Els Amics de les Arts desprenen senzillesa a la sala Privat de Mataró

Els Amics de les Arts van visitar aquest divendres la sala Privat de Mataró en un dels últims concerts de la gira del disc Bed&Breakfast, un treball que els ha catapultat cap al reconeixement general del seu treball. Amb una sala plena a vessar, els barcelonins van oferir un concert pausat que va connectar a la perfecció amb el públic i que reafirma el seu concepte exitós de folk-pop en català.

Un dels grans encerts de l’espectacle va ser sens dubte la col·laboració de la Bed&Band, una formació composta per bateria, baix, saxo, trompeta i trombó de vares que va complementar la formació clàssica de guitarra, veu, piano i teclat amb la que es presenten normalment en societat. Aquest acompanyament va donar molta més profunditat a unes cançons senzilles que busquen la complicitat amb el públic amb lletres identificatives.

El repertori que van desenvolupar va funcionar força bé i la prematura aparició d’un dels seus temes més coneguts, L’home que treballa fent de gos no va frenar la seva intensitat. Després vam arribar peces com Jean-Luc o La merda se’ns menja, que van mantenir desperta una audiència que té les lletres de les seves cançons gravades al cap.

El concert però, es va veure lleugerament afectat per una evident manca de ritme causada en part per les llargues pauses entre temes. Si bé els components dels Amics de les Arts gaudeixen d’una oratòria força convincent i d’un sentit de l’humor innegable, aquesta fórmula resulta eficient només en petites dosis.

L’explosió del pop urbanita barceloní va agafar en el seu moment als Amics de les Arts en un estat de gràcia. Tot i que la seva proposta s’allunya de tot virtuosisme, té el seu punt àlgic en la bona sintonia i la simplicitat que desprenen. Ara acaben una etapa amb la finalització de la gira Bed&Breakfast i hauran de triar un nou camí a seguir. Divendres, però, van signar un concert divertit i amb una acústica destacable confirmant que la seva proposta en directe, que no ressalta per la seva gran qualitat instrumental, tampoc causa cap mena de decepció. ALBERT CLOPÉS/JOAN GONZÀLEZ

La Iaia i Maria Coma irradien personalitat al Gra de Granollers

La Iaia i Maria Coma van participar divendres a la tercera edició del Cicle de Cants i Autors organitzat pel Casal Popular l’Esquerda de Granollers a l’espai juvenil El Gra. Aquestes dues propostes en català gaudeixen d’una forta personalitat i d’un so cuidat en molts detalls, tal com es va demostrar en aquesta actuació.

Primer vam poder veure a La Iaia, una formació encapçalada per Ernest Crusats a la guitarra que ens va sorprendre per la senzillesa de les seves composicions i el bon ambient que inspiren. La banda, guanyadora del VicSona 2009, s’aglutina entorn de la guitarra i veu de Crusats, amb la presència d'un contrabaix elèctric i una bateria, però també utilitza loops de veu i fins i tot de flauta travessera per donar més profunditat a les cançons. Uns temes que rebossen naturalitat, en part per les referències a la vida familiar i infantesa dels membres del grup, una temàtica recurrent per La Iaia.

Després va ser el torn de Maria Coma. La dolça cantant va mostrar els temes del seu primer treball “Linòleum”, un exercici de música serena i plena de sentiment que descansa per complet sobre el seu piano. Recolzada per Pau Vallvé a la bateria i Jordi Lanuza al baix, Maria Coma va aconseguir treure més rendiment a unes composicions força imaginatives, amb un caràcter intimista i delicat.

De fet, tant La Iaia com Maria Coma van signar un bon concert i van reunir una bona quantitat de públic a l’espai juvenil El Gra. Aquesta mateixa ubicació, triada per aquest concert degut a les obres al Casal de Cultura Sant Francesc on es van celebrar les dues anteriors edicions, també va demostrar que és un lloc adient per realitzar-hi actuacions. ALBERT CLOPÉS/JOAN GONZÀLEZ

Joan Colomo diverteix amb la seva eclèctica nova proposta

El cicle de concerts Petitsons de Caldes d’Estrac va tancar ahir la seva tercera edició amb la presència del peculiar Joan Colomo, que acompanyat per la seva banda va omplir de bon humor el pati de la Fundació Palau davant d’una vintena d’assistents. Colomo presentava el seu primer treball en solitari anomenat “Contra todo pronóstico”, un experiment de pop eclèctic amb cançons que desprenen un caràcter molt personal envers les situacions del món actual.

