El Monumental de Mataró viu amb entusiasme el fenomen Manel

Un instant del concert d'aquest dissabte, des de la platea. Foto: Helena Novellas.



ESCOLTA LA CRÒNICA DEL CONCERT DELS INFORMATIUS DE MATARÓ RÀDIO

Episodi del triomf aquest passat dissabte 7 de maig. Artista protagonista: Manel. Públic protagonista: els afortunats que van aconseguir alguna de les preuades 780 localitats del Teatre Monumental de Mataró. Manel, el gran fenomen del nou pop en català, presentaven a la capital maresmenca el seu segon disc 10 milles per veure una bona armadura.

El quartet català arribava envoltat d'una gran expectació i amb la missió de demostrar que després de més d'un any de parada de concerts i nou disc sota el braç, el seu directe tornaria a convèncer. El conjunt, format per Roger Padilla a veu i guitarra elèctrica, Guillem Gisber a veu i guitarra acústica i ukelele Martí Maymó al clarinet i baix elèctric i Arnau Vallvé a la bateria, van oferir un recital de primera i amb un públic entregat des del primer moment.

Els Manel van començar amb els mitjos temps i amb molta tranquilitat, augurant un concert llarg, amb una lenta acceleració, amb temes com El gran salt, on els cants polifònics i la bateria embolcallen una cançó de caires èpics. I de sobte Pla Quinquenal, el primer tema de la nit del seu primer disc, Els millors professors europeus, a guitarra acústica i la veu solemne de Guillem Gisbert. El teatre sencer corejant com feia temps que no ho feia. I els Manel continuen amb Boomerang, el single d'estiu del nou disc, amb llums disco i un bombo de bateria funk. Tothom a la butxaca, jugada mestra.

Els colors de la música dels Manel són molt amplis. Del pop passen al folk d'arrels Dylanianes, com amb l'emotiva La cançó del soldadet. O a la corranda magnificient molt proper a Beirut, Captatio benevolentiae. I quan cal, insereixen alguna versió, com Gent normal de Pulp.

Els Manel han accentuat el seu to madur, molt més melòdics i menys de tornades, molt més elèctrics i menys acústics. Van sonar cançons que ja formen part dels greatest hits dels barcelonins, com Dona estrangera o Aniversari, amb un pop amb aires festius i tonades populars. I amb Benvolgut, ja en la recta final, van exhibir de nou la seva excel.lent capacitat compositiva, també en les lletres. I per el concert, Al mar!, una cançó al més pur estil Beach Boys i l'entranyable melodia marinera de Deixa-la, Toni, deixa-la. La música dels Manel s'encomana molt ràpid. Al final, platea i teatre aplaudint dempeus sense desercions. Manel és un fenomen de pop ràpid. Visca el pop ràpid. ELOI AYMERICH

· Recupera les piulades del concert aquí.

Maria Rodés, "la supertranquil·la"

Un moment de l'actuació de Maria Rodés a la sala petita del Clap aquest dissabte dia 26. Foto: J.S.

Si l'any passat al cicle Músiques Tranquil·les de la Casa de la Música rebíem la cantantautora barcelonina Maria Coma com a estrella emergent del nou pop en català, enguany era el torn de Maria Rodés, cabrerenca afincada també a Barcelona, que és un altre dels noms que sona amb força en aquesta constel·lació de nous músics i noves músiques de casa nostra. Aquell concert de Maria Coma va ser un dijous al vespre i a la sala petita del Clap, segurament el mateix format que hauria requerit el de Maria Rodés de dissabte al vespre, les "nanes" de la qual quedaven una mica fora de lloc en un Clap que ja començava a rugir d'ambient Saturday night fever amb converses d'alt voltatge i el dringar de les copes quan es toquen.

Acompanyada d'una banda d'excel·lent a la qual treu massa poc rendiment -contrabaix elèctric, guitarra elèctrica, percussions, instruments de tall infantil...-, combinant de forma un tant estrambòtica català, castellà i anglès, Maria Rodés va interpretar durant tot el concert diverses peces d'una mateixa cançó global. Ho va fer, a més, usant un registre de veu massa semblant tota l'estona, cosa que no ajudava a donar valor afegit a cada cançó i feien tendir el concert cap a la monotonia. Tot plegat executat amb gran delicadesa, això sí, i amb molt bones maneres, pronosticant una capacitat futura molt més potent que l'actual.

Els problemes tècnics van jugar una molt mala passada a Rodés, que a més no semblava massa habituada a actuar dalt d'un escenari: davant les dificultats d'amplificació que va patir la seva guitarra solista no va saber sortir-se de l'escomesa amb naturalitat. Això va fer que, en algun moment, tot plegat semblés més un assaig ampliat a família i amics -molt bona entrada, cent persones, això sí- que no un concert professional en una sala de referència d'allò que des de Barcelona se'n diu "el territori".

En definitiva: Maria Rodés va encaixar excessivament en el concepte del cicle i va exhibir-se massa tranquil·la, massa continguda i massa verda a la capital del Maresme. Ella -que va versionar ahir vespre un tros de El Noi de la Mare- ja sap, però, que "si no maduren el dia de Pasqua, maduraran en el dia del Ram...", de manera que esperem veure com creix i es desenvolupa aquesta promesa del fantàstic panorama nacional. Segur que hi haurà bon fruit ben aviat. JOAN SALICRÚ

La gran dignitat de La Brigada

La formació de Vilanova i la Geltrú La Brigada va acudir aquest dijous dia 24 al cafè cultural El Dau de Mataró en versió reduïda: dalt l’escenari van comparèixer Magí Mestres i Pere Agramunt, dos dels cinc membres del grup, i ho van fer en clau plenament acústica. Ho feien en el marc del sisè cicle Músiques Tranquil·les, organitzat des de la Casa de la Música Popular però que té en el Dau un potent programador per a propostes de format més petit.

Amb un univers sonor que l'inscriu plenament dins les bandes del pop folk català com Manel o Els Amics de les Arts, els membres de La Brigada van aguantar amb una dignitat extrema la pobre entrada de públic, que desanima a qualsevol. Això va fer que l’ambient en el moment de començar fos molt fred. Un escenari, però, que els de la Brigada van aconseguir invertir: els dos músics van desplegar les seves qualitats tan vocals com instrumentals i amb trompeta, guitarra, harmònica, maraques, picarols i les seves dues veus van construir un coixí sonor de gran envergadura. Van demostrar molt bones maneres amb una execució precisa, delicada, dels temes dels dos discos que tenen al mercat -L'obligació de ser algú i Les paraules justes-.

Els dos components del grup van intepretar sobretot temes propis però de fet també es van atrevir, per exemple, amb una excel·lent adaptació del Something dels Beatles, excel·lent la trompeta. Tot i explicar que s'havia versionat anteriorment per part de 173 grups, segur que la versió de La Bigada sonava diferent a tots ells.

La Brigada va demostrar aquest dijous a Mataró que és una de les formacions a tenir en compte en el panorama del nou pop en català. Només els falta el reconeixement del públic, la resta ja està molt feta. JOAN SALICRÚ/JOAN GONZÁLEZ