divendres, 12 de novembre de 2010

Malabarismes musicals al voltant del jazz



Cinc amants del jazz entès des d’un punt de vista molt eclèctic van representar aquest divendres al Teatre Auditori Can Palots de Canovelles una excel•lent obra musical. Eren el quintet vallesà Josep Maria Farràs & Jazzspirit, un conjunt pràcticament nou que es va presentar al 22è Festival de Jazz de Terrassa però amb uns membres que porten molta mili a l’esquena. En el marc d’un auditori inaugurat fa quatre anys però que presenta una bona acústica, la banda va oferir un concert llarg, de més d’una hora i mitja de durada, amb quatre bisos, el darrer dels quals una versió que encara no havien tocat mai en públic de Jackie Mc Lean.

Hi va haver temps per moltes coses, principalment pel magistral diàleg entre la trompeta de Josep Maria Farràs i el saxofonista Carles Pineda, però també perquè la resta de músics - Enric Carreras als teclats, Pep Coca al contrabaix, Adrià Font a la bateria- es lluïssin. De fet, durant gran part del recital els intèrprets semblaven uns nens trapelles jugant a fet i a amagar a l’hora del pati. Uns marrecs, però, que tornats a l’aula eren capaços de recitar la millor de les lliçons, exhibint un virtuosisme fora de cap dubte: les improvisacions portades al límit van arribar a fer posar l’ai al cor al públic assistent perquè les composicions s’arribaven a desfigurar de forma gairebé absoluta... fins que aquestes tornaven a prendre cos i sentit per alleugement general.

El concert va tenir moments de gran bellesa, com per exemple quan Josep Maria Farràs, un autèntic gentelman, va demostrar la seva habilitat per treure tota mena de sons, notes i gemecs de la seva trompeta després de bufar-la com si d’una llàntia màgica es tractés. Amb Nova Orleans i el seu jazz clàssic però també el hard bop o el latin jazz com a centre de gravetat, la partitura va fer incursions en els sempre suggerents terrenys de la bossanova brasilera, el tango argentí o les balades, que no tenen pare ni mare coneguts. Amb tota aquesta paleta de colors, es va anar configurant un concert brillant amb una majoria de passatges ràpids però amb alguns de lents molt viscuts que va ser, sens dubte, de l’agrat d’un públic poc nombrós però si molt generós en aplaudiments des del primer moment. JOAN SALICRÚ/JOAN GONZÁLEZ