divendres, 26 de desembre del 2008

Pau Riba canta el seu nadal surrealista



El músic català Pau Riba va oferir el passat dijous 25 de desembre la seva particular versió surrealista de la història del Nadal a la Sala Privat de Mataró. Era el tercer any consecutiu que el cantautor aterrava en dates nadalenques a la ciutat. Més de 200 persones van omplir el recinte.

Pau Riba presentava l'espectacle Jisàs de Natzaret-ja presentat el Nadal de 2007-, una esbojarrada història de Josep i Maria virada a tocs intergalàctics i surrealistes. Riba es va acompanyar dels The Mortimers en una proposta que mesclava la faceta teatral i musical a parts iguals. Els llargs interludis explicatius i narratius i els gags de clown de la banda acompanyant van convertir la nit a Privat en una mescla de cabaret nadalenc i concert folk que es va moure de la rumba a la sardana o la nadala estricte. De fet totes les cançons que es van escoltar eren músiques de nadal, des de Les dotze van tocar a La Mare de Déu, Fum, fum, fum o A Betlem me'n vull anar.

Riba, sols amb una guitarra clàssica i la seva veu va ser capaç d'aguantar i dirigir el recital i posar-hi tota la massa. Els The Mortimers van sumar-hi les cireretes musicals: palmes, percussions corpòries, veus polifòniques i instruments de joguina. Una mescla extraordinària de rescat de nadala tradicional catalana adaptada al pop i a la cançó experimental. - ELOI AYMERICH.

dimarts, 23 de desembre del 2008

ddM enregistrarà íntegrament el concert de la Big Band Jazz Maresme


Diaridelamusica.com ha arribat a un acord amb Maresme Digital Televisió per enregistrar i retransmetre posteriorment el concert nadalenc que oferirà la Big Band Jazz Maresme el proper dissabte 27 de desembre al Teatre Monumental de Mataró.
L'actuació formarà part d'una edició especial del ddM titulada "Especial Nadal 2008 Big Band Jazz Maresme al Teatre Monumental de Mataró". L'enregistrament anirà a càrrec de l'equip de producció i realització de Clack Produccions, la productora executiva del programa.
Aquest programa s'estrenarà per televisió el diumenge 28 de desembre a les 19:30 del vespre. Està previst emetre'l a partir del dilluns 29 de desembre de forma rotatòria a la graella d'emissió de la Televisió Digital Terrestre Maresme Digital Televisió.
Amb aquesta iniciativa ddM posa en marxa una nova branca del projecte: realitzar i enregistrar concerts musicals de forma íntegre i poder-los emetre per la gran audiència.

dilluns, 15 de desembre del 2008

Diaridelamusica.com arriba a un acord amb Tribuna Maresme


Des de la setmana passada, Tribuna Maresme, setmanari de la comarca que compta amb una tirada amb 34.000 exemplars, publica les cròniques que també es poden llegir en aquest Diaridelamusica.com gràcies a l'acord signat amb els seus promotors. D'aquesta manera, el projecte Diaridelamusica.com incorpora una quarta pota, la de la premsa de paper. Actualment, el projecte DDM compta amb un programa de televisió a Maresme Digital Televisió que s'emet cada dimecres 2/4 d'onze de la nit (repetició a 2/4 de tres de la matinada i els dijous a 2/4 de dues i a 2/4 de sis de la tarda, introduït per Marta Cabot), un espai a Mataró Ràdio (cada dijous a 2/4 de vuit del vespre, presentat per Laura Cera), la versió web i ara l'edició en paper a través de Tribuna Maresme.

dissabte, 13 de desembre del 2008

Els Lax mantenen la frescor després de 20 anys de rock’n’roll



Lax’n’busto va aconseguir reunir divendres a la nit al Clap fans de generacions ben diferents. Els del Vendrell fa més de 20 anys que estan dalt dels escenaris i mantenen encara seguidors fidels des dels primers dies, als que s’hi ha anat sumant noves generacions de joves.

Això no vol dir, però, que els Lax visquin de renda. A Mataró van oferir un repertori basat en els seus últims treballs, especialment Objectiu: La Lluna, el seu darrer disc, estrenat encara no fa dos mesos, i que van presentar íntegrament.

L’evolució musical de Lax’n’busto és evident en les seves composicions més recents. El grup ha anat evolucionant des del pop rock característic de la dècada dels 80 fins a un rock’n’roll completament actualitzat, on els solos de guitarra i la força de la bateria en són els protagonistes.

Sense oblidar-nos, es clar, de la veu de Salva Racero, que va introduir tota una sonoritat nova al grup. Aquest ja és el segon disc de Racero com a cantant dels Lax, i tot i la controvèrsia que va portar entre els seguidors la seva incorporació, sembla que aquests l’han acceptat de ja com un membre de ple dret. Hi ha, doncs, Lax’n’busto per molt temps. RITA VILLÀ

diumenge, 7 de desembre del 2008

Miquel Abras ofereix Rock and Roll per combatre el fred d’Arenys



Miquel Abras va visitar divendres Arenys de Munt per demostrar que és possible fer autèntic rock and roll en català. El músic de La Bisbal, acompanyat del seu grup, va omplir la sala Kalitja amb el so elèctric i punyent que el caracteritza, erigint-se com un exemple més dels fruits musicals que està donant en els darrers anys aquesta ciutat empordanesa, amb fills com Mazoni o Sanjosex.

Abras, guanyador del 1r premi internacional de la cançó catalana Carles Sabater, i de l’edició de 2005 del sona 9, fa temps que ha deixat de ser una promesa de la música rock catalana per convertir-se en un referent cada vegada més conegut.

A Arenys va presentar les cançons del seu segon disc, anomenat “m’agrada sentir el que tu sents”, i que inclou temes com Crida, una invitació a l’optimisme davant els moments difícils de la vida. A més, va tocar i cantar també els temes més coneguts del seu anterior treball “entre mil vidres trencats” que hem pogut sentir en emissores de ràdio i sèries de televisió com Porca Misèria o El cor de la ciutat.

En conjunt, una hora i mitja d’un concert intens i de qualitat que va satisfer tots els presents. RITA VILLÀ

dissabte, 29 de novembre del 2008

Irlanda aterra a Mataró de la mà de Dealan



Dealan va convertir divendres a la nit el Clap en una autèntica festa irlandesa. Jugaven a casa, tocant dalt l’escenari que els havia vist néixer anys enrere i davant d’un públic proper que va saber reconèixer la seva trajectòria.

El repertori va moure’s entre temes del seu treball discogràfic publicat l’any 2007, Creuant els móns, i peces noves que han de formar part del disc que estan preparant per treure al mercat la propera primavera.

En tots els casos, el conjunt basa la seva sonoritat en melodies d’un marcat caràcter cèltic, que mantenen, tot i tenir una clara base de rock, un important aire folk. A més, la fusió d’estils musicals procedents de geografies diverses els dóna un aire únic, que sembla que s’accentuarà encara més en el seu proper treball. Tot plegat, una recepta que va fer impossible que els assistents es quedessin quiets gaire estona, i que permetia ballar des d’estils tradicionals irlandesos fins a moviments individuals.

Dealan van tenir com a teloners Qui hi ha?, un grup de Sant Boi del Llobregat dedicat també a la música celta contemporània que van demostrar que aquest és un estil que es manté amb força al conjunt del país. RITA VILLÀ

dijous, 27 de novembre del 2008

Relk restaura el cabaret electrònic



Els maresmencs Relk van actuar el passat dissabte a la nit al Teatre Principal d'Arenys de Mar, presentant les cançons del seu darrer treball, Pedres Blaves.

El conjunt d'Arenys de Munt va demostrar que han trobat el seu espai sonor i musical, amb una mescla preciosista de pop de tall acústic, apunts d'electrònica i un cert aire cabaretesc amb tocs teatrals.

Guiada per la veu delicada de Maira Comalat, a escena es van presentar uns rejovenits Relk, amb els ja coneguts Joan Vallcorba al teclat i efectes i Montse Majà al violoncel i l'argentoní Pep Terricabras a la bateria, el mataroní Pol Caturla al contrabaix i l'isclenc Àlex Guitart a la pandereta i la guitarra morisca.

Les sensibles melodies de Relk es mesclen amb la poesia del rapsode arenyenc Jordi Bilbeny, una mescla única que va regalar als assistents moments excel·lents com el tema General Moragues o Pedragentil.

Una nit de cabaret electrònic de primera fila a la que van respondre un centenar de persones. Una restauració musical en tota regla d'un grup de casa nostra que sona cada cop més cohesionat i apunta ben alt.
ELOI AYMERICH.

dissabte, 15 de novembre del 2008

Arenys de Munt s’omple de rock jove de la comarca

El casal de joves l’Escorxador d’Arenys de Munt va transformar-se aquest divendres una vegada més en una sala de concerts, gràcies a la iniciativa de les nits Trenca’t. En aquesta ocasió els primers a pujar a l’escenari van ser Ebri Knight, formació del Maresme que toquen, com ells mateixos defineixen, rock celta hooligan.

El directe d’Ebri Knight va estar marcat des del primer moment per la potència de la guitarra i mandolina, seguint el ritme sempre trepidant de la bateria. La marca personal del grup l’aporten, però, sens dubte, el violí i les flautes, que doten les melodies d’un innegable caràcter cèltic. El repertori, cantat tant en català com en anglès, i basat en temes propis, deixava entreveure la trajectòria que ja hi ha darrera el grup, malgrat la joventut de tots els seus membres.

La nit va completar-se amb les actuacions de Flanagan i Txilum, que van fer moure els joves d’Arenys a ritme de pop i reggae fins a altes hores de la matinada. Un cop acabada la festa, el casal de joves l’Escorxador tornarà a celebrar una nit Trenca’t d’aquí un mes, el dia 12 de desembre. RITA VILLÀ

diumenge, 9 de novembre del 2008

La música tradicional més contemporània visita Canet

El festival Canet Cançó + d6 va acollir dissabte Miquel Gil, músic Valencià antic membre de Al Tall que des de fa anys dirigeix en solitari projectes al voltant de les músiques tradicionals del nostre país. Gil va presentar-se a Canet amb una formació de trio, i amb un repertori que va repassar temes dels tres treballs discogràfics en solitari de l’artista. El darrer, Eixos, i els anteriors Katà i Orgànic.