Joan Colomo ha optat aquesta vegada per una proposta més tranquil·la comparant amb la trajectòria musical que havia portat fins aleshores. Després del seu fugaç pas per la banda barcelonina de rock independent Unfinished Sympathy i del projecte que havia portat entre mans durant els últims anys, La Célula Durmiente, podríem dir que ara Colomo s’ha reciclat i encara una nova etapa amb la publicació d’aquest primer disc amb el seu nom sota el segell BCore.

Al Pati de la Fundació Palau de Caldes d’Estrac, Colomo va estar acompanyat per un teclat, un contrabaix i una senzilla percussió que van acompanyar la seva guitarra acústica durant l’actuació. Entre tots van aconseguir arrencar més d’un somriure al públic gràcies als seus comentaris, ja que no només les seves cançons i la manera d’interpretar-les ja resulta una mica còmica, sinó que a més Colomo va demostrar un gran sentit de l’humor i una bona connexió amb els assistents. Fins i tot no es van salvar de les rialles un grup d’espontanis que eren fora del recinte fent una mica de xivarri.

De la mateixa manera que Joan Colomo ha comprovat com la seva nova proposta resulta divertida i fresca, podem dir que algunes vegades cau en una espècie d’estat paranoic del qual es difícil sortir-ne. La seva veu amb reminiscències al cinisme d’Albert Pla i les seves lletres que sovint poden semblar poc serioses, doten el seu nou projecte d’una lleugeresa que resulta sorprenent. Fins i tot els mateixos músics semblava que s’ho estiguéssin prenent tot en clau de broma.

En definitiva, va ser un concert amb un format agradable i molt adequat per la cloenda del Petitsons d’aquest any, que celebrava la seva tercera edició i que ha gaudit aquest cop d’un bon cartell i una bona acollida entre la gent. ALBERT CLOPÉS/JOAN GONZÀLEZ

Miquel Abras es converteix al pop acústic

El pop del cantautor Miquel Abras va aterrar aquest passat diumenge al Cafè Cultural El Dau de Mataró. El català presentava el seu darrer disc Temps de zel en clau desendollada i va respondre a les expectatives amb un recital de gairebé dues hores on va demostrar un so convencional però d'una bella execució. El músic de la Bisbal d'Empordà, conciutadà d'altres intèrprets del nou pop català com Sanjosex o Mazoni -alter ego de Jaume Pla- va afegir força a la llegenda que diu que sent de La Bisbal i amb una guitarra, qualsevol es pot projectar al món del bon pop-rock sense complicacions ni artificis barrocs. Abras és d'ascendència rockera, però en el petit recinte escènic mataroní es va disfressar de popero acústic per obligació, tot i que la seva inconfusible veu tremolosa i greu va declarar-se com a pilar del seu directe.

Abras, sense artifici ni acompanyat, es va descobrir com un músic sòlid, capaç de convèncer la cinquantena de persones del públic que omplien la sala de concerts. Les millors receptes de l'empordanès són les balades melodramàtiques i romàntiques com Cor adormit o Flors a la finestra, petites joies senzilles i rodones, en les que el format desendollat de guitarra acústica i veu solista casen sense fisures.

El rock i el so més contundent van aparèixer en moments puntuals, com amb la brillant i nostàlgica Sola. El músic va rescatar els riffs ràpids i desesperançats de la cançó del seu primer disc Contra tu mateix, va regalar un tema inèdit -Infidelitat- i de colofó va dedicar una cançó a la seva primera filla -Fràgil. Potser Miquel Abras no ha descobert la sopa d'all musical, però aprova amb bona nota l'execució i recepta unes cançons honestes i boniques. ELOI AYMERICH/JOAN GONZÁLEZ

Manu Tenorio porta el seu plàcid “Tres Palabras” a la sala Privat

El cantant andalús Manu Tenorio va visitar divendres a la nit la sala Privat en un concert intimista i de petit format, inclòs dins el seu repertori Tres palabras, que recull un seguit de cançons llatines com boleros o balades conegudes per una bona part del públic. El concert, organitzat en col·laboració amb Caixa Laietana, va resultar una bona oportunitat per veure un dels pocs artistes de la generació OT que encara continua la seva carrera en solitari.

Manu Tenorio s’està preparant actualment per treure a la venta el que serà el seu cinquè treball discogràfic. Després que l’any 2002, recent sortit de la famosa acadèmia, publiqués un primer disc homònim que va suposar un bon èxit de ventes, el van seguir sense tanta sort Blanco Añil (2003) i més endavant Entenderás (2006), el primer treball íntegrament compost pel mateix Manu Tenorio.

