diumenge, 21 de novembre de 2010

Pere Tàpias evidencia la seva senzillesa sobre l’escenari a Cardedeu



Pere Tàpias va actuar dissabte al Centre Cultural de Cardedeu davant d’una quarantena de persones presentant Les meves cançons, un recull de temes que han caracteritzat la seva dilatada carrera. Amb una posada en escena molt senzilla i un to molt natural per part de Tàpias, vam poder escoltar les històries que ens explica aquest cantant amb el toc d’humor que posa en totes les seves composicions.

Pere Tàpias va estar com sempre sol a l’escenari, només acompanyat per la seva guitarra acústica. Assegut davant d’una taula plena de fulls amb les lletres i acords de les cançons, fent-se ell mateix els acompanyaments de la veu i simulant diferents sons d’instruments. De fet, Tàpias no necessita res més per desenvolupar el seu estil. Les seves són cançons musicalment simples i es nutreixen molt més de les lletres amb acudits recurrents que no pas de la complexitat de les seves estructures.

Tot i això, aquests temes desprenen una certa calidesa, en part producte de la època en la qual van ser escrits. Pere Tàpias pertany a l’època del sorgiment de la Nova Cançó catalana, però ell sempre ha estat un personatge força difícil de definir dins aquest grup. En el concert de dissabte, vam poder escoltar peces de temàtiques molt diferents, com una parodia de El meu avi va anar a Cuba sota el nom d’Havanera casolana, o El progressista, extreta del seu primer treball i que conté una crítica divertida a l’estil de vida de la societat moderna, publicada el 1968 però encara ben vàlida en els nostres dies.

Combinat amb les seves facetes de gastrònom i de locutor de ràdio, Tàpias ha sabut rendibilitzar durant els anys la seva vessant musical amb un seguit de cançons familiars que són optimistes i lleugeres. D’altra banda, dissabte va oferir un concert que va semblar molt improvisat, tot i que aquesta és una fórmula que porta desenvolupant durant dècades. En realitat la seva proposta de directe està poc cuidada, sobretot atenent a les possibilitats que existeixen avui dia, però potser l’encant de Tàpias sigui precisament aquesta proximitat i la seva senzillesa a l’escenari. ALBERT CLOPÉS/JOAN GONZÀLEZ