. Però els Son de nadie van atrevir-se amb els ritmes caribenys i van acabar el seu recital amb el reggae desfermat de 4 Rosas.

Però la nit va tenir un moment principal i un nom propi: D'Callaos. Van ser ells qui van omplir ràpidament el Pati de Can Marchal i congregar públic. Amb una llarga introducció, el concert va començar a caminar amb un fresc Dicen. Sota la batuta melòdica de la guitarra de Dani Felices, els terrassencs van enlairar-se amb el seu competitíssim nu-flamenc, que des del flamenc s'exporta al rock o el pop de balada de la romàntica Como dos gotas de agua. I el públic que ja omplia el recinte va quedar encantat amb la preciosa Se fué la luz - a duo entre la cantant Maribel Martín i Felices-.

Els D'Callaos presentaven les cançons del seu darrer disc De Paso, però també van sonar temes nous del seu disc que sortirà després de l'estiu, amb el títol provisional de Desde mi balcón. Una de les noves cançons va ser Tierra de nadie, un sorprenent ragga amb rimes de hip-hop. Però els hits són els hits, i amb l'aclamada Hasta que salga el sol es va empolsegar la pista i donar per enllestit el segon grup de la nit. Molt grans els D'Callaos, que a partir del setembre que ve començaran gira amb el nou disc sota el braç. De moment, continuen amb propostes innovadores, com la de fer intercanvis de concerts amb els Son de Nadie, i cercant noves maneres de promocionar-se a casa nostra i al sud d'Espanya.

Al ritme de flauta travessera i cajón, els Ea! van cloure la nit flamenca. Vinguts de Cadis, els andalusos van ensenyar el seu flamenc d'arrel proper a l'estret i amb contínues arribades als riffs arabescos. Presentaven el seu darrer treball Un i Verso, que amb una sòlida proposta de dues guitarres i contrabaix es vesteix com un dels més comercials de la seva trajectòria. De temes oberts i frescos com Libre es va passar al tango o a emprar el shekeren en el clàssic del grup A Madrid. La cantaora Pilar “La Mónica" va ser la autèntica capitana d'escena dels Ea!, que van agitar la nit amb bellíssimes cançons bandejades i ballades pel públic com La vida o Que llueva. Amb zapateao final de "La Mónica", una bellíssima nit de música. Una càlida i plàcida nit d'estiu oferta al flamenc.


Text: Eloi Aymerich | Foto: Pere Masramon

dissabte, 5 de juliol de 2008

Fun-Da-Mental i Pirat's fan esclatar una nit de contundència musical

El Cruïlla de Cultures va viure una nit de contundència en tots els sentits el passat divendres. Reivindicació social en les lletres i sòlides bases de so i ritme van ser les dues notes predominants en el concert dels Pirat's Sound Sistema i els britànics Fun-Da-Mental.

Els Pirat's Sound Sistema van arrencar la nit. Vinguts del barri barceloní de Sants es van presentar amb seu nou company de trio, el veneçolà Merey als plats i midis. La proposta dels catalans és vàlida i sona coherent, i s'observa una clara evolució que han experimentat des dels seus inicis. Ara salten d'estil en estil, disparen bases de garrotins catalans o reggae i passen dels sons disco al dub amb crítica social de temes com Bombes. El duet cantant va reversionar alguns temes, com l'antimilitarista Tancs, remesclat del hip-hop al reggae de pista de ball. Amb el seu ritme persistent i la seva insistent actitud van aconseguir escalfar l'ambient i fer moure la seixantena d'espectadors que a penes omplien una sala que es va obrir amb més de mitja hora de retard. Amb el corejat Mentides van deixar l'ambient caldejat.

Fun-Da-Mental va aparèixer en escena amb la seva mescla de bases electròniques amb els sons orgànics de l'oriental dhol, l'harmonium o el brasiler berumbau. I de seguida van explotar la seva contundència superba i absoluta que eixordava el recinte amb temes com Wars, amb una genuïna mescla de rap de rima anglesa amb coros en urdú paquistanès. Però va ser amb temes com Shataan quan el conjunt britànic amb cinc músics en escena va arribar a moments de bellesa i contundència altíssims, amb la mescla de baix, pandeiro, pandaretes, càntics i bases d'efectes sonors amb la fluidesa ondulant de l'harmonium sempre present.

