divendres, 11 de març de 2011

El neguit virtuós d'un artista solitari

Jordi Casadesús, Pau Vallvé i Maria Coma en un moment de l'actuació. Foto: J.S.

Aquesta nit un gran artista ha fet un gran concert a la sala petita del Clap, que ha reconegut la seva vàlua amb una assitència nombrosa, d'un centenar de persones. Acompanyat de Jordi Casadesús al baix i el carrilló i la seva parella artística Maria Coma als teclats i la percussió, Pau Vallvé -primer Estanislau Verdet, després fussionat amb Maria Coma a U_mä, més tard hivernat dins la pròpia Maria Coma i ara per primer cop amb el seu nom veritable- ha ofert un recital de primera on ha desplegat tot el seu geni creatiu, que és molt. Pau Vallvé ha anat construïnt en els darrers anys un univers sonor absolutament personal, suggerent, que provoca en l'espectador l'efecte d'entrar en un món recargolat, barroc, complex, del qual només ell coneix les claus. I això sedueix al públic, sens dubte. No hi ha impostura, ni en les músiques ni en les lletres, fetes de frases sovint inconexes; el que succeeix dalt de l'escenari és ben real.

Dotat d'un virtuosisme que li permet tocar la guitarra, la bateria, jugar de forma exquisita amb els loops i cada cop més desimbolt a l'hora de presentar les seves cançons, Pau Vallvé ha deixat bocabadat el públic, entre atònit i expectant a cada moment del concert. I és que aquest músic barceloní és una autèntica caixa de sorpreses: la seva forma de cantar, per exemple, resulta molt particular, situant la veu com un instrument més. De fet, més que cantar, Vallvé fa onejar la seva veu de forma melòdica a vegades i estrident en altres. Una estridència que es converteix a vegades en una mena de crit desesperat, un neguit estomacal que ell evacua amb els ulls tancats i mirant cap al cel. Una estampa francament poderosa, que li surt de ben endins.

Aquesta nit un gran artista ha fet un gran concert a la sala Clap. JOAN SALICRÚ