diumenge, 22 de maig de 2011

El Petit de Cal Eril, o com convertir en una festa un concert de factura singular



Joan Pons, o millor dir-ne El Petit de Cal Eril [myspace], és un dels molts noms que aquests darrers anys s’han encarregat de donar contingut i qualitat a la música feta en català. Procedent de les terres de ponent, les seves melodies no són senzilles, s’allunyen del fast food ràpidament digerible per endinsar-se en tonades a voltes hipnòtiques, a voltes psicodèliques, sovint amb llargs interludis musicals marcats pels cops de bateria i les rascades contundents a les sis cordes de la guitarra del mateix Pons. Per això encara té més mèrit convertir els seus concerts en una festa, com ho va aconseguir aquest passat dissabte 21 de maig a la sala Clap de Mataró [web]. I l’ocasió n’era propícia, ja que el motiu del concert era la celebració del primer aniversari de la productora mataronina Claraboia [web].

Malauradament, la sala va quedar molt lluny de presentar un ple, i els assistents van anar entrant en el joc del músic de Guissona a poc a poc, amb els moments culminants ja en els bisos. Aleshores va ser quan es va produir una connexió total entre dalt l’escenari i la platea, i Pons i els seus tres acompanyants habituals es van veure “obligats” a treure la pols a temes que, segons el mateix Petit, feia molts mesos que no interpretaven. És el cas de L’elefant, i també molt participativa i amb canvi de lletra inclòs adaptada a Mataró va ser Els gats 2. Ambdues pertanyen al primer disc del Petit de Cal Eril, Sargantanes al sol, però en l’hora i mitja de concert també hi va haver temps per tocar pràcticament totes les cançons del seu segon i recent treball, Vol i dol.

Amb lletres quotidianes, rurals, algunes amb un punt oníric, i d’altres amb certa crítica social, El Petit no es va estar de fer comentaris entre cançó i cançó sobre les acampades dels indignats – “ que xulo que a Mataró estigueu mobilitzats, allà al meu poble encara no s’ha muntat res, però és que hi vivim seixanta persones”, va dir – o de la jornada electoral de l’endemà. Un cantant i un grup que potser trigaran més que d’altres bandes catalanes a recollir amb abundància, però que van sembrant una música ben particular i fins i tot difícil de descriure, i un saber fer dalt l’escenari que atrapa els espectadors. XAVIER AMAT/JOAN GONZÀLEZ