Gil va oferir al públic de Canet els resultats d’anys de recerca musical que han fet de l’artista un dels principals referents avui de la música tradicional. Les composicions de Miquel Gil es caracteritzen per la varietat de gèneres que aborden, utilitzant-ne sovint més d’un en un mateix tema. L’autor també ha destacat per l’ús de poemes d’autors contemporanis com a lletra de les cançons, amb una marcada predilecció per Enric Casasses, que apareix de manera constant en tota la discografia de Gil.

Dissabte, a l’envelat de Vil·la Flora de Canet, el repertori previst per Miquel Gil i els dos músics que l’acompanyaven era curt, tot just una hora. El prop del centenar de persones que van anar a veure’ls, però, formaven un públic exigent, que van fer allargar l’actuació amb el reconeixement de la qualitat musical que hi havia dalt l’escenari. RITA VILLÀ

divendres, 31 d’octubre del 2008

Oriol Ribes destapa la seva cara més calmada

Oriol Ribes va oferir dijous al Dau un concert intimista, amb i per a amics. Acompanyat d’una guitarra acústica i una bateria, el guitarrista i compositor del grup Filippo Landini va fer un repàs a temes propis i versions de coneguts conjunts de pop com Mika o Coldplay.

L’ambient familiar de la sala mataronina va propiciar a augmentar el caliu del concert. Ribes, per la seva part, va buscar la interacció amb el públic des del primer tema, i va aconseguir establir un diàleg fluït amb els presents.

El so de les guitarres, amb un marcat accent pop-rock, va ser el protagonista de la nit. A diferència dels temes de Filippo Landini, però, en aquesta ocasió el predominant van ser les balades i temes melòdics que afavorien al format de concert-sopar que ofereix la sala.

En aquest concert, Ribes va demostrar perquè és un dels compositors catalans de pop-rock amb més projecció del moment. A més de ser l’autor de la cançó “viu-la”, que TV3 ha utilitzat per la promoció de tardor de la cadena, i dels altres temes del primer treball de Filippo Landini, el maresmenc va mostrar ser també un cantant sòlid, capaç d’arribar al públic amb poc més que un micro, una guitarra i un parell de bons músics com acompanyants.RITA VILLÀ

dissabte, 25 d’octubre del 2008

Mishima ofereix a Mataró el costat més rocker de la seva música




Mishima va presentar divendres a la nit a Mataró el seu últim disc, “set tota la vida” oferint la seva cara més rockera. En una sala Privat plena d’incondicionals maresmencs, el conjunt català va fer un repàs al llarg de tot el seu repertori, des de temes en anglès dels seus primers treballs, fins a les composicions en català que han dotat d’un caràcter definitivament propi al grup en les seves darreres publicacions discogràfiques.

El conjunt aplica sense pal·liatius la recepta del pop clàssic: peces curtes, lletres plenes d’amor i desamor i melodies al teclat senzilles i repetitives que acompanyen les guitarres com element musical principal. El mèrit de Mishima recau, però, en el resultat que obtenen amb la combinació de tots aquests elements, amb els que aconsegueixen crear temes originals que mantenen una línea musical pròpia que els defineix i que ha estat responsable de situar el conjunt entre els més destacats del panorama pop català i espanyol.

A Mataró, malgrat la falta de contacte visual entre músics i públic, i tot i que la sala estava preparada per un concert en el seu format més calmat, Mishima va optar per deixar-se anar i donar protagonisme a les guitarres elèctriques. D’aquesta manera van demostrar que no només sobresurten en el pop melòdic capitanejat per la veu greu del seu cantant – del que també van oferir una mostra – sinó que poden creuar fronteres amb el món del rock quan a ells els vingui de gust. RITA VILLÀ

dilluns, 21 de juliol del 2008

El Cruïlla 2008 s'acomiada arran del mar amb fusió llatina





Una festa de cumbia, flamenc i patxanga llatina al costat del mar va posar punt i final a l'edició del Cruïlla de Cultures 2008. ReigBord i La Família Rústika van protagonitzar la Sardinada Flamenca, la ja tradicional cirereta del pastís del Festival i última de les 18 nits de concerts de músiques del món d'aquest certàmen que va arrencar el passat 23 de juny també al costat del Mediterrani.

Davant un miler llarg de persones els arenyencs ReigBord van ensenyar les seves melodies barrejades de fusió llatina. Des de la cumbia de La dansa del camaleó fins a la marxosa i ballada Va com va, una rumba accelerada. ReigBord està format per una nombrosa comparsa de músics que no van parar de moure's dalt l'escenari. De la bateria i percussió en sobresurten els apunts percutius d'Àlex Guitart, i els teclats, el baix i la guitarra elèctrica hi posen la melodia instrumental. La veu de Fèlix Cucurull se sumava als coros d'acompanyament gairebé constants, el que recorda a una sonoritat inspirada en uns Dusminguet primerencs. I van continuar recordant la banda de La Garriga amb els aires afrocubans i de rumba desinhibida de Robes descarnades. Els d'Arenys de Mar porten molts anys d'escenari i es nota. El seu reggae obert, lliure, amb lletres còmiques, els ha dotat de personalitat. Un gran exemple n'és el surrealisme histriònic que irradia la meravellosa M'agrada o els aires arabescos mesclats amb sonoritats turques de l'instrument de corda del baglama. Un flamenc dels ReigBord que es va dispersar de multitud de ritmes i estils.

La Família Rústika va tancar la nit encara davant un passeig amb centenars de persones disposades a ballar. Els de L'Hospitalet va oferir un concert de rumba gamberra cantada en castellà amb accent sureny. Dani El Charnego va ser el cantant responsable d'animar el personal amb una patxanga poc propera al flamenc. Dels tocs funky del seu clàssic La ranita encantada van passar al son cubà de La mitad de nada o a les congues i cajón rumberos de Flor de plata.

El més mediterrani de les vetllades del Cruïlla de Cultures va ser una clausura relaxada i ballada amb placidesa fins passada de llarg la mitjanit. I amb els darrers compasos dels hospitalencs el festival es va esfumar com el fum de les graelles de les sardines a la planxa. Això sí, sempre queda l'agradable regust de les coses bones. Qui en vulgui més, el 30 d'agost té una cita al Recinte Fòrum amb el Cruïlla BCN. E. AYMERICH

dissabte, 19 de juliol del 2008

Jimmy Cliff posa el festival a ritme de reggae



El músic jamaicà Jimmy Cliff va ser el protagonista indiscutible d'una nit del Cruïlla de Cultures dedicada als ritmes caribenys. Més de 1300 persones es van reunir a l'antic Parc Central de Mataró per viure una vetllada telonejada per Green Valley i en la que també van brillar els gironins The Pepper Pots.

El recital començava a les nou del vespre, encara amb la llum del sol. Els Green Valley van arrencar pràcticament sols, davant un centenar llarg d'espectadors. Els vitorians, amb el cantant Ander Valverde al capdavant, van oferir el seu reggae de manual d'estil que es presenta amb un conjunt clàssic de dues guitarres elèctriques, baix, bateria i corista. La banda basca manté massa la compostura, i només en alguns moments es va desmelenar per saltar al ragga i a una cantarella que recorda a la veu rasposa de Fidel Nadal.

La vesprada va passar a nit amb els The Pepper Pots, que van pujar nivell. La banda catalana va encendre la pista que es va omplir gradualment fins pràcticament acollir tot el públic. Amb un roots ska d'aires edulcorats els gironins van convertir el Parc en una pista de ball iluminada amb temes com I want to stay near you. Sens dubte és en el seu darrer disc Shake it! -que també presentaven al Festival- on es poden trobar algunes de les millors cançons del grup d'ska. El seu single, Lucky girl va fer sumar molts punts als The Pepper Pots: un ska de talla impecable, amb un asincopat de teclat enganxadís, baix clavat, guitarra elèctrica a ritme de riff jamaicà i endolcit per la meravellosa veu de Mercè Munné, una de les tres cantants que donen personalitat al grup.

The Pepper Pots tenen un dels punts forts en el quartet de vent format per trombó, trompeta, saxo tenor i saxo baríton, que imprimeix potència en les cançons i matisos preciosistes com en el soul de Same old song. Una actuació de primera que va donar pista als catalans, que van enllestir la seva actuació amb un pupurri de versions mesclades dels mítics Skatalites.

Jimmy Cliff va trigar cinc minuts a coronar-se rei de la nit. El músic, història viva de la música jamaicana, va aparèixer vestit íntegrament de vermell -gorra amb visera inclosa- movent sense parar malucs i braços i interpelant al públic. Tant autèntic que no sembla que porti gairebé mig segle damunt l'escenari, Cliff va demostar que el reggae pot ser reggae tot i passar pel filtre del pop convencional i comercial. De seguida va treure grans èxits de la butxaca, com Wonderful World, Beautiful People, cançó del disc del mateix nom que el 1970 va projectar Cliff fora dels límits de Jamaica. La llarga trajectòria del cantant es va demostrar en un repertori que va airejar sonoritats més contemporànies amb de més vuitanteres, com la discotequera Ooh La, La, La on també s'hi sumava el hip-hop i el rap.

