dissabte, 28 de març del 2009

Nena Daconte omple d’alegria Mataró amb el seu pop lleuger i encomanadís

Nena Daconte va visitar divendres Mataró per presentar el seu segon treball discogràfic, Retales de Carnaval, amb el que han tornat als primers llocs de les llistes d’èxits musicals. Una actuació que va iniciar-se de manera potent, oferint directament el single “tenía tanto que darte” i amb una estudiada posada en escena.

El duet catalano-madrileny format per la cantant Mai Meneses i el guitarrista Kim Fanlo, acompanyats de baix, bateria, teclats i un altre guitarra, van fer un repàs a la majoria de temes publicats, tant del nou disc com de l’anterior, he perdido los zapatos, que els va obrir les portes al gran públic. Els assistents a la sala Clap va poder sentir, i cantar, peces recents com “El Aleph” o “(cuando mueren) las malditas golondrinas”, i també temes anteriors com “idiota” o el seu primer hit “en que estrella estará”.

Nena Daconte va sorgir de les bambolines de la segona edició d’Operación Triunfo, quan una de les primeres concursants eliminades i un dels músics que treballaven al programa van decidir tirar endavant un projecte musical propi. Des d’aleshores han explotat amb èxit una formula que combina les característiques del pop més comercial amb elements que l’apropen a l’escena musical independent. Una combinació que els ha dotat d’un caràcter propi que, fins avui, ha estat sempre sinònim d’èxit. RITA VILLÀ

divendres, 27 de març del 2009

L'èxit del Cicle Nits de Jazz

L’associació Big Sam Hal·ler Quartet va néixer el 2008 de la mà d’un grup d’amics mataronins amants del jazz. L’èxit d’una primera edició del Cicle Nits de Jazz, els va engrescar a programar-ne dues més i el passat 5 de març es va estrenar la primera de set noves nits que s’allargaran fins el dia 7 de maig al Casal de la Nova Aliança. Aquest encertat escenari situat al bell mig de Mataró comptarà amb referents de l’escena jazzística estatal com Raynald Colom o Dani Nel·lo, capaços de combinar un jazz tradicional amanit amb apunts d’actualitat. A Diaridelamusica.com hem parlat amb Pere Pons, un dels organitzadors d’aquesta joia musical que, com en edicions anteriors, segur que tornarà a penjar cartells d’entrades exhaurides. MARTA CABOT

dilluns, 23 de març del 2009

La hora de Manuel Dopico

Manuel Dopico és un cantant de pop-rock nascut a Mataró. Va començar a tocar amb només 12 anys en un grup de rock dur anomenat Freezing Fire i, després d’una llarga carrera musical, que va des de la creació de bandes sonores per a videojocs fins a col·laboracions amb grups musicals diversos, ja ha editat dos treballs en solitari. Ahora és el seu nou llarga durada que de ben segur sonarà a les radiofòrmules estatals. A Diaridelamusica.com, no hem volgut perdre’ns l’oportunitat de parlar amb ell sobre la seva trajectòria i el seu nou disc. MARTA CABOT

diumenge, 22 de març del 2009

Llavaneres s'enamora d'Il Puto Musicante



Una vintena de persones van acudir a la petita sala Zig Zag de Sant Andreu de Llavaneres el passat dissabte per veure i escoltar el concert d'Il Puto Musicante. Una bona notícia tant per la banda -amb disc sota el braç costa veure aquesta originalíssima proposta nascuda a casa nostra- com per la sala, ja que amb aquest nou recinte -una antiga gelateria que programa setmanalment artistes de gairebé tots els estils- Llavaneres s'apunta a la música en directe que mica en mica va sembrant arreu de la comarca nous escenaris que programen regularment.

