diumenge, 10 de febrer del 2008

Raimon fa una antologia de si mateix al Teatre Monumental




Raimon fa una antologia de si mateix al Teatre Monumental

El cantant valencià Raimon va oferir aquest dissabte al Teatre Monumental un repàs als seus 45 anys de carrera sense oblidar cap de les cançons que el van convertir en un personatge fonamental de la Nova Cançó dels seixanta. Acompanyat per una petita secció de corda i vent, Raimon va portar a l’escenari un repertori semblant al seu darrer disc, un enregistrament de l’actuació que va fer a la sala Olympia de Paris el 2006, per celebrar el quarantè aniversari del seu primer concert en aquest mític indret de la capital francesa. Un llistat on no van faltar peces com T’adones amic, Com un puny i Parlant-me de tu així com peces dels poetes Ausiàs March i Salvador Espriu, claus en la seva discografia. Al Vent i Diguem no van sonar ja en el tram final del concert, amb els aplaudiments del públic incorporats, com era d’esperar. El cantant valencià actuava a Mataró en el marc del cicle Músiques Tranquil•les impulsat des de la Casa de la Música i en el marc d’una petita gira de retorn als escenaris després d’un any sabàtic que va començar fa uns dies en terres valencianes i que es tancarà a finals de febrer amb una actuació al Palau de la Música.

Amb la platea del Monumental gairebé plena, el cantant de Xàtiva va posar-se el públic mataroní a la butxaca ja des que va aparèixer a l’escenari. La segona peça, per exemple, la va dedicar a dos mataronins que va conèixer quan es va exiliar a París. I és que la relació entre el cantant i la capital del Maresme, com amb les altres localitats catalanes, s’ha anat traçant també durant aquestes quasi cinc dècades que fa que Raimon és dalt l’escenari. Entre els assistents, seguint aquesta lògica, eren majoria els representants de la classe progre, amants per antonomàsia del cantautor valencià i que el trobaven a faltar ja que aquest no visitava Mataró des de fa mitja dotzena d'anys. Raimon va començar l’actuació dret, cantant i prou, però de seguida va agafar la seva guitarra espanyola i a l'estil de la Transició -micro davant l'instrument- va oferir la seva imatge característica. Que era, precisament, el que molts mataronins hi van anar a buscar.