Cliff es va recolzar descaradament a una plantilla de nou músics jamaicans de primera que van edificar un marc musical de qualitat indiscutible, amb peces mestres com la balada Wild World amb un públic entregat. El músic jamaicà va prendre el rol d'artista compromès -ho ha estat tota la seva vida- per clamar contra la guerra de l'Iraq amb el boogie Vietnam o demanar la unitat de la gent amb People let's get together. Amb una festiva i ballable Reggae night Cliff va passar a la penúltima parada del recital i va posar-se el barret ètnic de la cultura rasta i amb diferents elements de percussió bingi va emocionar un públic que en volia més. Els demanats bisos van treure el millor reggae i ragga made in jamaica, com els brillants Rub-A-Dub Partner o Treat the youths right. I Cliff, com a rei de la nit, va acabar sol, cantant amb un micro davant del Parc Central acotxat per la gent, entregada. "Obre els ulls i adona't-en. Obre la teva ment" cantava amb la veu esquerdada. I el ritme del reggae, imperant, anestesiant, va prendre el Cruïlla de Cultures. E. AYMERICH

Elliot Murphy: un gentelman del rock

Foto: Joan Salicrú

No era ni la primera ni amb tota probabilitat la última vegada que el cantant nordamericà Elliot Murphy actuava a la mataronina sala Privat. El concert d'aquest divendres, l'únic del Cruïlla de Cultures que es feia en aquest espai, coincidia curiosament en el mateix dia que un personatge de la seva quinta, Jimmy Clif, oferia una altra actuació en el marc del mateix festival de músiques del món al Parc Central. I tot plegat, per acabar-ho d'adobar, el dia abans de la primera de les dues actuacions que el Boss Bruce Springsteen -amic personal d'Elliot Murphy i amb qui té una manera molt semblant d'entendre la música- havia d'oferir a Barcelona. Moltes coincidències per a un concert que va funcionar des del primer moment, oferint un repertori absolutament clàssic amarat de pop, rythm'n'blues i sobretot rock'n'roll, que és el que el nordamericà sap fer de meravella, amb classe. I és que Elliot Murphy es va demostrar com un autèntic senyor, un gentelman dels que ja no en queden. I que un músic i cantant, si té una trajectòria sòlida, és capaç de mantenir (i fins i tot incrementar) el seu públic malgrat aquestes circumstàncies.

Acompanyat de la formació rockera clàssica -baix, bateria i guitarra- Elliot Murphy va mostrar la seva envejable bona forma malgrat els quilòmetres musicals que porta fets. Amb gairebé seixanta anys a l'esquena, barret característic i cabellera blanca, el nordamericà afincat a la capital francesa va emocionar les tres-centes persones congregades amb la seva veu profunda i sincera, sense artificis ni genialitats. A estones melancòlic, a voltes guerrer, també en alguns moments somiadors, Elliot Murphy va anar presentant els temes del seu darrer disc, Notes from the underground i el novaiorquès va demostrar una gran capacitat de comunicació amb el públic, que sabia perfectament què anava a veure i que va gaudir d'una nit agradable endinsant-se pels eterns camins del rock. I també per la convincent personalitat d'un músic que a mesura que es fa gran, en comptes d'envellir, és capaç de donar més sentit i consistència als arpegis que surten de la seva guitarra. J. SALICRÚ

divendres, 18 de juliol del 2008

Explosió balcànica per obrir l'últim cap de setmana del Cruïlla



El darrer concert en dijous del Cruïlla de Cultures de 2008 semblava programat per a cobrir una demanda generada l'any passat pel propi festival després de l'exitós pas de la Fanfare Ciocarlia: la de la música balcànica tamisada per una manera moderna d’entendre la música, un plat combinat que a Mataró s’ha demostrat una i altra vegada que estira moltíssim públic.

La formació madrilenya El Sombrero De Mi Abuelo va ser l'encarregada d'inaugurar la festa en què es convertiria la sala Clap al llarg de la nit. Una banda que va imprimir, a mesura que va avançar el repertori, un ritme demoníac a una primera part de concert molt curta –menys d’una hora- però d’una intensitat descomunal. Musicalment El Sombrero De Mi Abuelo va mostrar-se com una estrident barreja d'instruments clàssics com flauta travessera o violí amb una ensordidora percussió discotequera de fons. Tot plegat un còctel inicial tan potent que segurament es va revelar indigest, ja que va deixar el públic descol•locat. Però que va tenir la virtut de demostrar que els teloners no tenen perquè ser un simple aperitiu. A tot això hi va contribuir especialment l’actitud del carismàtic cantant de la banda, coronat amb un divertit barret, que rascava la guitarra com si s'hagués d'acabar el món.

Passats vint minuts de les onze, el teló del Clap va aixecar-se de nou amb unes melangioses notes que van transportar l'audiència immediatament en l'univers balcànic i de l'est europeu. No en va el títol del darrer disc de Shantal, el que presentava a Mataró, era Disko partizani, homenatjant els resistents antifeixistes de la Segona Guerra Mundial. Però el to trist d'aquests primers segons va donar pas en un tres i no res a l’inici d’una espectacular festa que ja no s’acabaria fins al final de l’actuació, una hora i mitja més tard, i que va fer embogir diverses vegades l’auditori format per unes quatre-centes persones. Un públic que va remoure l’esquelet de forma excepcional, atret per les enganxoses melodies interpretades per instruments de vent i metall com la trompeta, la tuba o el saxo alt. I és que la formació que acompanyava l’alemany Shantel, The Bucovina Club Orkestar, va semblar interpretar perfectament el desig de festa que regnava ja a la ciutat a poques hores de l'inici de la Festa Major de Les Santes, i va aconseguir posar-se el públic a la butxaca en el moment en què va repartir gots i vodka sense mesura.

Però una cosa no treu l’altre perquè Shantel i la banda van oferir un concert d'altíssim nivell, interpretat amb brillantor i passió balcànica, coronat per una veu (i coreografía) femenina i sobretot per la potència musical i artística de l’alemany. Un personatge que, darrera el seu angelical i blanc vestuari, es va descobrir -guitarra elèctrica en mà- com una autèntica bèstia dalt dels escenaris. Tanta energia -només calia sentir els udols del públic en acabar cada tema- que mitja hora després de l'inici el violinista havia desfilagarsat part del filat del seu arquet. Un concert, a més, no exempt d'evocadors moments de gran bellesa que permetien connectar amb la riquesa musical dels Balcans, una zona on tot sembla profund i greu.

En definitiva, el de dijous al vespre va ser el concert més animat, viscut i suat dels quatre que s'han viscut en dijous aquest Cruïlla de Cultures 2008 a la sala Clap. El projecte liderat per l'alemany Shantel, que pretén justament actualitzar les músiques d'arrel tal com pretén el festival, va entrar directament en les nits daurades del Cruïlla. I en una de les més explosives, sinó la que més, de les quatre edicions celebrades fins ara. J.SALICRÚ

Foto: Pere Masramon

dilluns, 14 de juliol del 2008

Barbatuques dóna una lliçó de senzillesa musical





Va semblar una fantasia sorgida del no-res, plena de sons i màgia musical feta sense artificis. Els carioques Barbatuques van donar tota una lliçó de senzillesa musical el passat diumenge al Teatre Monumental en el darrer concert que el Cruïlla de Cultures 2008 fa en el teatre mataroní.

Els onze membres del conjunt de la ciutat brasilera de São Paulo van entrar a l'escenari sense expressar cap paraula. Només sons i percussió corpòria. Una originalíssima proposta que barrejada amb humor i onomatopèies vocals, de seguida va enganxar a les 400 persones que omplien la platea. Dels sons es va passar a la melodia musical: va aparèixer la flauta travessera en el popular tema Baião destemperado i a les palmes i ritmes de peus es van afegir les primeres melodies vocals de la nit, amb polifonies a cinc i sis veus. Amb regust melòdic de samba, els músics feien una mescla en la que també es van atrevir a imitar sons d'objectes com martells, instruments com caixes xines o animals com galls. Un autèntic festival de les possibilitats del cos humà.

Els Barbatuques són una aposta mestissa, de barreja, talment com el seu Brasil originari. Hi va haver temps per les influències afroamericanes. Temes com Djengo semblava tret dels cants, els ritmes i les danses d'un acte tribal africà. Després de la flauta travessera van començar a aparèixer instruments que puntualment i amb mesura van acabar per enlairar l'espectacle. En la marxosa cumbia A Emma Gemeu va sonar la melòdica i de seguida la guitarra clàssica. I per rematar-ho es van atrevir a mesclar l'arpa de boca amb el hip-hop cantat en brasiler. En alguns moments el cant polifònic dels Barbatuques recorda vagament als Ocumé o Cap pela -per posar dos exemples-, però amb una abrumadora capacitat de sumar-hi un acompanyament percutiu corpori incomparable.

Els brasilers són música però també tenen un alt component coreogràfic. Barbatuques giraven sobre ells mateixos, dansaven un rera l'altra o feien rotllanes assentats. El grup carioca no deixava oportunitat per interactuar amb el públic. Intercanvis de ritmes, sons i melodies cantades que la pràctica totalitat de públic repetia dels Barbatuques. Inaudita la imatge d'un pati de butaques ple de gom a gom convertit en una immensa caixa de ritmes. Per acabar el concert els músics van fer pujar a escena els alumnes del taller de percussió corpòria realitzat el dia abans a la ciutat. Amb una quarantena d'espontanis damunt l'escenari sumats als Barbatuques, l'espetec final del recital va ser viscut amb intensitat tant a dalt com a baix l'entarimat. Una festa de músics i públic amb una gran lliçó: amb les teves pròpies mans es pot fer música meravellosa. E. AYMERICH.


Foto: Pere Masramon

dissabte, 12 de juliol del 2008

La música carioca endolceix el Cruïlla



El Festival complementa una nit de música amb l'altra. Si Névoa el passat diumenge va aportar la poesia del fados portuguès, aquest divendres va arribar l'hora d'ensenyar l'altra cara de la moneda: el ritme i la festa brasilera. Un autèntic bany de sons i melodies que van endolcir una Sala Clap que acollia la nit carioca del Cruïlla de Cultures.

La vetllada es va començar a construir amb la barreja tant autèntica de Wagner Pà. Davant una escassa cinquantena de persones el músic carioca resident a Barcelona va ensenyar la seva particular barreja de portuguès i català, tradició d'arrel americana i sonoritat postmoderna. Allunyat del seu entorn habitual de plats i sintetitzadors, Pà va presentar-se amb dos únics músics de tall acústica, Cesc Pascual a la guitarra sense caixa i Sandro Lustosa a la percussió de bongos i pandeiro. Amb un ritme que va anar de menys a més, Wagner Pà va atrevir-se de la bossa al pop mestís i va cantar, ballar i fins i tot interpretar algunes melodies amb flauta travessera. Molt convincent un Wagner Pà que lluny dels beats amb els que habitualment barreja la seva música d'arrel -acabava de tornar de punxar com a dj al danès Roskilde Festival- sap edificar amb solvència una alternativa desendollada.

