dissabte, 19 de juliol de 2008

Jimmy Cliff posa el festival a ritme de reggae



El músic jamaicà Jimmy Cliff va ser el protagonista indiscutible d'una nit del Cruïlla de Cultures dedicada als ritmes caribenys. Més de 1300 persones es van reunir a l'antic Parc Central de Mataró per viure una vetllada telonejada per Green Valley i en la que també van brillar els gironins The Pepper Pots.

El recital començava a les nou del vespre, encara amb la llum del sol. Els Green Valley van arrencar pràcticament sols, davant un centenar llarg d'espectadors. Els vitorians, amb el cantant Ander Valverde al capdavant, van oferir el seu reggae de manual d'estil que es presenta amb un conjunt clàssic de dues guitarres elèctriques, baix, bateria i corista. La banda basca manté massa la compostura, i només en alguns moments es va desmelenar per saltar al ragga i a una cantarella que recorda a la veu rasposa de Fidel Nadal.

La vesprada va passar a nit amb els The Pepper Pots, que van pujar nivell. La banda catalana va encendre la pista que es va omplir gradualment fins pràcticament acollir tot el públic. Amb un roots ska d'aires edulcorats els gironins van convertir el Parc en una pista de ball iluminada amb temes com I want to stay near you. Sens dubte és en el seu darrer disc Shake it! -que també presentaven al Festival- on es poden trobar algunes de les millors cançons del grup d'ska. El seu single, Lucky girl va fer sumar molts punts als The Pepper Pots: un ska de talla impecable, amb un asincopat de teclat enganxadís, baix clavat, guitarra elèctrica a ritme de riff jamaicà i endolcit per la meravellosa veu de Mercè Munné, una de les tres cantants que donen personalitat al grup.

The Pepper Pots tenen un dels punts forts en el quartet de vent format per trombó, trompeta, saxo tenor i saxo baríton, que imprimeix potència en les cançons i matisos preciosistes com en el soul de Same old song. Una actuació de primera que va donar pista als catalans, que van enllestir la seva actuació amb un pupurri de versions mesclades dels mítics Skatalites.

Jimmy Cliff va trigar cinc minuts a coronar-se rei de la nit. El músic, història viva de la música jamaicana, va aparèixer vestit íntegrament de vermell -gorra amb visera inclosa- movent sense parar malucs i braços i interpelant al públic. Tant autèntic que no sembla que porti gairebé mig segle damunt l'escenari, Cliff va demostar que el reggae pot ser reggae tot i passar pel filtre del pop convencional i comercial. De seguida va treure grans èxits de la butxaca, com Wonderful World, Beautiful People, cançó del disc del mateix nom que el 1970 va projectar Cliff fora dels límits de Jamaica. La llarga trajectòria del cantant es va demostrar en un repertori que va airejar sonoritats més contemporànies amb de més vuitanteres, com la discotequera Ooh La, La, La on també s'hi sumava el hip-hop i el rap.

Cliff es va recolzar descaradament a una plantilla de nou músics jamaicans de primera que van edificar un marc musical de qualitat indiscutible, amb peces mestres com la balada Wild World amb un públic entregat. El músic jamaicà va prendre el rol d'artista compromès -ho ha estat tota la seva vida- per clamar contra la guerra de l'Iraq amb el boogie Vietnam o demanar la unitat de la gent amb People let's get together. Amb una festiva i ballable Reggae night Cliff va passar a la penúltima parada del recital i va posar-se el barret ètnic de la cultura rasta i amb diferents elements de percussió bingi va emocionar un públic que en volia més. Els demanats bisos van treure el millor reggae i ragga made in jamaica, com els brillants Rub-A-Dub Partner o Treat the youths right. I Cliff, com a rei de la nit, va acabar sol, cantant amb un micro davant del Parc Central acotxat per la gent, entregada. "Obre els ulls i adona't-en. Obre la teva ment" cantava amb la veu esquerdada. I el ritme del reggae, imperant, anestesiant, va prendre el Cruïlla de Cultures. E. AYMERICH