Petit de Cal Eril, orgull de so rural

Una de les veus més renovadores del folk català va actuar el passat dissabte al Centre Cultural Calisay d'Arenys de Mar. Davant una audiència que omplia la majoria de la platea, El Petit de Cal Eril va mostrar un dels seus principals principis: el desacomplexament de les formes. Un cantant amb guitarra, una bateria, un baix amb maraques i xilòfon i un llançador d'efectes -amb un brutal Theremin- ja van servir de sobres com a formació musical fer un folk d'aires pop i moderns personalíssim.

El conjunt de Guissona té un enorme orgull de so rural, i això s'encomana. El missatge de reivindicació del món rural amb temes com Els gats 2 són sorprenents, també pel so. I van tornar a sorprendre amb I les sargantanes al sol... una excel·lent ronda, una mescla de pop i folk personalíssim. Una peça intimista i evocadora i a la vegada colpidora i majestuosa. El folk del Petit de Cal Eril s'atreveix amb tot, fins a una nadala còsmica i d'aires surrealistes com Allà sota una penya o la popular Ton pare no té nas, convertida en himne de tocs marcials i redoble de tambor. El folk-rock va sorgir amb aires Dylanians, amb una transgressora L'amistat del Calamar.

Joan Pons és el nom del cantant i líder del grup, que amb una posada en escena desacomplexada posen El Petit de Cal Eril com una alenada d'aire fresc per la cançó catalana. El recital estava inclòs dins el Circuït Folc 2009, impulsat pel grup Enderrock i que va portar en la mateixa vetllada a l'auditori arenyenc El Pont d'Arcalís i Dekrèpits. Una nit de luxe folk amb un missatge claríssim: la música folk del país es mou sense parar i es desacomplexa. ELOI AYMERICH/JOAN GONZÀLEZ.