Unes 120 persones omplien mitja Sala Clap quan va arrencar l'Orquestra Imperial per presentar el seu disc Carnaval só ano que vem. Amb divuit músics en escena, la majoria d'ells joves artistes emergents de la música brasilera, el conjunt va arrencar amb una sorprenent versió sambejada de Starway to heaven de Led Zeppelin. La nostàlgia de les gafieiras, antigues sales de ball dels barris humils de Rio de Janeiro als anys cinquanta i seixanta, va anar prenent els assistents. Moreno Veloso feia de vocalista principal i Thalma de Freisas i Nina Becker acompanyaven com a coristes guarnides amb vestits de brillantina. La màgia gafieira es va fer emocionant amb temes com Obsessão, amb els tres vocalistes caramelitzant cada estrofa.

Orquestra Imperial sona brasilera però s'atreveix amb tots els ritmes de ball dels cinquanta. Amb Nasci para bailar el quintet de vent -dos trombons, flauta travessera, trompeta i flugel- va arrencar sense contemplacions amb cinquena i va fer tremolar la pista al ritme d'un cha-cha-cha. Un ingeniós Kassin encapçalava el baix elèctric mantenint les formes per conservar el classicisme imprescindible. La sonoritat "cinquanta" era tant autèntica que gairebé es viatjava al túnel del temps en cançons com Samba é meu dom, trenada per la veu rovellada de l'històric i veterà bateria carioca Wilson Das Neves. Encara havien d'arribar autèntiques joies, com el fox embestat de pop-rock de Supermercado de Amor o la música de pista de ball amb bateria, pailes, sintetitzadors i guitarres elèctriques fent de samplers a Dr. sabe tudo, on el teclista Robinho Jacobino es va afegir com a quart cantant.

Feia temps que unes melodies no transportaven tant a unes imatges concretes. Amb l'estival Devagar com a Louça es dibuixaven aires de telesèrie vacacional. Una Orquestra Imperial molt completa, que va fer ballar un públic format tant per immigrants carioques a Catalunya com per catalans de socarrel. Una proposta musical particular, amb una mescla de múltiples sonoritats orgàniques amb les elèctriques de riffs i sintetitzadors. Una nit dolça de melodia carioca. E. AYMERICH.


Foto: Pere Masramon.

divendres, 11 de juliol del 2008

Doble ració de hip hop elevat a la màxima potència



El hip hop ben entès va demostrar la seva capacitat de convocatòria aquest dijous a la sala Clap en una sessió plantejada i executada amb rigor que va congregar unes quatre-centes persones. A diferència d'altres cites, en aquesta ocasió la formació que obria la vetllada va oferir una primera part del concert en la qual es van desempallegar fàcilment de l'etiqueta de teloners que, en el sentit estricte, eren de la gran estrella de la nit, Keny Arkana. Superant el típic i tòpic hip hop tan caricaturitzat que fa difícil que se'l prengui seriosament, els At Versaris van demostrar que és possible fer hip hop en català i amb un discurs sincer i representatiu d'una certa forma de mirar el món. Una retòrica anticapitasta, proPaïsos Catalans i extremadament agressiva amb la qual s'estarà d'acord o no però que sens dubte connecta amb un sector de públic jove al qual la vida no somriu con tots voldríem. Un estil, en definitiva, que connecta perfectament amb la manera de fer de Keny Arkana, que amb un minut d'actuació dalt l'escenari va fer entendre perquè va ser de les primeres propostes que van vendre entrades de l'actuació al Cruïlla tan bon punt se'n va anunciar la presència al festival.

Entre el públic joves autòctons fascinats per l'estètica de la rapera marsellesa però també immigrants que segurament han patit històries tan dures com el món que relata Keny Arkana. La fórmula va resultar des del primer moment, adornada amb proclames antiSarkozy i a favor de la dignitat simbolitzada per la mestissa Marsella. Es tractava d'un espectacle amb una base musical relativament senzilla -guitarres, bases electròniques- al servei d'una causa molt concreta: la d'aquella França representada per les banlieues que no ha estat escoltada fins que els seus fills s'han aixecat a cop de pedrada o de cotxe cremat. "Resistència!", cridaven Keny Arkana i el seu alter ego masculí. Una consigna que els assistents autòctons van traduir a l'actualitat catalana cridant a favor de la llibertat de Francesc "Franki" Argemí, el terrassenc empresonat per ultratge a la bandera espanyola i resistència a l'autoritat. Nit doncs de gran comunió entre el públic i els dos grups que van omplir de força la primera nit de la tercera setmana del Cruïlla. J. S.

Foto:Pere Masramon

dilluns, 7 de juliol del 2008

Névoa sedueix amb el seu fados màgic



"El fado és el meu coixí" cantava Névoa a l'inici del recital. Un presagi del que seria la nit: un somni perfumat de la màgia melangiosa del fados. La cantant catalana, alter ego de Núria Piferrer, presentava al Teatre Monumental el seu treball Entre les pedres i els peixos, estrenat a principis d'aquest any i que mescla la melodia i la sonoritat del fados amb lletres en llengua catalana.

Unes tres-centes persones van assistir al recital. Un concert seductor, íntim i bellíssim. Va arrencar amb un sentit Ofèlia, en el que ja va sobresortir l'excel·lent trident instrumental que acompanyava Névoa: Mario Mas a la guitarra clàssica, Oriol Martí marcant amb el contrabaix i Publio Delgado acolorint a la guitarra portuguesa.

Névoa sedueix gràcies a la seva moldejada veu, amb una gran projecció i delicadesa al mateix temps. En temes com Roses és quan va treure màxim partit de les seves capacitats vocals, amb registres gairebé impossibles. En l'aire es dibuixaven gavines, ports, llençols estesos i molta nostàlgia.

Va ser el torn de destapar les sorpreses de mesclar la poesia de poetes com Enric Casasses o Pablo Neruda amb sonoritats fadístiques. Va sonar l'alegre fado bailado de Vinyes Verdes, la retitulat versió de Casasses Tinc una pena o el fado dos sentidos Dijous d'Oriol Molas. Un dels moments culminants va ser la interpretació de No lloro porque te espero, de la lisboeta escriptora de fados Maria de Lourdes Domingos de Carvalho. Una cançó sòrdida d'amor i desamor que va enamorar el teatre.

La fragilitat de Piferrer va reaparèixer en la interpretació de temes com Si per tot deixa senyals del poeta Feliu Formosa i es va contraposar amb el potent fado triplicado de L'Ombra. Entre aplaudiments, Névoa va posar la cirereta del pastís del recital amb uns bisos d'arrel portuguesa amb fados tradicionals. Segurament el concert més delicat i seductor d'aquesta edició del Cruïlla de Cultures.


Text: Eloi Aymerich | Foto: Pere Masramon

diumenge, 6 de juliol del 2008

Una nit d'estiu oferta al flamenc


La nit flamenca va ocupar el segon concert a l'aire lliure del Festival Cruïlla de Cultures. En un marc tant d'estiu com el Pati de Can Marchal de Mataró, fins a 700 persones van acudir a la cita per gaudir d'algunes de les propostes més fresques i amb salero del panorama del nou flamenc.

Son de nadie va arrencar amb el seu so més de reggae que de flamenc, amb una sonoritat de Festa Major, amb una particular secció de 3 vents (trombó, saxo, trompeta), percussió de congues, bateria, teclats, baix, guitarra elèctrica i cantant. La banda granadina va allargar més d'una hora el seu concert, on va mesclar rock amb els aires surenys i el regust arabesc de buleries puntuals. Son de nadie a moments sona a Mano Negra o recull l'herència dels desapareguts andalusos -i també granadins- Tatamka, que ja barrejaven dins la coctelera la tradició flamenca amb el pop-rock. Però els Son de nadie van atrevir-se amb els ritmes caribenys i van acabar el seu recital amb el reggae desfermat de 4 Rosas.

Però la nit va tenir un moment principal i un nom propi: D'Callaos. Van ser ells qui van omplir ràpidament el Pati de Can Marchal i congregar públic. Amb una llarga introducció, el concert va començar a caminar amb un fresc Dicen. Sota la batuta melòdica de la guitarra de Dani Felices, els terrassencs van enlairar-se amb el seu competitíssim nu-flamenc, que des del flamenc s'exporta al rock o el pop de balada de la romàntica Como dos gotas de agua. I el públic que ja omplia el recinte va quedar encantat amb la preciosa Se fué la luz - a duo entre la cantant Maribel Martín i Felices-.

Els D'Callaos presentaven les cançons del seu darrer disc De Paso, però també van sonar temes nous del seu disc que sortirà després de l'estiu, amb el títol provisional de Desde mi balcón. Una de les noves cançons va ser Tierra de nadie, un sorprenent ragga amb rimes de hip-hop. Però els hits són els hits, i amb l'aclamada Hasta que salga el sol es va empolsegar la pista i donar per enllestit el segon grup de la nit. Molt grans els D'Callaos, que a partir del setembre que ve començaran gira amb el nou disc sota el braç. De moment, continuen amb propostes innovadores, com la de fer intercanvis de concerts amb els Son de Nadie, i cercant noves maneres de promocionar-se a casa nostra i al sud d'Espanya.

Al ritme de flauta travessera i cajón, els Ea! van cloure la nit flamenca. Vinguts de Cadis, els andalusos van ensenyar el seu flamenc d'arrel proper a l'estret i amb contínues arribades als riffs arabescos. Presentaven el seu darrer treball Un i Verso, que amb una sòlida proposta de dues guitarres i contrabaix es vesteix com un dels més comercials de la seva trajectòria. De temes oberts i frescos com Libre es va passar al tango o a emprar el shekeren en el clàssic del grup A Madrid. La cantaora Pilar “La Mónica" va ser la autèntica capitana d'escena dels Ea!, que van agitar la nit amb bellíssimes cançons bandejades i ballades pel públic com La vida o Que llueva. Amb zapateao final de "La Mónica", una bellíssima nit de música. Una càlida i plàcida nit d'estiu oferta al flamenc.