Il Puto Musicante va aparèixer en versió reduïda, tirant cap a la vessant de cantautor només format per Israel Muñoz a la veu i guitarra clàssica i Josep Muñoz a la bateria acústica i percussions. Cal citar l'acompanyament a les projeccions visuals del videojòquei mataroní Cristian Herráiz, que va donar l'apunt de transgressió visual final a l'espectacle. I es que en una actuació dinàmica, fresca i lliure, el cantant va demostrar ser un showman en tota regla. El músic mataroní combina l'humor amb unes lletres de poesia ilimitada d'amor i sentiment, una veu perfectament projectada i una bona afinació.

Els maresmencs van treure a escena un tornado de ritmes i estils, que van anar del jazz més soulero al funky més eixalabrat, del pop més melancòlic al son més tribal o del folk més poètic al rock més guitarrer. Una mescla màgica i surrealista que si més no pot agradar a gairebé tothom.

L'escenari del Zig Zag ha vist passar recentment cantautors com El Niño de la Hipoteca, però sens dubte el més autèntic i indefinible fins ara ha estat aquest Musicante que canta a les estrelles i a les noies boniques amb la mateixa frescor i naturalitat que respira i mou els dits per la guitarra. - ELOI AYMERICH.

divendres, 20 de març del 2009

Il Puto Musicante, la imaginació al poder

Il Puto Musicante es un nom italià que presenta una banda de música, poesia teatralitzada i ball formada per cinc membres el 2004 a la comarca del Maresme. La seva música representa una volta al món cantada en l’idioma original de cada estil amb ritmes sobre bases funk que van des de la rumba al reggae, passant pel son, la chanson francesa i la música disco. Els seus temes imaginatius combinen els cors i les armonies a capella amb instruments acústics i sons electrònics. El proper dissabte 21 de març, Il Puto Musicante actuen al Zig Zag Jazz Club de Sant Andreu de Llavaneres. A Diaridelamusica.com els hem entrevistat per poder-los conèixer més a fons i saber com es presenta un concert on tots els estils són vàlids, excepte els avorrits. MARTA CABOT

diumenge, 15 de març del 2009

Emotiu homenatge al poeta de Sinera a través del jazz i el cant coral



Arenys de Mar va ser dissabte a la nit l’escenari indiscutible per l’estrena de l’espectacle “he mirat aquesta terra”, un concert homenatge al poeta Salvador Espriu que combina la lectura de poesies de l’autor amb veus d’un cor i solistes i instrumentació de jazz. Aquest muntatge, creat especialment per l’ocasió, vol ser també una reflexió a la situació actual del poble català, vista a través de les paraules d’un dels gran poetes del segle XX.

La simbologia del concert abraçava tots els elements. Els responsables de la música van ser La Locomotora negra, una de les formacions de jazz amb més historia al nostre país, que no només van interpretar les peces. Ricard Gili, el líder de la formació, ha estat també el compositor de la música.

L’altre gran conjunt de l’espectacle, la veu, va anar a càrrec de la coral Sant Jordi, una formació que compta amb 60 anys d’història i que té un espai indiscutible en el lideratge dels grups corals no professionals del nostre país. Aquesta eclèctica formació es completava amb la soprano Paula Nogueira, el tenor Oli Silva Mú i l’actriu Mercè Pons, que va ser l’encarregada de recitar els poemes que donaven lloc a les peces musicals.

En conjunt, prop de cent músics dalt l’escenari del teatre Principal d’Arenys de Mar, i a l’altra banda un pati de butaques absolutament ple. Aquesta va ser una estrena altament emotiva en tots els sentits. Per l’espai escollit, Arenys de Mar, una localitat estretament lligada al poeta. Per la temàtica dels textos, d’alta càrrega nacionalista. I, finalment, per l’arriscada i original combinació de cant coral i música de jazz, que dóna un aire diferent a tots dos estils. Un espectacle que, de moment, només podrà tornar-se a veure la setmana vinent al Festival del Mil•lenni de Barcelona. RITA VILLÀ

