More i Raül Moya mostren la seva faceta més reflexiva a El Dau

El duet de cantautors Raül Moya i More van actuar el diumenge a El Dau en motiu del cicle de concerts d’autor que organitza aquest espai mataroní i que s’iniciava precisament amb aquestes actuacions. Els dos protagonistes van aportar les seves cançons més intimistes per signar un concert serè i agradable, només amb la presència de veu i guitarra en ambdòs casos.

El primer a pujar a l’escenari va ser Raül Moya. Armat amb la seva guitarra i en alguns moments puntuals amb una harmònica, el cantant de El Masnou va repassar cançons ben diverses, des de “Has sido tu” d’Hombres G passant pel clàssic de Lucio Battisti “E penso a te” o cançons del grup madrileny Burning entre d’altres. Moya també va tenir el seu particular homenatge en forma de cançó amb la seva ciutat natal a la que ell anomena “Mashville”, una mescla entre la seva localitat i la coneguda ciutat de Texas.

Després vam tenir la oportunitat d’escoltar a More, un cantautor maresmenc que es caracteritza per la seva serietat sobre l’escenari i unes cançons dolces i molt sentimentals. More va començar amb la seva plàcida “Tópica Ranchera” i va continuar la seva actuació amb composicions tendres amb un cert aire de nostàlgia com “Debe existir un camino hacia ti” o “Carnaval en Otoño”.

Tot i que els dos cantautors van utilitzar registres força semblants, vam poder veure certes diferències entre ells. D’aquesta manera s’intueix la personalitat musical d’aquests dos artistes. Mentre que Raül Moya es va presentar amb una dosi més gran de simpatia, More va mostrar-nos una vessant força més reflexiva i solemne.

Aquest cicle d’autor que organitza El Dau va tenir una primera cita que d’alguna manera serveix per escalfar motors de cara a properes actuacions. Tant Raül Moya com More van mostrar-nos el treball que han estat desenvolupant durant els darrers anys i van fer exactament el que saben fer. No va ser un concert intens ni rítmic sinó més aviat el contrari. Va ser un concert ple de tranquil·litat, i això és precisament el que esperàvem. ALBERT CLOPÉS/JOAN GONZÀLEZ