Text: Eloi Aymerich | Foto: Pere Masramon

dissabte, 5 de juliol del 2008

Fun-Da-Mental i Pirat's fan esclatar una nit de contundència musical

El Cruïlla de Cultures va viure una nit de contundència en tots els sentits el passat divendres. Reivindicació social en les lletres i sòlides bases de so i ritme van ser les dues notes predominants en el concert dels Pirat's Sound Sistema i els britànics Fun-Da-Mental.

Els Pirat's Sound Sistema van arrencar la nit. Vinguts del barri barceloní de Sants es van presentar amb seu nou company de trio, el veneçolà Merey als plats i midis. La proposta dels catalans és vàlida i sona coherent, i s'observa una clara evolució que han experimentat des dels seus inicis. Ara salten d'estil en estil, disparen bases de garrotins catalans o reggae i passen dels sons disco al dub amb crítica social de temes com Bombes. El duet cantant va reversionar alguns temes, com l'antimilitarista Tancs, remesclat del hip-hop al reggae de pista de ball. Amb el seu ritme persistent i la seva insistent actitud van aconseguir escalfar l'ambient i fer moure la seixantena d'espectadors que a penes omplien una sala que es va obrir amb més de mitja hora de retard. Amb el corejat Mentides van deixar l'ambient caldejat.

Fun-Da-Mental va aparèixer en escena amb la seva mescla de bases electròniques amb els sons orgànics de l'oriental dhol, l'harmonium o el brasiler berumbau. I de seguida van explotar la seva contundència superba i absoluta que eixordava el recinte amb temes com Wars, amb una genuïna mescla de rap de rima anglesa amb coros en urdú paquistanès. Però va ser amb temes com Shataan quan el conjunt britànic amb cinc músics en escena va arribar a moments de bellesa i contundència altíssims, amb la mescla de baix, pandeiro, pandaretes, càntics i bases d'efectes sonors amb la fluidesa ondulant de l'harmonium sempre present.

Amb una palestina embolicada al cap i cridant "no perquè vesteixi així sóc un terrorista" el vocalista Shamil Aloprado va liderar els Fun-Da-Mental fins a dalt de tot, demostrant un directe espectacular que combina el hip-hop, el dub, el trip-hop i el rap. Una música que rememora sons dels Asian Dub Fundation o fins i tot als mítics Public Enemy.

Fregant les dues de la matinada el recital s'acabava amb públic de la discoteca omplint ja la sala i una extraordinària i explosiva versió del Anarchy in the UK dels Sex Pistols. Prou simbòlic va ser aquest acabament. Segurament l'actitud punk anglesa s'ha rellevat i porta nous noms. Segurament noms com el de Fun-Da-Mental. Sorprenent, brutal, contundent concert. E. AYMERICH

divendres, 4 de juliol del 2008

Fussió holandesa per obrir la segona setmana de Cruïlla



Malgrat no haver-hi partit de l’Eurocopa com la setmana passada, la sala Clap oferia aquest dijous a l'inici del concert de la banda catalana Asstrio i l'holandesa Kraak&Smaak un aspecte més aviat gèlid. De fet, tan sols una seixantena de persones van treure el cap durant l'actuació dels locals i per tant aquesta primera part de la cita va funcionar com un mena de pròleg, una estona d'ambientació musical amb el jazz com a base però amb incursions en altres terrenys rockers i electrònics. Una banda, per cert, on brillava amb nom propi la feina a la bateria de Santi Serratosa.

Les coses van canviar amb l'arribada dalt l'escenari dels holandesos Kraak&Smaak, que amb aquesta actuació s’estrenaven a l’Estat Espanyol. Van iniciar la seva actuació passat un quart de dotze de la nit, quan el creixent número d'assistents donava un aspecte molt més lluït a la sala, i la veritat és que des d'un primer moment van demostrar les seves ganes davant els congregats. Un públic bàsicament local però adornat estratègicament amb les cabelleres rosses d’uns quants holandesos que van aprofitar per veure lluny de casa un dels millors productes que la seva terra pot exportar a hores d’ara.

Des d'un primer tema amb aires dance i amb un so clavadíssim, els holandesos van fer bo el lema del cartell de l’actuació que prometia una llarga estona de felicitat als que haguessin gaudit de valent l'any anterior amb l'actuació de Brooklyn Funk Essentials, un dels concerts revelació de l'anterior edició del Cruïlla. La banda de Mark Kneppers, Wim Plug i Oscar deJong, presentava els temes del seu segon i darrer disc, Plastic people (Jalapeño, 2008), editat aquesta mateixa primavera. Un disc on afinen la idea d’oferir “música de ball per escoltar” –un concepte paradoxal- i tintat a parts iguals de jazz, hip hop, funk, new wave, soul o breakbeat.

De seguida la veu de la cantant va demostrar ser un més dels poderosos i contundents instruments de la banda. La resta: un discjòquei amb funcions també de percussió, amplificats teclats, eficient bateria i un baix que va marcar el ritme amb contundència durant tota l’actuació. Al quintet se li va unir ben aviat un nou corista, cosa que va incrementar l'energia que flotava sobre l'escenari i s'anava transmetent al públic. Només sis persones -enfront de l'estol de músics que acompanyaven l'any passat els Brooklyn- però igual o més festa.

Musicalment el funk va ser tan sols un punt d’arrencada i a mesura que les notes s’anaven succeint va anar guanyant pes dalt l'escenari les percussions i l’electrònica. Un grup va demostrar la seva tècnica, sobretot en els moments en què els dos cantants deixaven sols els músics. La vetllada es va tancar, com no podia ser d’altra manera, amb alguns bisos, entre els quals Squeeeze me, el single del seu segon treball. Tot plegat engalanat amb un so molt polit que va agradar tant al públic local com el vingut de Nord enllà. J. S.




Foto: Pere Masramon

dilluns, 30 de juny del 2008

El Monumental esclata amb la festa dels Antònia Font





Havia de ser un concert i va acabar sent una festa. Així es podria sintetitzar l’actuació dels illencs Antònia Font aquest diumenge al Teatre Monumental, un espai que acollia la tercera vetllada del Cruïlla de Cultures en 72 hores. Durant gairebé dues hores i acompanyats de l’Orquestra de Girona en el marc de la gira del Coser i cantar, aquesta curiosa i sorprenent banda va demostrar amb escreix perquè s’ha guanyat un lloc propi en la història de la música d’aquest país i perquè ha estat capaç de traspassar fronteres obtenint una bona rebuda a la resta de l’estat malgrat cantar en català: la proposta del grup funciona, és enginyosa i enganxa l’audiència.

El repertori es va obrir cedint el protagonisme a l’orquestra simfònica, dirigida per Miquel Àngel Aguiló, que va donar nova coloració, gust i textura a unes cançons conegudíssimes per la pràctica totalitat del públic, de manera que sent molt familiars sonaven pràcticament noves. En els primers temes els assistents –entre els quals el cantant Jaume Sisa- es reprimien i no gosaven aixecar-se de les butaques, però de seguida la passió es va desfermar amb Alegria. La platea i l’amfiteatre sencers en corejaven la lletra demostrant que els inconnexos textos del polifacètic Joan Miquel Oliver –ànima de la banda- connecten amb el públic precisament perquè no van al cap sinó al cor i això ara mateix suposa una novetat en el panorama musical. Dalt l’escenari Oliver s’ho mirava tot de forma impertèrrita, sense immutar-se, demostrant això sí un gran talent a l’hora de treure so de mil maneres diferents de la seva guitarra elèctrica.

El concert va tenir també alguns moments calmats, però a mesura que va anar avançant, el personal –que ja venia motivadíssim- es va anar aixecant de les cadires i així es va quedar durant tota la part final de la nit, de manera que el Monumental va lluir durant una bona estona més la imatge de sala de concerts que no pas d’un teatre. Després d’un breu interludi a càrrec de l’Orquestra de Girona, els Antònia Font van reaparèixer a l’escenari per fer mitja dotzena de bisos davant les peticions dels congregats, rematant la feina amb Alegria i Wa Yeah!, els dos temes més aplaudits.

Així, mentre bona part de la resta de Mataró es convertia en una festa per la victòria de la selecció espanyola sobre Alemanya a l’Eurocopa, l’interior del Monumental semblava una olla a punt d’esclatar de l’emoció i vivia la seva particular celebració: la de diumenge va ser una d’aquella nits que queden gravades a la retina durant molt temps. Èxtasi pur, doncs, en el que de moment haurà estat el concert estrella del Cruïlla de Cultures de 2008. J. SALICRÚ



Foto: Pere Masramon

diumenge, 29 de juny del 2008

Khalid i el Cruïlla com a pont de cultures

Foto: Pere Masramon

Amb un "Bona nit!" Khalid Izri es va presentar al Teatre Monumental el passat dissabte en la quarta cita del Festival Cruïlla de Cultures. El recital era esperat per veure en directe un dels referents de la nova música amazic, aquesta comunitat nacional sense estat ubicada a diferents zones del Magrib.

Izri va filar el concert amb la seva veu i una guitarra acústica i tot un acompanyament instrumental. El músic marroquí afincat a Bèlgica es va fer acompanyar d'un quintet de músics de primera línia, amb una flautista travessera, un acordionista que a voltes tocava el llaüt, un violí, contrabaix i percussionista amb pandero, carbassa girada, plats, cajón i charlies. La grandiloqüència dels músics es va poder veure en cançons com la llarguíssima tribal i ètnica Tassrit.

Khalid Izri ha sabut construir una proposta de la música popular amazig posada al dia, on mescla lletres en amazic i ritmes tradicionals amb sonoritats del folk i el pop europeu. La balada Amazigh -trabadíssima i aplaudidíssima- o Granada -una peça instrumental amb aires arabescos i mitjos temps- van ser exemples d'aquesta proposta mestissa, que va agradar a les gairebé dues-centes persones de públic que omplien mitja platea del teatre. Un públic format tant per immigrants magribins nouvinguts a Catalunya com autòctons mataronins i catalans.

