dilluns, 6 de juny de 2011

Un bocí de les Terres de l’Ebre al costat de la riera d’Arenys



Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries [Facebook] fan molt més que un concert. Ofereixen pràcticament una obra de teatre amena, divertida, participativa, didàctica, de la que l’espectador en surt amb un somriure d’orella a orella, i ben mesurada en temps i en contingut. A d’altres formacions aquest elegant embolcall els podria servir per disfressar possibles mancances musicals. No és, ni molt menys, aquest el cas. Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries van sobrats musicalment parlant, amb un so exquisit, tant en les combinacions de veus com instrumentalment. Els tres components que donen nom a la formació s’acompanyen de tres músics més, excel·lents, que tenen com a principal instrument l’acordió, el contrabaix i les percussions, si bé, si convé, tots ells es posen a percudir.

Amb tots aquests ingredients, doncs, no és estrany que aquest grup de les Terres de l’Ebre estigui a la carretera des del ja llunyà 1992, i això malgrat no fer una música, diguem-ne, comercial. El seu repertori es basa en la jota ebrenca, algunes de tradicionals, d’altres de nova creació – la titulada L’errat de comptes, per exemple, es basa en un conte de Jesús Moncada -, i en van oferir una bona mostra aquest passat diumenge 5 de juny en un teatre Principal d’Arenys de Mar [web] que pràcticament va omplir la platea. L’espectacle que presentaven, Voldrie tindre el talent, va arrencar amb uns diàlegs inicials entre Quico el Célio i el Noi, que ja es van posar el públic a la butxaca, i acte seguit van aparèixer els músics i tot va adquirir un ambient de taverna amb les jotes de fil musical. Entre tonada i tonada explicaven en què consistia aquest tipus de música, d’on procedia i com es creava. També van convidar els espectadors a participar en diverses ocasions, si bé la timidesa va fer que pocs s’atrevissin a improvisar alguns versos.

Després d’una hora i mitja, els sis protagonistes van voler finalitzar l’espectacle dempeus homenatjant a aquells que han estat portadors de la jota als pobles de les terres de l’Ebre al llarg de generacions, i amb la coneguda Lo carrilet de la Cava, del recentment desaparegut Josep Bo. XAVIER AMAT/JOAN GONZÀLEZ