Els Pets no fan teatre

Això de que Els Pets, en la present gira, fan teatre és fals: l’espectacle dels de Constantí és més veritable que mai. Com tampoc ho és aquest sobreentès pel qual una gira de teatres és acústica: no, aquest divendres dia 4, al teatre Monumental de Mataró, d’energia dalt i baix l’escenari n’hi va haver a dojo. Sí que és veritat que la presència del piano de cua, o una bateria separada curosament de la resta d’instruments, ajuden a donar un so més càlid, més net, més de teatre a la banda. En aquest sentit treball molt meritori de Joan Pau Chaves, que al piano de cua, als teclats però fins i tot a la guitarra i als teclats va donar unes quantes lliçons magistrals de la importància d’anar ben acompanyat a nivell musical.

Amb una magnífica entrada a la platea del Monumental i Lluís Gavaldà que creix dia a dia com a showman, la cançó amb què es va iniciar l’actuació va marcar el to de tot el concert: La vida és bonica (però complicada). Un concert en què els Pets s’ensenyen més que mai, se’ns mostren tal com són, fràgils, tendres, profundament humans. Això fa que s’atreveixen amb temes poc interpretats en públic com Sebastià, una cançó tristíssima que poc veuríem dalt l’escenari d’un pavelló esportiu. El públic els ho permet tot.

Els Pets, després de 25 anys, porten a l’esquena una motxilla plena de pedres precioses en forma de cançons i molts aprenentatges, per exemple aquell que permet saber com connectar amb el públic i alhora tractar-lo de forma adulta evitant tocar el Bon Dia o el Jo vull ser rei, demanada pels assistents però que no s’adiu en un espectacle en un teatre. Quan un grup és capaç de superar el sentimentalisme és que ja s’ha fet gran, en el millor sentit de la paraula. I sobretot quan perd la por a cantar una nana abans d’anar a dormir, desitjant Bona nit al públic com qui llegeix un conte als seus fills. Dalt l’escenari un estol de joves fans cantaven amb Gavaldà aquesta exquisita cançó de bressol assegurant la continuïtat de l’èxit. Per molts anys. JOAN SALICRÚ/JOAN GONZÁLEZ