El 2008 ens arriba aquest Tres Palabras, un disc amb un fort sabor cubà amb cançons inspirades en artistes com Omara Portuondo, Ibrahim Ferrer o Antonio Machín i en les quals Tenorio hi aporta el seu toc de cantant de flamenc. Unes versions que va portar divendres a la sala Privat acompanyat tan sols d’un piano, un contrabaix i una bateria.

Tenorio també es va atrevir a agafar la seva guitarra acústica, però només tímidament en un par d’ocasions. L’andalús va aconseguir ràpidament el suport del públic (sobretot el femení) que li va dedicar una col·lecció de compliments que Tenorio va respondre amb el característic “salero” de la gent de la seva terra.

Van destacar en la seva actuació peces molt serenes i subtils com En ir y venir, un clàssic de la música llatina que Tenorio va interpretar amb força encert. De fet, el cantant de Triana va mostrar-nos un concert plàcid i amb un contingut romàntic molt evident. La veu de Tenorio, sempre en primer terme, es va mostrar sòlida però com a contrapartida, a vegades es va poder notar un cert punt de cansament en el seu registre.

Després d’aquesta actuació a la sala Privat, Manu Tenorio deixarà de banda el repertori que va desenvolupar ahir per treure a la venta el seu cinquè disc, anomenat La Ley de La Atracción, que després d’alguns retards, sortirà finalment el dia 20 d’abril. Aquesta vegada seran cançons creades per ell mateix en una aposta de música pop en la línia que hem vist fins ara. -ALBERT CLOPÉS / JOAN GONZÀLEZ

Gerard Quintana ensenya el seu nou perfil reporter al cicle Músiques Tranquil·les de Mataró

Senyals de fum, Les claus de sal, Per un tros de cel, Treu banya i, ara, Deterratenterrat són els noms dels llarga durada d'estudi del camí en solitari de Gerard Quintana [web], ja sigui recuperant la seva faceta com a lletrista o musicant poemes. Gerard Quintana actua el proper dissabte 6 de març al Casal de la Nova Aliança de Mataró dins el Cinquè Cicle de Músiques Tranquil·les. L’artista gironí s’ha inspirat en la ciutat de Barcelona per a confegir temes de lletra pròpia amb una clara voluntat de sorprendre i on s’hi poden trobar tots els ritmes i sons de Barcelona: des de la rumba fins al reggaeton. Temes com Barcelona en colors mostren la visió personal de la ciutat comtal d’un músic que de petit volia ser col·leccionista de somnis. Un disc que ha comptat amb la complicitat d’Albert Pla a la producció i on Quintana recupera la seva faceta com a lletrista, en aquest cas de reporter, deixant en segon terme, la musicalització de poemes a la que ens tenia habituats darrerament. Amb aquesta actuació Quintana trenca un llarg silenci a Mataró, on no actuava des de 1991 amb Sopa de Cabra, en una mítica actuació a la Festa Major de Les Santes amb la també desapareguda banda Sau.

Outtatune al Dau, diumenge al vespre
I més Músiques Tranquil·les perquè la setmana musical es clou amb les versions de temes brasilers clàssics i moderns de la mà d’una argentina i dos catalans que arribaran a la bossanova i en faran el seu propi divertimento. La cita amb la música brasilera d’Outtatune tindrà lloc el diumenge 7 de març a 2/4 de 9 de la nit al Cafè Cultural El Dau de Mataró, situat al Carrer Pujol, número 26. L’entrada té un preu de 2 €.

Els Amics de les Arts: l'excessiva expectació impedeix gaudir d'un bon espectacle

Amb el concert dels Amics de les Arts d’aquest divendres inclòs dins el desè aniversari de la sala Clap va passar segurament el que havia de passar: feia dies que les entrades s’havien esgotat per assistir al concert del grup de pop en català revelació del moment i, tal com havia ocorregut amb els Manel deu mesos enrere en el mateix indret, l’èxit va ser tan abassegador que va acabar ofegant l’espectacle -entre el públic, precisament, el cantant manelià Guillem Gisbert-.

Enteguem-nos: els Manel aquell dia i aquest divendres Els Amics de les Arts són grups de subtileses, de llargs monòlegs humorístics a l’inici de cada cançó i formacions que musicalment no tenen una gran potència sonora, no peten gaire, dit en argot. Això, sumat a una sonorització insuficient, va fer que de mitja sala en endarrera el públic seguís gran part de l’actuació amb moltes dificultats. Per acabar-ho d’adobar l’actuació dels Amics de les Arts no podia superar l’hora de durada perquè de fet actuaven de teloners de Mishima, una de la bandes del pop en català de més qualitat tot i que no hagin arribat a tenir un reconeixement tan gran com els Manel o ara ja Els Amics. Paradoxes de la vida: el suposat teloner havia estirat gran part de les gairebé vuit-centes -rècord del 2010- que s’encabien sota el sostre del local i va acabar esdevenint el protagonista de la vetllada, per molta admiració que professin als Mishima.