Amb una palestina embolicada al cap i cridant "no perquè vesteixi així sóc un terrorista" el vocalista Shamil Aloprado va liderar els Fun-Da-Mental fins a dalt de tot, demostrant un directe espectacular que combina el hip-hop, el dub, el trip-hop i el rap. Una música que rememora sons dels Asian Dub Fundation o fins i tot als mítics Public Enemy.

Fregant les dues de la matinada el recital s'acabava amb públic de la discoteca omplint ja la sala i una extraordinària i explosiva versió del Anarchy in the UK dels Sex Pistols. Prou simbòlic va ser aquest acabament. Segurament l'actitud punk anglesa s'ha rellevat i porta nous noms. Segurament noms com el de Fun-Da-Mental. Sorprenent, brutal, contundent concert. E. AYMERICH

divendres, 4 de juliol de 2008

Fussió holandesa per obrir la segona setmana de Cruïlla



Malgrat no haver-hi partit de l’Eurocopa com la setmana passada, la sala Clap oferia aquest dijous a l'inici del concert de la banda catalana Asstrio i l'holandesa Kraak&Smaak un aspecte més aviat gèlid. De fet, tan sols una seixantena de persones van treure el cap durant l'actuació dels locals i per tant aquesta primera part de la cita va funcionar com un mena de pròleg, una estona d'ambientació musical amb el jazz com a base però amb incursions en altres terrenys rockers i electrònics. Una banda, per cert, on brillava amb nom propi la feina a la bateria de Santi Serratosa.

Les coses van canviar amb l'arribada dalt l'escenari dels holandesos Kraak&Smaak, que amb aquesta actuació s’estrenaven a l’Estat Espanyol. Van iniciar la seva actuació passat un quart de dotze de la nit, quan el creixent número d'assistents donava un aspecte molt més lluït a la sala, i la veritat és que des d'un primer moment van demostrar les seves ganes davant els congregats. Un públic bàsicament local però adornat estratègicament amb les cabelleres rosses d’uns quants holandesos que van aprofitar per veure lluny de casa un dels millors productes que la seva terra pot exportar a hores d’ara.

Des d'un primer tema amb aires dance i amb un so clavadíssim, els holandesos van fer bo el lema del cartell de l’actuació que prometia una llarga estona de felicitat als que haguessin gaudit de valent l'any anterior amb l'actuació de Brooklyn Funk Essentials, un dels concerts revelació de l'anterior edició del Cruïlla. La banda de Mark Kneppers, Wim Plug i Oscar deJong, presentava els temes del seu segon i darrer disc, Plastic people (Jalapeño, 2008), editat aquesta mateixa primavera. Un disc on afinen la idea d’oferir “música de ball per escoltar” –un concepte paradoxal- i tintat a parts iguals de jazz, hip hop, funk, new wave, soul o breakbeat.

De seguida la veu de la cantant va demostrar ser un més dels poderosos i contundents instruments de la banda. La resta: un discjòquei amb funcions també de percussió, amplificats teclats, eficient bateria i un baix que va marcar el ritme amb contundència durant tota l’actuació. Al quintet se li va unir ben aviat un nou corista, cosa que va incrementar l'energia que flotava sobre l'escenari i s'anava transmetent al públic. Només sis persones -enfront de l'estol de músics que acompanyaven l'any passat els Brooklyn- però igual o més festa.

Musicalment el funk va ser tan sols un punt d’arrencada i a mesura que les notes s’anaven succeint va anar guanyant pes dalt l'escenari les percussions i l’electrònica. Un grup va demostrar la seva tècnica, sobretot en els moments en què els dos cantants deixaven sols els músics. La vetllada es va tancar, com no podia ser d’altra manera, amb alguns bisos, entre els quals Squeeeze me, el single del seu segon treball. Tot plegat engalanat amb un so molt polit que va agradar tant al públic local com el vingut de Nord enllà. J. S.




Foto: Pere Masramon