Feliu Ventura reparteix la seva poesia combativa al Músiques Tranquil·les

La cançó renovada i combativa de Feliu Ventura va reunir unes 150 persones el passat divendres al Teatre Monumental de Mataró en la segona setmana del quart Cicle de Músiques Tranquil·les.

El concert va servir per escoltar cançons dels seus darrers treballs, principalment d'Alfabets de futur i Barricades de paper. El valencià va arrencar el recital amb un cant a la seva terra natal, Lloc 2, i ràpidament va fer sonar la bellíssima i entranyable No sé què sent.

Va ser llavors quan va començar a sorgir el Feliu Ventura crític i despert, aquell jove que tant pot parlar de la recent guerra de Gaza, de la crisi de les hipotèques o de les misèries de part de la classe política. També hi va haver temps per reivindicar la llengua catalana amb la cançó Si ens queda la llengua, a través de la metàfora del mar que uneix de València a Menorca. "Si una llengua no l'ha aturat el mar tampoc ho faran els polítics" va dir el músic.

La música de Feliu Ventura és una cançó postmoderna, amb retocs de pop i balada folk. El cantautor va cantar sense instrument, acompanyat només de dos excel·lents guitarristes: Borja Penalva a l'acústica i Pau Figueras a l'elèctrica. L'estil de Ventura és acurat, precís, d'un poeta que canta vers a vers a l'amor, a la terra i a la lluita d'estimar els propis orígens. Així ho demostra amb cançons com El que diuen els arbres, un tema trabadíssim i nostàlgic de reivindicació de la figura dels agricultors de l'horta valenciana. Ventura també va tenir temps de reivindicar la poesia com a element complementari a la seva música, i va recitar a poetes com Vicent Andrés Estellés o Joan Salvat Papasseit. El recital, de poc més de setanta minuts, va acabar amb un corejat Que no s'apague la llum.

El cantant de Xàtiva recull la lírica de Raimon i el sentiment de Miquel Gil per fer una nova cançó d'autor valenciana previsible i musicalment concreta, però absolutament honesta i seductora. Honestíssima poesia combativa. ELOI AYMERICH