Tot això va fer que tan sols a la part final del concert dels Amics el conjunt del públic connectés amb el que passava dalt l’escenari i es visquessin moments d’autèntica catarsi musical, especialment amb A vegades. Un concert doncs que va donar molt poc de si, llastimosament, no per culpa dels músics ni del públic... sinó per la gran expectació creada, mala acompanyant sempre d’un bon recital. Sort que el 19 de febrer els Amics tornen, en un concert amb solitari, a la sala Privat de la capital del Maresme. Segur que molts dels que ahir van quedar amb regust de poc però amb ganes d’Amics s’espavilaran a aconseguir un tiquet per assistir a la nova cita, encara que sigui d’aquí a quinze dies clavats. JOAN SALICRÚ/JOAN GONZÀLEZ

Els Amics de les Arts s'estrenen a la capital del Maresme en plena eclosió del 'Bed & Breakfast'

Mataró viurà aquest divendres dia 5 la primera actuació de la formació de pop en català Els Amics de les Arts, una banda que està en aquests moments a la cresta de l'onada en el marc d'una voràgine encapçalada pels Manel. Els responsables de la sala Clap han confirmat a Diaridelamusica.com que les entrades posades a la venda estan pràcticament esgotades pel concert que compartiran amb Mishima, una altra de les noves bandes del pop en català. Els Amics de les Arts [web] són, per davant de tot, quatre amics i ex-companys de pis que practiquen el que ells mateixos han denominat Electro Avant Folk d’Autor. Després de dues maquetes i el disc Castafiore Cabaret publicat l’any 2008, els propers dies 5 i 19 de febrer Els Amics de les Arts visitaran les sales Clap i Privat de Mataró, respectivament, presentant el seu últim LP Bed & Breakfast. L’equip de Diaridelamusica.com ens hem acostat a l'estudi de Barcelona dels Amics de les Arts, al barri de Sant Andreu, per conèixer més a fons els cantautors d’habitació que han rebut els premis Enderrock de la crítica al millor disc de l’any i al millor llarga durada de cançó d’autor.

My Wrong Pleasures a Privat i Big Band Jazz Maresme a la Mozart de Calella
El doble concert dels Amics de les Arts i Mishima al Clap no és l'única activitat musical del cap de setmana a la capital del Maresme. El mateix divendres dia 5 My Wrong Pleasures presentarà a la sala Privat [web] els temes de pop-rock cantat en anglès del seu disc Love&Hate. Aniran seguits del pop-rock indie d’Ayala, una banda barcelonina que ja ha gravat dos EP i, actualment, es troben en plena promoció de Si no lo creo no lo veo, el seu primer LP. Finalment, a la sala Mozart de Calella, la mateixa nit, s'enceta l'onzena edició del Cafè Jazz de Calella [web] amb l'espectacle Big Band Jazz Maresme meets Shakespeare, en un certamen que s'allargarà fins al 26 de març. MARTA CABOT/KIKO MONTORO

La veu dolça d’Amaia Montero gairebé esgota l’aforament al Privat

La sala Privat de Mataró va acollir divendres l’actuació d’Amaia Montero, que després de la seva etapa com a cantant de la banda La Oreja de Van Gogh, venia a presentar les cançons del seu primer disc publicat l’any passat. La veu dolça de la cantant d’origen basc va fer les delícies d’un públic que va omplir la sala i que no va parar de cantar durant tota l'actuació.

El concert, organitzat per Caixa Laietana, era una cita que alguns ja tenien marcada al calendari des de feia temps. La presència de la cantant a la sala mataronina va congregar una gran quantitat de seguidors i curiosos que no es volien perdre la oportunitat de veure-la en directe.

Acompanyada d’una banda que va complir a la perfecció, Amaia Montero va mostrar-nos gairebé en la seva totalitat el seu disc homònim que va suposar el seu debut en solitari però no va resistir la temptació de recuperar èxits del seu antic grup com Perdóname o Muñeca de Trapo, peces que van ajudar a sumar consistència al seu repertori.

En total vam poder escoltar una quinzena de cançons plenes de tornades pop i lletres romàntiques que han caracteritzat des del principi la carrera d’aquesta artista nascuda a Irun. Tot i el trencament amb el passat que va suposar la publicació del primer treball sota el seu nom, la continuïtat respecte la proposta que ja havíem vist amb la seva etapa a La Oreja de Van Gogh es fa força evident.