Dani Flaco: una nit de 'molt bon rotllo' al Casal Nova Aliança
Un centenar de persones van passar també dissabte una agradable vetllada musical al Casal Nova Aliança amb un Dani Flaco que es va sentir com a casa des del primer moment. Explicava a l'inici de l'actuació Dani Flaco que, després d’un concert enregistrat el dia anterior a Luz de Gas per TV3 presentant el seu tercer disc ‘Charnego’ dins del Barnasants, necessitava una actuació relaxant i divertida com la de dissabte al vespre a Mataró (escolta crònica de Laura Cera). J.S.

dissabte, 7 de març del 2009

Feliu Ventura reparteix la seva poesia combativa al Músiques Tranquil·les




La cançó renovada i combativa de Feliu Ventura va reunir unes 150 persones el passat divendres al Teatre Monumental de Mataró en la segona setmana del quart Cicle de Músiques Tranquil·les.

El concert va servir per escoltar cançons dels seus darrers treballs, principalment d'Alfabets de futur i Barricades de paper. El valencià va arrencar el recital amb un cant a la seva terra natal, Lloc 2, i ràpidament va fer sonar la bellíssima i entranyable No sé què sent.

Va ser llavors quan va començar a sorgir el Feliu Ventura crític i despert, aquell jove que tant pot parlar de la recent guerra de Gaza, de la crisi de les hipotèques o de les misèries de part de la classe política. També hi va haver temps per reivindicar la llengua catalana amb la cançó Si ens queda la llengua, a través de la metàfora del mar que uneix de València a Menorca. "Si una llengua no l'ha aturat el mar tampoc ho faran els polítics" va dir el músic.

La música de Feliu Ventura és una cançó postmoderna, amb retocs de pop i balada folk. El cantautor va cantar sense instrument, acompanyat només de dos excel·lents guitarristes: Borja Penalva a l'acústica i Pau Figueras a l'elèctrica. L'estil de Ventura és acurat, precís, d'un poeta que canta vers a vers a l'amor, a la terra i a la lluita d'estimar els propis orígens. Així ho demostra amb cançons com El que diuen els arbres, un tema trabadíssim i nostàlgic de reivindicació de la figura dels agricultors de l'horta valenciana. Ventura també va tenir temps de reivindicar la poesia com a element complementari a la seva música, i va recitar a poetes com Vicent Andrés Estellés o Joan Salvat Papasseit. El recital, de poc més de setanta minuts, va acabar amb un corejat Que no s'apague la llum.

El cantant de Xàtiva recull la lírica de Raimon i el sentiment de Miquel Gil per fer una nova cançó d'autor valenciana previsible i musicalment concreta, però absolutament honesta i seductora. Honestíssima poesia combativa. ELOI AYMERICH

diumenge, 1 de març del 2009

The New Raemon omple d'humor i 'tristors alegres' la primera nit del Músiques Tranquil·les



The New Raemon va ser, dissabte, l’encarregat de donar el tret de sortida al 4t Cicle de Músiques Tranquil•les i ho va fer, amb humor, a la Sala Clap. Darrere de The New Raemon s’hi amaga el projecte personal de Ramon Rodríguez, que va tocar acompanyat d’una banda formada per quatre músics, alguns d’ells membres d’Standstill i de Madee, grup en el que canta Rodríguez.

La nit es va convertir en una cita amb el públic, el qual va acabar sent un més en aquest debut en solitari de l’artista, qui constantment convidava als espectadors a participar en primer persona del concert. Davant la generosa resposta d’un públic ja familiaritzat amb els temes, el cantautor de Cabrils va repartir 'tristors alegres' – tal com va definir les seves composicions - amb una sòlida base d’austeritat. Les de The New Raemon són cançons breus però amb contingut, de ritmes suaus que esdevenen trepidants a mesura que s’incorporen instruments i segones veus.

Tot això amb un clar protagonista de la nit: la guitarra de Ramon Rodríguez. Pop melòdic i històries amb rerefons, tant social com personal, que conviden a reflexionar. LAURA CERA