dissabte, 19 de juliol de 2008

Elliot Murphy: un gentelman del rock

Foto: Joan Salicrú

No era ni la primera ni amb tota probabilitat la última vegada que el cantant nordamericà Elliot Murphy actuava a la mataronina sala Privat. El concert d'aquest divendres, l'únic del Cruïlla de Cultures que es feia en aquest espai, coincidia curiosament en el mateix dia que un personatge de la seva quinta, Jimmy Clif, oferia una altra actuació en el marc del mateix festival de músiques del món al Parc Central. I tot plegat, per acabar-ho d'adobar, el dia abans de la primera de les dues actuacions que el Boss Bruce Springsteen -amic personal d'Elliot Murphy i amb qui té una manera molt semblant d'entendre la música- havia d'oferir a Barcelona. Moltes coincidències per a un concert que va funcionar des del primer moment, oferint un repertori absolutament clàssic amarat de pop, rythm'n'blues i sobretot rock'n'roll, que és el que el nordamericà sap fer de meravella, amb classe. I és que Elliot Murphy es va demostrar com un autèntic senyor, un gentelman dels que ja no en queden. I que un músic i cantant, si té una trajectòria sòlida, és capaç de mantenir (i fins i tot incrementar) el seu públic malgrat aquestes circumstàncies.

Acompanyat de la formació rockera clàssica -baix, bateria i guitarra- Elliot Murphy va mostrar la seva envejable bona forma malgrat els quilòmetres musicals que porta fets. Amb gairebé seixanta anys a l'esquena, barret característic i cabellera blanca, el nordamericà afincat a la capital francesa va emocionar les tres-centes persones congregades amb la seva veu profunda i sincera, sense artificis ni genialitats. A estones melancòlic, a voltes guerrer, també en alguns moments somiadors, Elliot Murphy va anar presentant els temes del seu darrer disc, Notes from the underground i el novaiorquès va demostrar una gran capacitat de comunicació amb el públic, que sabia perfectament què anava a veure i que va gaudir d'una nit agradable endinsant-se pels eterns camins del rock. I també per la convincent personalitat d'un músic que a mesura que es fa gran, en comptes d'envellir, és capaç de donar més sentit i consistència als arpegis que surten de la seva guitarra. J. SALICRÚ