De totes maneres, Amaia Montero no va mostrar cap intenció de desfer-se de l’etiqueta de pop extremament melós que es va guanyar durant els anys que va passar amb la seva antiga formació. I és que sembla que amb aquest model li continua funcionant força bé. ALBERT CLOPÉS/JOAN GONZÀLEZ

Raydibaum estrena al Clap la seva nova fórmula en català

Aquest dissabte Raydibaum va portar a la sala Clap de Mataró el seu disc Manual de Gènere Catastròfic, un experiment de pop rock en català que suposa un trencament amb la seva anterior etapa en anglès. La banda barcelonina va presentar unes cançons versàtils i molt sinceres, signe distintiu de la nova fórmula per la qual han apostat amb el seu recent treball.

Ja que dissabte a la sala de dalt del Clap érem poca gent, podríem dir que Raydibaum va tocar en “petit comitè” un recull de les cançons del seu últim LP juntament amb peces dels seus anteriors treballs. Amb un senzill escenari decorat amb globus i llumetes de Nadal en van tenir prou perquè temes com Maleeixo el temps o Aurora servissin de mostra d’aquesta nova etapa en català.

Raydibaum ha editat tres discs fins ara, amb especial menció al seu The Biggest Box, editat el 2005 per Aloud Music. Aquest disc va mostrar-nos amb força fidelitat la seva proposta. Temes com Galactic Breadbear demostraven que hi havia una bona base per continuar treballant.

Però com passa amb molts projectes musicals del nostre territori, calia potser fer un pas més per aconseguir desenvolupar un so que resultés original. En aquest cas, els Raydibaum van optar per passar-se al català, i de moment tot indica que ha estat una bona decisió.

Raydibaum visitava el Clap com a grup del mes de les Cases de la Música Popular, una iniciativa que porta grups de la nostra terra per les cinc sales associades d’aquest tipus que hi ha a Catalunya. Encara han de visitar la sala El Vermell de Manresa el dia 22 de gener i La Mirona de Salt el 29 per continuar presentant el seu nou treball. ALBERT CLOPÉS/JOAN GONZÀLEZ

Pep Sala i el símil del Circ Global

Mataró ha estat la primera parada del circ global que Pep Sala conduirà durant la seva propera gira per terres catalanes. Divendres l'ex-membre de Sau va portar a la sala Privat els temes del seu nou treball, Anatomia de La Relativitat. Sota el símil d'un dels espectacles més antics del món, el circ, Sala ha proposat en aquest nou esforç una col·lecció de temes pop rock d'estètica americana amb alt contingut de crítica social i la veu sempre característica del músic de Vic.

Pep Sala no només va acompanyat de la seva banda, sinó que també comparteix carretera amb un equip humà força extens, reconeixibles per les jaquetes vermelles que llueixen per la present gira. Ahir a l'escenari, el músic osonenc va comptar amb la presència de Ramon Altimir al teclat, Josep Lluís Pérez a la guitarra, un jove Rúben Alcazar al baix, Xavi Reija a la bateria i les dues coristes Inma Ortiz i Susana Soriano.

Per la seva part, la sala Privat va acollir amb els braços oberts a un músic que ja ha fet escala en diverses ocasions a la discoteca mataronina. Tant és així, que aquesta vegada vam poder tastar en primícia el repertori que es presentarà el dia 12 de desembre a la Luz de Gas de Barcelona i que donarà el tret de sortida a la seva ruta pels escenaris catalans.

Així doncs, Sala tindrà temps per reflexionar sobre el missatge del seu nou disc i del nom d'aquest cicle de concerts que porta per nom Circ Global. I és que aquesta vegada, vol desenvolupar el concepte de l'alienació que patim en l'època que vivim actualment, ja sigui a nivell particular tant com a societat. És per això que no sap si mirar cap endins o cap enfora a l'hora de composar les seves noves cançons. És l'eterna lluita entre la problemàtica personal i social de les persones la que es reflecteix en el seu recent treball.
-ALBERT CLOPÉS / JOAN GONZÀLEZ

Una última nit d'estiu amb els autors del Summercat

Billie The Vision and The Dancers es van presentar divendres a la sala Privat [web] en la que va ser la seva última actuació a l'estat espanyol del present any. El grup de Mälmo (Suècia) es va donar a conèixer amb la seva cançó Summercat, apadrinada per l'anunci d'una coneguda marca de cervesa. Divendres va ser una última nit d'estiu amb els autors de l'èxit d'aquestes vacances.

Els suecs van congregar una gran quantitat de gent que esperava impacient el moment en que sonés el famós Tonight, Tonight, el punt més àlgic del concert. Mentrestant, la formació nòrdica va oferir un repertori de cançons folk-rock immediates i divertides com I miss you o Scared, incloses dins els quatre treballs que fins ara ja ha publicat la banda.