El millor Khalid Izri va arribar a la recta final, amb temes com Sahara o Mac Gha Neg, en el que Izri es despulla de folklore i amb gravetat posa èmfasi en la seva veu trèmula i clara per arrencar des de l'escenari i traslladar a l'espectador fins a Tetouan, Chouen o Al-Hoceimas. Va ser precisament amb aquesta cançó que es va produir el zenit de la nit. Les palmes multiplicaven el ritme de Khalid i el Cruïlla de nou va connectar amb la seva vessant més noble: la de servir de pont entre pobles. I Khalid amb la bandera amazig penjada al coll somreia i la platea amb banderes rifenyes blaves, verdes i grogues onejant. Un nen va pujar a l'escenari amb una bandera penjada a l'esquena i va fer el símbol amazic aixecant tres dits en l'aire. Aplaudiments, crits i la pell de gallina. Sens dubte, una lliçó de Khalid Izri, que va demostrar com la música pot connectar cultures, generar diàleg sense necessitat de parlar la mateixa llengua. E. AYMERICH

Albert Pla commou el Monumental amb el seu aire anàrquic i transgressor




En solitari, Albert Pla es va presentar en un Teatre Monumental que es va omplir fins al galliner. El cantant sabadallenc va aparcar el seu espectacle Toykexoumo, que està realitzant aquest estiu amb banda completa, i va estrenar en primícia al Cruïlla de Cultures el seu nou espectacle La Diferencia.

Amb un joc escènic íntim, amb jocs de leds de colors que convertien l'escenari en mons blaus, liles o taronges, el propi cantant disparava des d'un radiocassete en escena música gravada, i va basar la seva recepta musical en riffs només apuntats en la seva guitarra elèctrica, melodies senzilles cantades per la seva veu fràgil però capaç d'espolsar amb humor a platea les vergonyes, les pors i les misèries de la societat, com els maltractaments o els immigrants ilegals.

L'aire anàrquic i transgressor és incontestable, i converteix el cantautor en una icona inclassificable però còsmica i necessària. Va treure a passeig el seu surrealisme amb noies de més de 25 ulls, deserts plens de bolets, burilles terroristes als Estats Units i terroristes feministes contra un policia corrupte. Sens dubte, amb Pla arriben ressons de Pau Riba o Jaume Sisa, però en contrasta amb la seva música de tall més ibèrica. De la balada o el rock de mig compàs passa al poema rimat, i a moments s'apunta fins i tot a la rumba-pop.

Per enllestir el recital que va durar poc més d'una hora i mitja, Pla va regalar una última dosi de bellesa inversemblant. Primer amb la preciosa balada intimista El bar de la esquina, de l'antic àlbum No sólo de rumba vive el hombre. Però encara va sorprendre més amb la entranyable i somiadora Somiatruites d'un dels seus darrers discs, Anem al llit, basat en nones i cançons de bressol. Davant de tanta personalitat, el públic, entregat, va marxar del Monumental amb un somriure als llavis. - E. AYMERICH


Foto: Pere Masramon

divendres, 27 de juny del 2008

El Cruïlla explora els camins del dub francès




La coincidència amb un important matx futbolístic de la selecció espanyola va fer que la sala Clap es convertís, aquest dijous 26 per unes hores, en un enclavament francès enmig de Catalunya. Dos centenars de membres de la colònia gal•la residents a Barcelona i rodalies van assistir al segon concert del Cruïlla d'enguany, protagonitzat per dues formacions d'indubtable reputació al país veí que condueixen la seva música pels camins del dub: High Tone i Zenzile.

Amb una sonorització impecable des del primer moment, els sis membres de Zenzile –en alguns temes acompanyats de la veu de Jamika Ajalon- van oferir una execució magistral del seu repertori, una música densa i fascinadora sobretot pels pocs a la sala que feien la seva primera incursió en els desconeguts terrenys del dub, per bé que amarats encara d’alguns deixos rockers. Una sonoritat que en alguns passatges situava el públic enmig de truculentes escenes d'acció de factura nordamericana.

Una primera part de concert que es va acabar de forma apoteòsica després d'alguns bisos que van encendre el públic. I això que tot plegat érem encara a l'equador. A tres quarts de dotze van prendre el relleu els cinc High Tone, una banda més purament dub, que acompanyada amb projeccions d’imaginari còsmic des de l'inici de l'actuació va dur a terme la segona part d'un viatge que cap grup ni català ni espanyol ofereix a hores d'ara a casa nostra. Una versió, però, relativament suau del que pot arribar a ser aquest estil gràcies al treball de les taules electròniques. Així, traslladats en un escena de rave postmoderna, de castells encantats i ninots diabòlics va prosseguir una actuació plena d'intensitat que va satisfer amb escreix el públic congregat. J. SALICRÚ


Foto: Pere Masramon

dimarts, 24 de juny del 2008

Sant Joan amb regust de música mestissa en l'arrencada del Festival Cruïlla de Cultures



Davant la platja del Varador i un públic que en alguns moments de la nit va superar les deu mil persones, la primera cita del Festival es va apuntar un aprovat alt, amb tres bandes que des de diferents prismes s'apropen a la rumba i els seus derivats com la ragga o el flamenc amb aires de pop.

La Pegatina va encendre la metxa de la nit amb un gran nombre de públic que esperava impacient la seva actuació. Aquesta banda de Montcada i Reixach, que sona arreu del territori gràcies a la seva festiva rumba catalana de reminiscències gitanes va fer una demostració de com arrencar i posar en marxa una llarga nit de música.

El pop i el flamenc es van trobar amb els extremenys El Desván del Duende, que van aterrar per primera vegada a Catalunya presentant el seu darrer treball, Eres buena gente. Una sessió intensa de la millor música espanyola que arrenca del flamenc i es planta a la rumbeta, la seguidilla o el reggae festiu sense contemplacions. Segurament, el moment àlgid de la nit.

Però encara quedaven marge per tirar més petards, i una autèntica traca és el que portaven sota el braç els Zulú 9:30. Segurament és aquesta banda una de les millors executores del mestissatge ben entès. Amb estètica underground i ritme festiu el Sant Joan a la platja del Varador es va convertir en un castell de focs on guitarres, palmes, percussions, bateria, algun vent i coros a " dojo" van fer ballar a milers de persones damunt la sorra. La nit més curta va ser la nit més agitada. E. AYMERICH

dissabte, 14 de juny del 2008

John Ward versiona la nit de Privat


El cantant i guitarrista John Ward va ser el protagonista d'una nit càlida i tranquila a la Sala Privat, el passat divendres. En un concert de tall acústic, el músic anglosaxó resident a Barcelona va oferir un reguitzell de versions que van recorrer gairebé tota la història del pop contemporani.

Armat amb la seva versàtil veu i la guitarra acústica de sis cordes com a únic acompanyament, Ward es va fer acompanyar puntualment per la segona guitarra acústica i la segona veu d'Eduard Roura, amb qui va interpretar "Loosing my religion" de REM. Ward va realitzar un recital de versions, principalment de noms i bandes anglosaxones, com David Bowie o U2. Va ser una bona ocasió per fer un repàs des del pop d'Oasis -amb una corejada "Wonderwall", fins al rock de "The Joker" d'Steve Miller, o el folk setantero de Simon and Garfunkel, amb un clavadíssim "Boxer", o el tema final de la nit, versionat dels Crossby, Still, Nash & Young.

John Ward va demostrar davant la cinquantena de persones de públic com la música pot ser aclamada amb molt pocs elements: bona sonorització, una bona veu i una guitarra ben arpada. - Eloi Aymerich

diumenge, 8 de juny del 2008

Delicada sessió de cambra amb el tenor Jorge Armando Jasso i el pianista Jesús Ruiz


Sorpresa el passat dissabte al Foment Mataroní per l'afinada i delicada sessió de cambra del tenor mexicà Jorge Armando Jasso i el pianista Jesús Ruiz Segarra. Jasso és solista com a tenor a la prestigiosa Missa de Les Santes de Mataró de Mossèn Blanch, i va fer valer-se amb una actuació correctíssima i molt aplaudida.

Una cinquantena d'espectadors van assistir al recital, que es va plantejar com una selecció selecta d'estils clàssics i més populars, des de l'òpera passant per la "canzone" amb temes com "Vorrei morire" de Paolo Tosti, fins a la majestuosa sarsuela de grans compositors com Pablo Sorozábal o Martínez Valls, del qual el jove duet de veu i piano va interpretar la immortal "Evocació al Pirineu". També va haver-hi repertori per la Cançó amb melodies de Falla o l'entranyable nona "Cançó de bressol per a una princesa negra".

El concert estava inclòs en el III Cicle de Cambra per a Joves Intèrprets del Foment Mataroní, un cicle que porta a escena alguns dels valors emergents de la música lírica tant de la nostra ciutat i el nostre país. L'excel·lent interpretació de Jorge Armando Jasso, gràcies a la delicada projecció i a un matís bastíssim, van permetre gaudir d'un recital de poc més d'una hora de durada que va deixar el prestigi del Cicle ben amunt. - Eloi Aymerich

dissabte, 31 de maig del 2008

El Monumental s'omple de la copla de Manolo Escobar


Satisfacció total i absoluta en les més de 200 persones que van acudir al Teatre Monumental el passat divendres per veure Manolo Escobar. El cantant de coples català és una de les grans icones de la música popular espanyola dels últims quaranta anys. Acompanyat del pianista Guillermo Marín i de l'acotador en escena Marc Rosich, Manolo Escobar va presentar el seu espectacle "De Manolo a Escobar", un repàs a la seva llarga trajectòria musical.

Escobar va saltar per sobre del seu darrer disc, "De puerto en puerto" i va descarregar el seu temari inacabable de hits històrics en dues parts. El cantant va recordar les seves arrels a Andalusia, la seva època d'emigrant andalús a Catalunya amb cançons com "Yo soy un hombre del campo" o "A Barcelona".

Del pasodoble a la rumba, de la balada a la copla, la música melòdica i d'estructura fàcil de Manolo Escobar recorda aquella nostàlgia de transistors antics i gales d'estiu, de cançons acaramelades i d'exhaltació permanent a la dona hispana amb temes com "La morena de mi copla" o de clàssics universals com "El porompero".