Billie The Vision and The Dancers van mostrar en tot moment el seu agraïment a l'audiència pel recolzament que ha rebut la seva formació per part del públic català. El seu cantant Lars Lindquist, amb la seva característica estètica de transvestit, va fer diverses referències a la gran acollida que ha tingut la seva cançó Summercat arran de l'anunci gravat a Formentera. No és en va que Sony Espanya distribuirà a partir d'ara el seu primer disc editat el 2004.

El concert, una iniciativa de Caixa Laietana i la Sala Privat, va ser tot un èxit d'assistència. Xavier Bonareu, responsable de Privat, es va mostrar molt il·lusionat per haver pogut portar aquesta banda coincidint amb l'onzè aniversari de la sala. Per la seva part, Joan Herrero, director de màrketing de Caixa Laietana, va reiterar el seu suport per promocionar iniciatives com la d'aquest divendres a la nostra ciutat.

Mataró ha estat l'última cita de l'any pels de Mälmo. La seva participació en la darrera edició del BAM va ser el tret de sortida per la seva petita gira per l'estat espanyol i la Sala Privat n'és la seva última parada. El concert que tenien programat a Bilbao aquest dissabte ha estat cancel·lat. L'estat de gestació avançat que presentava la baixista del grup no els permetrà trepitjar els escenaris fins l'any que ve. Però ja van avançar que tornaran aviat. ALBERT CLOPÉS/JOAN GONZÀLEZ

I el 29 de gener, Amaia Montero a Mataró
Segons ha pogut saber Diaridelamusica.com, ja hi ha data per a una nova col·laboració sonada entre Caixa Laietana i la Sala Privat. Serà el 29 de gener i en aquesta ocasió la protagonista de la vetllada, en format acústic, serà l'excantant de La Oreja de Van Gogh Amaia Montero, que presentarà el seu primer disc a la capital del Maresme un cop finalitzada la gira que des de fa un any la porta pels escenaris de l'estat espanyol. Amaia Montero va decidir deixar enrera la seva etapa amb la formació de pop-rock basca a finals de 1998 i apostar per una trajectòria en solitari, que de moment ha resultat tot un èxit a nivell de vendes com de la crítica.

Melocos mostren les bases dels fenòmens de masses

Una sala Privat amb moltes adolescents va donar ahir la benvinguda als andalusos Melocos, una de les darreres revelacions del pop-rock nacional. Un grup que explota l’estètica importada de les sèries d’instituts americans, i que juga a conquistar el públic femení amb la música i l’actitud. El concert, impulsat per Caixa Laietana, va comptar amb més de 400 espectadors.

Malgrat la joventut dels membres del grup, Melocos ha publicat ja dos treballs discogràfics. El primer, homònim, i el recent “Somos”. D’ells extreuen el repertori dels concerts, plens de lletres sobre històries d’amor i amistat, com els singles “Cada golpe” o “La chica ideal”, que vesteixen de melodies senzilles recobertes d’una base potent de guitarres i bateria que dóna força als temes.

Dalt de l’escenari Melocos no només toca cançons. Aquest és també un grup que beu molt de l’actitud, i a Mataró van demostrar que saben guanyar-se al públic des del primer minut. Jaime Terrón, el cantant de la banda, va saber aprofitar a la perfecció el format de concert íntim que oferia la sala, buscant contínuament la interacció amb el públic. Els assistents van poder cantar, ballar dalt l’escenari i sentir com els recitaven les lletres a cau d’orella. Tota una cuidada exhibició que ens va recordar grups com hombres-G, que movien les mateixes passions vint anys enrere, i que ens deixa entreveure un possible futur de públic de masses per aquesta formació. RITA VILLÀ/JOAN GONZÀLEZ

Llarg camí farcit d’agraïments per recuperar mites musicals

“El camino va a ser largo, así que os aconsejo que os abrocheis bien el cinturón”. D’aquesta manera quedaven advertits els gairebé 9.000 espectadors de les dues hores de concert que els quedaven per endavant. Miguel Bosé va saltar a l’escenari, enmig d’una forta i multigeneracional ovació, amb ‘Bandido’, saciant des del primer instant al públic que, en tot moment, es va entregar en cos i ànima al cantant nascut ara fa 53 anys a Panamà. El va telonejar la seva neboda Bimba Bosé, que amb el seu grup The Cabriolets van aportar el seu pop electrònic.