Els beneficis del recital anaven destinats a la Fundació Grup 3r Món de Mataró, ja que el primer recital d'Escobar va ser fa gairebé 50 anys a la capital de Maresme. Per tant, doble objectiu ressolt: gest solidari per una banda i sobretot, la nostàlgia musical, totalment saciada amb l'ofici conegut però no per això menys apreciable de Manolo Escobar. - Eloi Aymerich.

dissabte, 24 de maig del 2008

El so fàcil de Rafa Pons enganxa Privat


Rafa Pons, músic habitual a la programació de la Sala Privat va actuar i agradar sense complicacions el passat divendres. Davant d'un centenar d'espectadors Pons i la seva guitarra acústica es va acompanyar d'un teclista cinc estrelles com Joan Berenguer i un guitarra elèctrica, en un format senzill i al que va saber treure un excel·lent rendiment. Temes com "Filatélico" en són un clar exemple, un pop de mitjos temps en clau gamberra que li funciona de meravella.

El cantautor urbà és un clar exemple d'un moviment que a l'estela i sonoritat del rock comercial en castellà de McClan o Revolver han reinterpretat l'estil amb lletres sense grans pretensions i tornades enganxoses i rodones com "La niña de Getxo" o "Supongo".

Del blues a la balada pop, Rafa Pons va destilar un recital tranquil i melòdic, amb l'amplificador i distorsió justa i la poètica necessària. En procés de gravació del seu segon disc, el directe va sonar compactat i molt sòlid, lent però segur, un directe que sona a cosa gastada i radiofònica, però en tot cas, vàlida. La veu rogallosa del cantant i el so fàcil de les seves cançons li permeten tenir a Rafa Pons un espai musical propi.
- Eloi Aymerich

diumenge, 18 de maig del 2008

L'Orquestra de Cambra de Granollers exhibeix uns sentimentals Mozart i Haydn


Platea plena i pràcticament 300 persones per viure i escoltar el concert de l'Orquestra de Cambra de Granollers el passat dissabte. El conjunt vallesà és una de les grans orquestres en actiu de Catalunya, amb músics titulars de reconegut prestigi i un bagatge de concerts de primera línia. Les simfonies sentimentals van omplir el Foment d'atmosferes grandiloqüents i misterioses. De fet el concert pretenia també posar en escena el moviment literari "Sturm and Drang", traduïble al català com a "Tempesta i Passió", un moviment que va influenciar enormement a altres corrents artístiques, com ara la música. La voluntat d'expressar els sentiments i els indicis preromàntics van prendre a partir del 1770 a compositors com Mozart o Haydn, que van fragmentar amb el racionalisme clàssic que havia predominat fins llavors.

L'Orquestra de Cambra de Granollers es va plantar amb tot el seu arsenal musical. Sota la direcció de Francesc Guillén, que va portar la batuta amb elegància, hi va haver un conjunt musical excepcionalment nombrós, amb 8 violins, 3 violes, 3 trompes, 2 oboès, 2 fagots, 2 violoncels i 1 contrabaix. El repertori es va basar en obres com la Simfonia número 29 en la major de Mozart o la Simfonia fúnebre número 44 de Haydn en mi menor.

El concert, inclòs dins el VIè Cicle de Música Simfònica del Foment Mataroní, va deixar un excel·lent regust de boca. De vibratto a da cappo, el recital va ser sensible i de cinc estrelles, i de llarg del millor que passarà per Mataró aquest 2008. Extraordinària, de debò, la nit musical del passat dissabte.
- Eloi Aymerich

diumenge, 11 de maig del 2008

Vespre plujòs de punk-folk


En un vespre plujòs i fred i amb només sis persones de públic, la Comuna de l'Art va oferir el passat dissabte un concert en clau acústica de dues propostes underground: The Missing Leech i els Happy Band of Japan.

The Missing Leech és el nom artístic sota el que s'amaga el cantautor manresà Maurici Ribera, que practica un folk-punk sense contemplacions en anglès i català. Ribera ha crescut fora dels circuïts convencionals, sobretot a través de la cultura del MySpace, i ha aconseguit en pocs mesos esdevenir un fenomen: tocarà a la propera edició del Festival Primavera Sound de Barcelona i realitzarà aquest proper estiu una llarga gira per Nova Zelanda. Tot això gràcies a unes cançons crues, directes i molt curtes, com per exemple "I like the way you undress" o "Undiscriminated".

Amb una actitud postmoderna i sense acompanyament, The Missing Leech va demostrar-se desacomplexat i autèntic. Desafinat de veu i desacompassat en el ritme de guitarra acústica, la Comuna de l'Art va veure quina és la veritable actitud punk.

Tema a part van ser els Happy Band of Japan, una proposta vinguda de Barcelona que en format de duet van oferir un directe més convencional de pop psicodèlic amb guitarra acústica de 12 cordes, guitarra elèctrica amb deelays i baix acústic. La banda, liderada per l'anglès Dan Scott, va ser la cirereta d'un recital experimental i innovador, ideal per un espai obert al risc com és La Comuna de l'Art.
- Eloi Aymerich

diumenge, 27 d’abril del 2008

Tradició i nostàlgia musical en la sarsuela Maruxa


Unes 400 persones van omplir la sala gran del Foment Mataroní per veure Maruxa, una de les sarsueles més populars del compositor català Amadeu Vives ambientada en l'ambient rural gallec.La sarsuela del passat diumenge va ser un concert de gairebé tres hores, amb la companyia de Joventut Lírica de Barcelona al complet, amb cors i ballet i una col·laboració especial del prestigiós baix-baríton català Vicenç Esteve Corbacho.

Sota la direcció musical del tradicional i nostàlgic Mestre Aníbal Gil i una orquestra de tall simfònic de 14 músics en directe, l'espectacle va adquirir moments d'una dramàtica lírica excepcional, amb duets, trios i solos entre els que va destacar la potentíssima soprano Carmen Rivera en el paper principal femení.

El recital líric estava inclòs dins el programa del IV Cicle de Sarsuela del Foment Mataroní, que un cop al mes ofereix una obra d'aquest popular gènere musical i que ha convertit la sala mataronina en un dels pocs espais escènics catalans on es pot escoltar regularment sarsuela. L'èxit de públic i la resolució interpretativa dels músics de Maruxa va demostrar una vegada més que la música no coneix ni de gèneres ni de modes. Sarsuela populosa i de primera al Foment.

dissabte, 19 d’abril del 2008

Pep Sala agrada la Sala Cabanyes amb el retrovisor als seus clàssics


Pep Sala va agradar a les més de 200 persones que el passat divendres van assistir a la Sala Cabanyes, en un concert que el músic osonenc va oferir en celebració dels 75 anys de la sala mataronina. El recital, inclòs en la seva gira de concerts 2008, va ser interpretat en clau acústica, amb predomini de les sonoritats fresques i desendollades de guitarres, teclats o violí i va servir per presentar el seu darrer disc, "Un petit moment de dubte". De fet, el vaivé de Pep Sala va moure's del seu repertori com a cantant en solitari a clàssics de la seva època amb la banda SAU. Un clar exemple d'això va ser que Sala va començar el concert tot sol al piano amb el clàssic de SAU "Perestroika".

Pep Sala es va fer acompanyar d'una banda de música de primera línia com van ser Simone Lambregts al violí, Josep Lluís Pérez a la guitarra elèctrica, Lluís Garcia al baix i el californià Ricky Araiza al banjo i guitarra acústica. És amb ells i no amb solitari com el cantant de Vic sona millor i troba la seva fòrmula idònia per sorprendre i agradar, amb temes com "El suite de la boira". El concert es va basar temes de mitjos temps de pop i rock, amb lletres poètiques com "Petjades en la sorra", balades preciosistes com "Si no fós per tu" o fins i tot influències més de folk irlandès, com "La taverna d'Old John".

El músic osonenc va acabar una actuació de més de dues hores de durada amb una sonoritat més americana, amb temes country a so de banjo com "La nina de Mallorca". Tot i això, Pep Sala va tenir sempre el retrovisor enfocat als seus grans clàssics de l'era SAU, amb cançons com "L'onze de setembre" i "Boig per tu", que van ser tocades a la recta final del concert.

dissabte, 12 d’abril del 2008

Manel Fuentes & The Spring's Team Band: retorn a la carretera


En un concert de més de dues hores, Manel Fuentes & The Spring's Team Band van transportar la Sala Privat a New Jersey amb més de tres-centes persones abocades en l'espectacle.

El recital, celebrat el passat divendres, va arrencar amb la cinquena posada, amb la banda titular en línia amb teclat, baix, guitarra elèctrica i saxo. Amb una excel·lent sonorització el rock d'arrel americana va prendre la sala mataronina, amb un Manel Fuentes imitant de manera fidedigna a "The Boss". Amb cançons energètiques al principi, com "Radio Nowhere", la banda va versionar el millor Springsteen, amb històries èpiques de carretera com "Because the night" o balades immortals com "Knockin' On Heaven's Door".

Els mitjos temps van marcar el compàs del concert, amb el ritme alt, acords en major i visites esporàdiques al blues en temes com "Glory days". En el recital potser es va pecar de solos instrumentals massa llargs sobretot amb el saxo, però tot error va ser esmenat per la extraordinària actitud de Fuentes i la seva Spring's Team Band. La nit es va allargar i Fuentes va reservar un final amb temes com "Fire", encara va tenir temps de versionar als Beatles amb "Twist & Shout" i va fer esclatar Privat amb un estelar "Born to run".

Gran nit de música i rock americà a la Sala Privat amb uns excel·lents Manel Fuentes & The Spring's Team Band, que van demostrar que en la música moderna, els clàssics tenen vigència i que l'actitud explosiva i de donar-ho tot en un escenari permet connectar d'una manera total amb el públic.

dimarts, 8 d’abril del 2008

Sidonie omple Privat


Presentant el seu últim disc, Sidonie va ser rebut a Privat amb gran entusiasme pel públic que omplia la pista. “Costa Azul” és el quart i últim treball del grup de Barcelona, i el segon que editen en castellà. Encara que en aquest disc predomina un estil més fort, contundent i trangressor també s’hi troben cançons suaus i melòdiques on la balada es manté a flot.

Les lletres de les cançons de “Costa Azul”, nominat a millor àlbum de pop alternatiu pels Premis de la Música, estan inspirades d’una banda, com el seu nom indica en la costa francesa, i en els textos de l’escriptor americà Fritzgerald. De fet, com a curiositat, fa dos mesos la revista “Enderrock” va donar a Sidonie el premi a la millor grup català en altres llengües. També van oferir a Privat cançons dels seus primers dos cds, en anglès. El concert va acabar amb una mena de performance surrealista en la que els integrants de Sidonie representaven una lluna i un gira-sol per donar sentit a la cançó “Giraluna”, també del seu últim disc. I a més van presentar el seu úlim single: “Nuestro Baile del viernes”.

diumenge, 30 de març del 2008

Pedro Javier González sedueix el Casal de la Nova Aliança


Pedro Javier González va seduir el Casal de la Nova Aliança amb un directe íntim i preciosista, en la darrera cita del Tercer Cicle de Músiques Tranquiles organitzat per la Casa de la Música Popular de Mataró el passat dissabte. El music barceloní es va fer acompanyar pel seu tradicional trio, amb uns exquisits Toni Terré al baix i Roger Blàvia a la percussió acústica i percussió corpòria. La guitarra clàssica de González va interpretar des de rumbes a aires arabescos, amb el flamenc com a camí de retorn en gairebé tot el recital.

El guitarrista va presentar el seu darrer disc, “Verdades ocultas y medias mentiras" on es mostra atrevit i fa un pas endavant en l'obertura del flamenc més desacomplexat. De fet, González és una porta a la influència mediterrània, va versionar la buleria "La leyenda del tiempo" de Camarón de la Isla, i de les melodies en sortien sonoritats gregues, magribines i fins i tot zíngueres. Pedro Javier González va revisitar anteriors treballs amb temes com "La choza", també es va atrevir amb el pop i li va sobrar temps per tocar balades, com la elegant "Ídolos".

El recital va comptar amb col·laboracions esperades, com la del flautista Domingo Patricio o la cantant Maribel Martín, vocalista de D'Callaos, grup del qual González n'és el productor musical. Amb temes com "Se fué la luz", de la banda terrassenca, la música de Pedro Javier va brillar més que mai. Unes 120 persones van disfrutar del concert de Pedro Javier González, que tanca el Músiques Tranquiles com el va començar: amb qualitat, ofici i una aposta inequívoca per la fusió.

diumenge, 16 de març del 2008

Roger Mas converteix el seu concert en un soliloqui



El cantautor Roger Mas va fer honor al Cicle de Músiques Tranquiles i va omplenar de melodies relaxades i tantres sonors la Sala Clap, en el concert que el músic solsoní va fer el passat dissabte 15 de març. El recital va tenir elements de música experimental, melodies personalíssimes i una posada en escena desacomplexada i singular. Un autèntic monòleg subconscient convertit en un soliloqui de Roger Mas.

El músic solsoní va presentar amb tres músics el seu nou treball "Les Cançons Telúriques", amb l'acompanyament de guitarra elèctrica, contrabaix i teclats. El cantautor va iniciar el recital amb una proposta de tantres, amb veus profundes i llargs fragments musicals en un intent de desgranar tots els timbres dels elements a escena i una veu clavada al didjeridoo, un dels instruments tradicionals dels aborígens australians.

Després d'una primera part "integrista", segons ho va definir el propi cantautor, va arribar el moment del pop tradicional de Roger Mas. Pop rural, d'arrel folk, l'estil del seu darrer disc Mística Domèstica, que tan bé li funciona. També hi va haver temps per recuperar anteriors treballs com dp o Casafont, amb temes com "I" o "I la pluja es va assecar".

Roger Mas s'ha obert finalment a l'univers galàctic dels símbols i els signes, i sense despentinar-se s'apropa a les històries senzilles i quotidianes d'una albada, una història d'amor o un canal de televisió. La poètica plàcida és la principal arma de Roger Mas, que amb un so acústic i a moments acompanyat només per la seva guitarra clàssica, es demostra sobri i musicalment competent, amb un univers propi que beu de la natura i els sentiments conscients i subconscients.

Una de les propostes més arriscades del tercer Cicle de Músiques Tranquiles, amb un Roger Mas independent més que mai de les modes i les tendències i desbocat a la experimentació.

dissabte, 8 de març del 2008

Electropop de cinc estrelles



Amb una proposta urbana i més popera que mai, els Pastora van omplir la sala Privat el passat 7 de març. El grup barceloní venia en primícia a Catalunya a presentar el seu nou disc, "Circuitos de lujo", una proposta de pop ballable amb lletres enganxoses.

Caïm Riba va treure de tant en tant el geni rocker que caracteritza la nova etapa dels Pastora, amb una base instrumental de 3 músics de primera en el baix, la bateria i els sintetitzadors. La cantant Dolo Bertran va saber posar-se a lloc i va cantar les seves lletres melangioses i enginyoses de to irònic i poètic que tant bé connecten amb el públic massiu que ja els segueix. Els Pastora van treure a escena una obertura estilística total, que s'orienta des del pop-rock més típic fins al disco-chill de Mujer Transparente.

El joc de llums i projectors va ser dels millors que es recorden a la sala mataronina, amb un Pauet Riba que va no parar en tot el concert de jugar i projectar visuals onírics i plans del propi directe. Pastora sorprèn, perquè del tema "Chica cósmica" en treuen uns mitjos temps amb leitmotivs orientals i d'aquí viatgen a precioses balades amb arranjaments electrònics com l'antic i ja clàssic "Tengo tengo tengo".

Segurament Privat feia setmanes que no rebia una proposta musical tant adaptada al seu espai escènic. Electropop de cinc estrelles per uns Pastora que de nou, van agradar a tothom. - ELOI AYMERICH

diumenge, 2 de març del 2008

Els AiAiAi retornen a casa amb festa rumbera

Una autèntica festa rumbera amb regust mataroní és el que va ser el concert dels AiAiAi, que el passat dissabte 1 de març van actuar a la sala Clap. El conjunt local venia a presentar el seu darrer disc editat aquesta tardor, Les millors cançons del mil•leni passat, un recopilatori dels seus darrers 4 treballs publicats a la dècada dels noranta.

La banda mataronina reapareixia després de vuit anys d'absència i parada de servei, i la retrobada es va convertir en una celebració amb figures de la escena rumbera catalana, amb membres de Gertrudis, el cantant de Sabor de Gràcia, Antonio Carbonell “Sicus”o el tio Rafael de Patriarcas de la Rumba, que va treure a escena un dels autèntics ritmes catalans, el garrotín.

El so dels AiAiAi es basa en les dues guitarres i el joc polifònic de fins a quatre veus, un so desacomplexat i alegre que va fer ballar sense aturador a les més de 300 persones que van assistir al concert. El conjunt va sorprendre de bon principi amb una base percutiva de baix i bateria electrònica disparada des de l'ordinador del teclista Pep Lladó. Rafalitu Salazar portava les pautes del ventilador ajudat pel gracienc David Torras i la cosa es va desbordar, amb grans temes com "Sota la palmera" o "Dimoni pelut".

Els AiAiAi van passejar-se de la rumba al son, a la samba i fins i tot al tumbao. 4 músics projectats amb tota potència en un projecte musicalment concret i limitat però amb una solvència i traça impecables. - ELOI AYMERICH

diumenge, 24 de febrer del 2008

Calima lidera la nit més flamenca del tercer Cicle de Músiques Tranquil·les



Amb mitja hora de retard i amb un públic inicialment tímid, Calima va oferir el passat dissabte 23 de febrer, dues hores de ritme encomanadís al Clap. Amb mitja sala plena, els deu músics van pujar a l’escenari aconseguint una gran connexió amb els assistents que no podien parar de moure’s al ritme del seu particular flamenc mestís.

Amb un violí, una trompeta, un baix, una guitarra tres percussionistes 2 cantants i una ballarina, Calima va tornar a enamorar mostrant la seva cara més polifacètica. Música, ball, percussió i les tradicionals palmes es van fusionar a la perfecció per posar de manifest el carisma dels músics, amb arrels ben diferents, que van des del so arabesc de la percussió al flamenc de la guitarra, el pop del baix o el zíngar-gitano del violí.

Sota la direcció del baixista Juanlu, exmembre dels Ojos de Brujo, el grup va presentar les cançons del seu disc “Azul”, barrejant ritmes efusius amb temes més tranquils. Sense que el moviment parés en cap moment dalt de l’escenari, la ballarina Laura es va encarregar d’ensenyar com es balla el flamenc amb una demostració de dansa i del tradicional “zapateao” amb canvis de vestuari adequats als temes. Un autèntic recital de dansa que es va mesclar fantàsticament bé.

Calima va aconseguir connectar amb el públic, prenent-se la llibertat de baixar a ballar a la pista i fent pujar gent a l’escenari per encomanar encara més el seu ritme. Una nit per no parar de ballar, i per, en paraules del grup, continuar somiant amb el present. - QUERALT FLOTATS

dimarts, 19 de febrer del 2008

Facto delafé trena el seu pop comercial amb ritme de hip-hop


Des de l’est, com la llum, “Facto delafé y las Flores azules” arriba a Privat per presentar el seu nou disc: “La Luz de la mañana”. Amb unes 400 persones començaven el concert que un cop més combinava el hip-hop i el pop.
Privat també va poder sentir cançons com Enero en la playa, tema que podem trobar en el primer disc del grup de Masnou, “El monstruo de las ramblas”.

La banda de Masnou va tocar també la cançó que van fer expressament per la pel·lícula de Bigas Luna, que porta el mateix títol que la pel·lícula : “La Juani”.
Encara que l’estil de Facto delafé es caracteritza per ser un hip-hop suavitzat pel pop, al concert de divendres passat també van oferir cançons més mogudes que convidaven a ballar. CLARA SÁNCHEZ