L’Espai l’Arquera, ja lluny del Cruïlla, va quedar petit amb el caliu que creixia tema rere tema. Bosé va encabir l’actuació de Santes dins la gira Papitour 09 en la que fa un repàs exhaustiu i complaent dels èxits que ha anat acumulant durant 3 dècades. Autèntics mites musicals com ‘Bambú’, ‘Sevilla’ o ‘Super Superman’ van embogir un públic majoritàriament – com era d’esperar – femení, i van sonar inclús per doble, en el cas de ‘Nena’.

Tot pensat fins al mínim detall. Cada moviment, cada passa, cada recorregut amunt i avall de l’escenografia, una plataforma amb escales a cada extrem que ocupava tot l’escenari. Una posada en escena extravagant, atrevida i sorprenent que va reafirmar que els anys no passen ni per Bosé ni per la seva música. -LAURA CERA/O.CASTILLÓN.

Joan Miquel Oliver passa amb nota l’examen en solitari

La darrera vegada que Joan Miquel Oliver va trepitjar el teatre Monumental de Mataró va ser en olor a multituds, tot i que en un segon pla, com a guitarrista dels Antònia Font. Va ser en el marc del darrer Cruïlla de Cultures impulsat per la Casa de la Música Popular, en un moment en que els mallorquins estaven a la cresta de l'onada. En aquesta ocasió –aquest divendres dia 24- el polifacètic Joan Miquel Oliver hi acudia en solitari, molt més despullat musicalment, tan sols acompanyat de baix, llaüt i bateria o percussió a banda de la seva elèctrica. De manera que el llistó a mantenir era alt i l'expectació del públic, creixent. Però el cert és que, amb unes cançons senzilles, de melodies suaus i lletres tan surrealistes com les d'Antònia Font, Oliver es va anar posant els més de 300 assistents a la butxaca amb els temes del seu segon disc Bombón mallorquín, un públic que va agrair la possibilitat que el cicle Tranquil•les brindava de poder conèixer de forma molt més profunda a aquest creador total. Un músic capaç de generar un ambient dens i contundent i al cap de pocs moments jugar amb les subtileses de la guitarra de forma magistral, arrencant les rialles d'un públic que –no obstant- no es va acabar de llençar en cap moment. JOAN SALICRÚ

Los Secretos posen al dia els records musicals de les darreres dècades

Tal i com era d’esperar, Los Secretos van reunir divendres a la sala Privat de Mataró una munió d’admiradors amb ganes de recordar temes clàssics del pop espanyol de les darreres dècades. El grup, un dels referents de la movida madrileña, celebra els seus trenta anys d’història amb una gira íntima de concerts a teatres i locals, que ha de servir d’escalfament per la gira d’estiu a grans espais.

Malgrat que amb alts i baixos, marcats sovint per traumàtiques desaparicions de membres del grup, Los Secretos han aconseguit mantenir-se entre les formacions importants del mercat musical gràcies a temes claus de la història del pop espanyol com Déjame, o Pero a tu lado, que s’han convertit en himnes per tota una generació.

Aquest era el públic que omplia la Sala Privat, amb ganes de corejar els records que cantava Álvaro Urquijo, líder de la banda des que va formar-la, juntament amb els seus dos germans, l’any 1978, quan ni tan sols eren Los Secretos, sinó Tos. Urquijo va fer un repàs a tota la discografia de la banda, donant especial rellevància als temes composats pel seu germà Enrique, l’altra alma mater del grup, que va morir tràgicament l’any 1999. Aquests són també els temes que composen el gruix del treball Grácias por elegirme, l’últim editat pel grup. Un concert en directe que va omplir la plaça de Las Ventas de Madrid i que va comptar amb nombroses col•laboracions de les figures més importants del pop de la península. Una mostra, també, igual que es va veure a Mataró, de que les cançons que han marcat la història social i personal de molta gent no passen de moda i que segueixen tan vigents com el primer dia. RITA VILLÀ

Nena Daconte omple d’alegria Mataró amb el seu pop lleuger i encomanadís

Nena Daconte va visitar divendres Mataró per presentar el seu segon treball discogràfic, Retales de Carnaval, amb el que han tornat als primers llocs de les llistes d’èxits musicals. Una actuació que va iniciar-se de manera potent, oferint directament el single “tenía tanto que darte” i amb una estudiada posada en escena.

El duet catalano-madrileny format per la cantant Mai Meneses i el guitarrista Kim Fanlo, acompanyats de baix, bateria, teclats i un altre guitarra, van fer un repàs a la majoria de temes publicats, tant del nou disc com de l’anterior, he perdido los zapatos, que els va obrir les portes al gran públic. Els assistents a la sala Clap va poder sentir, i cantar, peces recents com “El Aleph” o “(cuando mueren) las malditas golondrinas”, i també temes anteriors com “idiota” o el seu primer hit “en que estrella estará”.

Nena Daconte va sorgir de les bambolines de la segona edició d’Operación Triunfo, quan una de les primeres concursants eliminades i un dels músics que treballaven al programa van decidir tirar endavant un projecte musical propi. Des d’aleshores han explotat amb èxit una formula que combina les característiques del pop més comercial amb elements que l’apropen a l’escena musical independent. Una combinació que els ha dotat d’un caràcter propi que, fins avui, ha estat sempre sinònim d’èxit. RITA VILLÀ

The New Raemon omple d'humor i 'tristors alegres' la primera nit del Músiques Tranquil·les

The New Raemon va ser, dissabte, l’encarregat de donar el tret de sortida al 4t Cicle de Músiques Tranquil•les i ho va fer, amb humor, a la Sala Clap. Darrere de The New Raemon s’hi amaga el projecte personal de Ramon Rodríguez, que va tocar acompanyat d’una banda formada per quatre músics, alguns d’ells membres d’Standstill i de Madee, grup en el que canta Rodríguez.

La nit es va convertir en una cita amb el públic, el qual va acabar sent un més en aquest debut en solitari de l’artista, qui constantment convidava als espectadors a participar en primer persona del concert. Davant la generosa resposta d’un públic ja familiaritzat amb els temes, el cantautor de Cabrils va repartir 'tristors alegres' – tal com va definir les seves composicions - amb una sòlida base d’austeritat. Les de The New Raemon són cançons breus però amb contingut, de ritmes suaus que esdevenen trepidants a mesura que s’incorporen instruments i segones veus.

Tot això amb un clar protagonista de la nit: la guitarra de Ramon Rodríguez. Pop melòdic i històries amb rerefons, tant social com personal, que conviden a reflexionar. LAURA CERA

Lucas Masciano omple la nit de pop desenfadat i sense complexes

Lucas Masciano, artista argentí establert a Barcelona, va omplir divendres la sala Privat de Mataró del seu pop de carrer. Un pop que beu de referències ben diverses, que deixen entreveure l‘eclèctic passat musical d’aquest compositor tot terreny. Les seves peces, curtes i directes, aboquen referències de rock, funk, reggae, rumba i fins i tot melodies típiques de cantautor.

Masciano va actuar amb tres musics més, que acompanyaven la seva veu i guitarra amb un baix, bateria i teclats. Amb tot, més que un quartet el concert semblava pensat per quintet, ja que el públic va exercir des d’un primer moment de cinquè membre de la banda. Des de la primera peça els assistents van demostrar conèixer a la perfecció tots els temes del cantant, responent de manera brillant a una complicitat buscada des de dalt l’escenari.

Lucas Masciano va arribar a Barcelona l’any 2001 i va ser descobert mentre tocava al metro i als carrers de la ciutat. Des d’aleshores ha gravat tres discs i s’ha donat a conèixer al llarg de la geografia peninsular. A Mataró va fer un repàs de tota la seva trajectòria, amb peces del seu últim treball, anomenat “todo bien”, com “me gustas cuando” o “egoísta la luna”, però sense oblidar cançons anteriors com “peter punk” o “pirata”. Totes elles melodies que busquen frescor i diversió en només tres minuts, pur pop que s’ha convertit en l’herència de compatriotes de Masciano com Los Rodríguez o Tequila. RITA VILLÀ

El Filippo Landini més íntim

La pluja va espantar part dels joves de Vilassar de Dalt, però els que van atrevir-se a sortir de casa van poder gaudir d’un concert de Filippo Landini ben especial. El quintet de Canet va voler aprofitar l’aire relaxat i formal que desprèn el teatre La Massa per oferir un espectacle amb un caire més intimista del que ens tenen acostumats.

El concert del passat dissabte, doncs, va començar amb una primera part acústica, on els Filippo van repassar alguns dels temes més coneguts del seu primer i, de moment, únic treball, anomenat Primer Primera, com “99,9”, “que n’és d’estrany” o la televisiva “viu-la”.

La proposta, però, no va tancar-se en el format acústic. A la segona part del concert, Filippo Landini van recuperar el so dels instruments elèctrics i van oferir una actuació del pop-rock contundent al que ens tenen acostumats.

A més de les cançons del seu disc, el grup va presentar també nous temes que inclouran en el seu segon treball, que estan preparant actualment. D’aquesta manera el públic va poder sentir com sonarà Filippo Landini a partir d’ara. El quintet evoluciona sense trencar amb la seva línia, apostant per peces pop que narren històries quotidianes de les que podríem ser protagonistes qualsevol de nosaltres. RITA VILLÀ